És un dels grans esdeveniments cinematogràfics de l’any, i amb tota la raó. Indiana Jones va obrir camí, ens va fer somiar, espantar i meravellar. Ens va explicar coses dels tresors de l’antigor, ens va enredar quan calia i ens va portar de viatge a llocs inimaginables, fascinants i perillosos. Ens va fer riure, amb enginy i rapidesa, amb aquella manera de no voler ser gens transcendent —que és la manera, genial, que tenen els grans creadors de ser-ho— i va marcar la infantesa d’una generació que hem crescut amb ell i amb una manera de gaudir del cinema, de desafiar la credulitat, d’explicar una aventura per se, sense trampa ni pretensions discursives. L’acció festiva, l’adrenalina de la vivència, el carisma d’un personatge immortal i la màgia de viure-ho, com a espectadors al·lucinats.
Però, com tots els herois, el nostre Indy, el Dr. Henry Jones, també es fa gran. Tant com per ser un agre rondinaire, amb malhumor permanent, cansat de viure i afartat d’un món on importen més els diners (l’espoli, la fama, el capitalisme, la immediatesa) que l’art (el museu, la saviesa, la contemplació, els llibres, el cinema… qui diu que no hi ha missatge?), amb un cos adolorit i rovellat. Tot grinyola, però el “vell” Indiana segueix sent insubstituïble en el rostre de Harrison Ford (el mateix que ha estat Han Solo o Rick Deckard, un mite vivent i tan injustament infravalorat), en un film on el nou director, James Mangold (que no és Spielberg: com seria el pròleg, l’escena subaquàtica, el clímax?), se les empesca per fer un comiat molt hàbil de l’actor-personatge i presentar-ne la fillola, una fresquíssima insolent Phoebe Waller-Bridge. El millor de la pel·lícula, però, no és pas tot això, perquè això seria exaltar l’amor incondicional i caure en la trampa de la nostàlgia. I n’hi ha molt, d’amor, i també nostàlgia, però al punt: el millor d’Indiana Jones i el dial del destí és que, amb imperfeccions i tot, és una gran aventura d’Indiana Jones. La demostració de la validesa d’allò que Spielberg, Lucas i Ford ens van ensenyar a partir d’A la recerca de l'arca perduda.
Torna a haver-hi nazis, trompades, trets, mapes, túnels, grutes, serps (ara aquàtiques) i alguns trucs ja coneguts (i què?), en una cursa que, aquesta vegada, serà contra el temps. De fons, el dilema entre la màgia i els diners: aquella decisió que s’ha de prendre al cinema, però també a la vida. L’aposta no us sorprendrà, malgrat el risc evident. Al capdavall, és el preu que paguem per una estona on tot s’aturi, on les proves siguin aprenentatges i on nosaltres decidim quin és l’espai-temps de la nostra felicitat.
Indiana Jones i el dial del destí
Títol original: Indiana Jones and the Dial of Destiny
Direcció: James Mangold
Guió: Jez Butterworth, John-Henry Butterworth, James Mangold
Música: John Williams
Fotografia: Phedon Papamichael
Estats Units, 2023
Durada: 154 minuts
Repartiment: Harrison Ford, Mads Mikkelsen, Phoebe Waller-Bridge, Antonio Banderas
Aventura