L’únic lloc on mai no és tard

La professora i experta en literatura catalana Olívia Gassol Bellet proporciona un estudi esplèndid per entendre amb profunditat la poesia completa de Maria Josep Escrivà. Es tracta de l’epíleg de l’antologia La casa sota la lluna. Antologia (1992-2022), a cura de la poeta nascuda al Grau de Gandia, un pensat, argumentat i formidable treball d’interpretació de gairebé quaranta pàgines. Al seu costat, aquesta breu lectura d’ara és, en efecte, esquifida, però la meva intenció és donar notícia de la publicació d’un nou volum de la ja imprescindible col·lecció dirigida per Àngels Marzo i Josep M. Rodríguez a Pagès Editors, amb títols que ens han permès aprofundir en els poemes escollits d’algunes de les veus més destacables dels Països Catalans. Una cosa que no comenta Gassol Bellet és el fet que Escrivà va formar part de l’antologia i del grup dels Imparables, que al meu entendre va revitalitzar, a través de les seves propostes a favor del risc i d’una expressió d’arrel romàntica, la poesia catalana en els inicis del segle XXI. També defensaven l’acostament a altres literatures, com les orientals, l’ambició literària i el desenvolupament de nous llenguatges expressius que fugissin de fórmules equacionals. Aquestes característiques són algunes de les que reverberen en el treball i en la trajectòria de Maria Josep Escrivà.

La seva obra són sis poemaris en tres dècades. És un ritme de maduració lenta, com si el poema hagués de fermentar entre tenebres. El pa de Maria Josep Escrivà és un cúmul coherent de versos sintètics, continguts, mínims, contundents, i es basteixen a partir d’una curiosa i singular fusió entre poesia del silenci (la que s’escriu als marges dels espais en blanc a la recerca de la lluor i d’una catarsi despullada), la metatextualitat (escriptura conscient dels processos que marquen i segellen la mateixa escriptura) i una estructura de caràcter narratiu i evocador (en què les anècdotes acaben essent culminants per arribar a revelacions colpidores). Abunden les analogies, els paral·lelismes, les coincidències semàntiques, les correspondències o les epifanies construïdes amb una intel·ligència narratològica i cops de puny reveladors: “Fer un poema com desplegar una àmplia / acció de gràcies, com respirar / una alegria primària.”

En l’assaig que Hélène Cixous dedica a la figura mitològica de la Medusa parla del caràcter fluid de la natura femenina, i ja sabem que al final l’aigua acaba foradant les roques a vorera de mar. Líquids com els recs, el flux sexual o les llàgrimes inunden els versos de Maria Josep Escrivà, ja que un dels fonaments de la seva escriptura és la constatació del desig i del plaer en totes les edats i perspectives de la dona. També els plors són un devessall recurrent en aquests textos, perquè la natura de la poeta té tendència al melodramàtic xoc entre la individualitat i l’entorn, entre la poeta i altres formes de vida. Escrivà estableix diàlegs vius amb Josep Piera, Jaume Pérez Montaner, Antoni Clapés, Susanna Rafart, Margalida Pons, Dylan Thomas, Vicent Andrés Estellés o Antonio Cabrera.

Finalment, Maria Josep Escrivà entén el poema com un ésser viu vegetal, mudable; per això no ha dubtat a l’hora de modificar els seus escrits anys després. Així ho constata “Biologia d’un poema”: “Com una planta busca la llum, genera colors, allibera aromes, endureix, quan cal, les seues punxes com fiblons, així el poema. Flors. Calzes en el desempar de la terra.” Les il·lustracions de Marta R. Gustems acompanyen molt bé aquesta visió cosmogònica d’una de les poetes més valorades del País Valencià i dels Països Catalans, premiada amb alguns dels guardons més prestigiosos: són un context acolorit, sensual, enlluernador, vegetal, un lligam amb la natura i amb el “continu discurs d’energia” que és el desig. Els poemes de La casa sota la lluna es fermen a la vida, com un dietari vitenc, i als processos cíclics del món i de l’univers, acaben esdevenint un refugi físic on gaudir, i patir, una existència conscient dels mecanismes que configuren l’essència humana. I sempre som a temps de tornar-hi.