Per a un europeu resulta quelcom estrany, però és així: el cens dels Estats Units —es fa cada deu anys, l’últim fou el de 2020— identifica la «raça» autoreconeguda per cada individu. És sorprenent, perquè en aquell país, com és conegut, existeix una intensa gelosia de la intimitat, que porta a la inexistència d’un document per l’estil del DNI de l’Estat espanyol. Per identificar-se, basta mostrar el carnet de conduir, la targeta d’algun servei social, el passaport, un carnet militar, el certificat de naixement i un llarg etcètera que varia a cada estat i que pot incloure —com informa la pàgina web del govern de Texas— el permís d’armes, una llicència de pesca o, senzillament, una factura de pagament del telèfon mòbil.
La intimitat està tan protegida que fins i tot en molts documents no es pot reflectir l’edat de les persones. Tanmateix, el cens federal inclou la suposada «raça» de cada individu. Un concepte que per si mateix implica l’errònia separació dels ciutadans per com són —el consens científic no accepta cap divisió en races biològiques i l’antropologia parla de cultures o ètnies— i que s’encunyà al llarg del segle XVIII per establir «científicament» les diferències entre humans seguint el criteri, sobretot, del color de la pell, i, després, altres característiques físiques. Fou el que s’anomenà antropologia física que tingué molt d’èxit durant el segle XIX, i que durant el XX passà a anomenar-se antropologia biològica. Sobre aquestes teories, basades en els trets fenotípics, es desenvolupà el racisme o superioritat d’una «raça» —la blanca— sobre les altres.
L’obra que encunyà el concepte de raça actual fou la del metge i viatger francès François Bernier, que el 1684 publicà l’obra Nouvelle division entre la terre, par les différentes espèces ou races d'hommes qui l'habitent.
A partir del segle XV els descobriments per part dels europeus de territoris desconeguts habitats per persones d’aspectes diferents d’ells anaren creant la conveniència ideològica, religiosa i política de considerar diferents d’aquells altres humans. No debades, els estaven sotmetent; per tant, convenia no considerar-los iguals. El concepte de raça serví, doncs, per establir diferències «científiques», de les quals es derivaria la que es considerà una evidència: existia una «raça» superior i les altres, amb bona lògica, eren inferiors.
No cal recordar què va suposar la teoria racista durant segles, i encara ara, per als pobles «inferiors».
A partir de les dècades de 1950 i 1960 el consens antropològic i biològic negà l’existència de cap diferenciació per «races». Els humans som una espècie, no ens diferenciem per «races», sinó per cultures, és a dir, ètnies.
Però no passa així als Estats Units. On el cens demana a cada ciutadà que s’autoidentifiqui «racialment» entre un ventall d’opcions. Això sí, l’Oficina del Cens adverteix que les catalogacions no són «científiques» i no responen a criteris «biològics ni genètics». Sigui com sigui, a cada renovació de cens hi ha més i més confusió sobre el concepte.
Moltes entitats cíviques estatunidenques que lluiten contra el racisme consideren que la catalogació «racial» en el cens és un bon instrument per assegurar que les administracions estatals i federal l’usin per establir polítiques igualitàries a favor dels col·lectius que més discriminació pateixen.
Des de fa vint-i-cinc anys no s’ha canviat el ventall d’opcions racials en les quals cal autoubicar-se. Però l’autoritat del cens anuncià l’any passat, segons recollia Los Angeles Times el juny de 2022, que estudiaria canviar-les per a la renovació que s’ha de fer el 2030, amb la intenció «d’oferir opcions més precises».
La confusió detectada el 2000 i 2010 entre molta gent a l’hora d’assenyalar la seva «raça» va fer que en l’últim cens, el de 2020, s’incorporés l’epígraf «alguna altra raça», la qual va tenir un èxit inesperat. Va ser la segona opció més usada, per davant d’«afroamericà».
No és estrany que molts ciutadans no entenguin com s’han d’identificar. Les cinc grans opcions que s’han donat l’últim quart de segle han estat: blanc, afroamericà, indígenanadiuestatunidenc, asiàtic i nadiude les illes del Pacífic amb la subdivisió xinès i japonès.
Els originaris de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica es consideren blancs, segons la normativa de l’Oficina del Cens, cosa que ha provocat alguna relativa polèmica. Així mateix, l’Oficina no té cap epígraf per a llatins ni hispans, una minoria creixent. Segons adverteix a la seva pàgina web, «les persones que identifiquen el seu origen com a hispà, llatí o espanyol poden ser de qualsevol raça». Això fa que molts s’identifiquin com a blancs —tot i que popularment i entre els mitjans no són així considerats— i que la majoria optin per anar a l’opció d’«altres races» i, com que és oberta, posar-hi que són hispans, llatins o fins i tot el país d’on provenen, la qual cosa que fan prou mexicans.
El nou epígraf, lluny de simplificar, va provocar més confusió entre els ciutadans —val a dir que és legalment obligatori contestar a tot el que requereix el cens— i en el de 2020 més de 7 milions van trobar refugi en aquesta nova categoria. El temor que per a 2030 siguin molts més milions els ciutadans que segueixin aquest mateix camí —cosa que, a la pràctica, desdibuixaria els suposats objectius de la identificació «racial»— ha fet que l’Oficina del Cens hagi plantejat la referida reforma.
Les noves opcions serien «categories menys confuses per als hispans i una nova per a les persones que provenen de l’Orient Mitjà i nord d’Àfrica, que actualment són classificades com a blanques», deia el diari citat. Karin Orvis, la cap d’Estadística de l’Oficina Federal d’Administració i Pressupost, encarregada dels censos, explicava que el propòsit de la reforma serà «reflectir millor la diversitat dels Estats Units».
Aquesta revisió s’està fent en l’actualitat a partir de la consulta a totes les dependències de l’administració federal —amb aportacions dels altres àmbits oficials i del públic en general—, un llarg procés que s’inicià l’any passat i que finalitzarà durant el 2024.
Les noves catalogacions ja les haurà de posar en pràctica la futura administració que sorgeixi de les eleccions presidencials de novembre de 2024, cosa que, segons el diari esmentat, «podria provocar que quedés en l’aire (la reforma) si hi ha canvi de govern» federal.
Es veu que els republicans no són favorables a canvis en el cens. Ja passà anteriorment. L’administració de Barack Obama volgué assumir canvis per l’estil, però tot d’una que Donald Trump arribà a la Casa Blanca les deixà en no res.
Deia el Los Angeles Times que, «a més d’oferir la composició demogràfica», el cens, amb les categories suposadament racials, «ajuda a vetllar pels drets civils, el dret al vot i les lleis contra la discriminació laboral» de les minories.
No tothom ho veu igual. Des d’Europa grinyola l’ús en documents oficials de la paraula raça. Encara més si s’observa que en els censos estatunidencs l’única que apareix invariable d’ençà del primer de 1790, encara sota el mandat presidencial de George Washington, és la blanca. Aquell primer cens diferenciava entre ciutadans blancs i esclaus. En el setè, el de 1850, s’hi afegiren les categories «negre» i «mulat» i en el 1880 la d’«indi» —en referència als nadius del país— i «xinès».
Així com ha anat passant el temps, cada cop s’ha fet més confús l’ús de diferències «racials» per identificar els ciutadans, atesos les allaus immigratòries que ha viscut el país, el creixement quantitatiu de les minories i les preocupacions i els reptes que s’han generat al respecte.
Ara es vol reformar el cens en el sentit exposat, però ningú es planteja posar fi a la diferenciació «racial» oficial i substituir-la per la identificació ètnica. L’ús del terme no és només cosa del cens ni del parlar oficial. També en altres documents, en tots els mitjans i entre el comú de la gent es parla de «races».
Ho contava el 2015 el periodista català de la BCC Jaime González, nascut a Barcelona, i que fou enviat als Estats Units com a corresponsal de la ràdio i televisió públiques del Regne Unit. En una interessant peça que narrava la seva experiència personal, explicava l’estupefacció que va sentir quan tot d’una d’arribar els seus companys de feina li demanaren: “Tu no ets blanc, d’on ets?”, i com es va adonar que ell pertanyia a la classe brown —marró—, tal com li diuen a la «raça» intermèdia entre el blanc i el negre els blancs “de veres”, és a dir aquells que són rossos, de pell pàl·lida i ulls clars.