És un matí primaveral assolellat de principis de juny a la vora de la ciutat ucraïnesa de Kherson. Una càmera pentina el territori des de gran alçada: a la pantalla es veuen prats i camps verds. Aleshores s’amplia la imatge tot fent zoom en un racó del bosc. Entremig dels arbres i dels arbustos es pot albirar el perfil d’un camió. Damunt de la cabina del conductor hi ha un soldat agenollat i amb el tors nu.
Una fracció de segon més tard, caos. A banda i banda del vehicle hi ha explosions, els soldats corren cap a totes bandes, el bosc fumeja. Aquestes imatges, publicades per l’exèrcit rus, no s’han pogut verificar, però mostren clarament l’atac d’un dron rus a un dispositiu de radar del sistema de defensa antiaèria Iris-T SLM. Un producte made in Germany el cost del qual s’estima en uns 17 milions d’euros.
El camió era fàcil de veure per als sistemes de reconeixement russos. Estava pintat d’un color arena que, a plena llum del dia, feia sobresortir l’estructura del vehicle enmig del fullam verd fosc de la vegetació. No sorprèn, doncs, saber que aquesta pintura de camuflatge estava pensada per al desert o per a altres entorns de secà, no pas per als boscos d’Ucraïna. “L’enorme maleter” del sistema de radar es podia veure “de molts quilòmetres enllà”, lamenta un soldat de la Bundeswehr, l’exèrcit alemany. Probablement els ucraïnesos no havien tingut temps de repintar-lo.
En una guerra, dur el camuflatge inadequat pot tenir conseqüències mortals. I és que el gruix d’una batalla no el formen els enfrontaments directes, sinó les petites passes i trinxeres que es caven, camuflar-se i saber desaparèixer-se en l’entorn. En aquest joc de fet i amagar, només sobreviuen aquells que són capaços de burlar els sistemes de reconeixement de l’enemic.
Per a aconseguir-ho, els exèrcits se serveixen de mètodes per desconcertar l’oponent. I hi ha una autèntica carrera entre el desenvolupament de sensors cada cop més potents i el desenvolupament de mètodes de camuflatge cada cop més enginyosos. El soldat del futur, doncs, no només s’haurà d’amagar dels ulls de l’enemic, sinó també dels seus radars o de les seves càmeres tèrmiques.
Darrere del patró clapejat de camuflatge aparentment simple dels uniformes militars hi ha una extensa feina d’anàlisi. El material ha de dissimular el perfil d’un soldat perquè gairebé es pugui fondre amb l’entorn natural que l’envolti. “El camuflatge és una ciència en si mateixa”, explica un membre de l’Institut per als Combustibles i els Materials de la Bundeswehr, a Erding. Aquest centre és el responsable de desenvolupar i optimitzar la roba que els i les soldats alemanys duran després al camp de batalla.
La història del que es coneix com a patró “Flecktarn” —en català, patró de clapes de camuflatge— a la Bundeswehr és relativament jove. A la dècada de 1980, diversos experts van desenvolupar el patró que encara s’utilitza avui dia, format per cinc colors diferents i anomenat Flecktarn-B. Es va implantar a tot l’exèrcit a partir de l’any 1991. Desenvolupar patrons de camuflatge no és fàcil. D’entrada cal analitzar imatges calibrades de boscos i prats per veure’n la composició cromàtica. Cal veure en quins són els tons i patrons predominants en la natura i incloure els més importants al patró de camuflatge. A partir d’aquestes dades es desenvolupen diversos patrons i es fan proves de camp on les noves creacions es posen en pràctica en diversos espais naturals i des de diverses distàncies. Durant aquestes proves, els soldats han de passar hores i hores enmig del bosc, nit i dia, perquè els puguin fer fotografies des de totes les direccions possibles.
“Han de tenir molta paciència, canviar-se de roba cada dos per tres i estar sempre en la mateixa posició”, expliquen des de l’institut de la Bundeswehr. En pocs dies es generen gigues i gigues de dades i s’analitzen les imatges. Finalment, els equips d’especialistes escullen el patró que permet que els soldats quedin més ben dissimulats en l’entorn. Ha de ser un patró regularment irregular, com si fos obra de la naturalesa mateixa.
El patró de camuflatge Flecktarn-B de la Bundeswehr es considera un molt bon producte i hi ha diversos exercits europeus que l’han fet servir com a base per als seus uniformes. Tanmateix, n’hi ha prou de fer un cop d’ull als patrons utilitzats en diversos exèrcits per adonar-se de l’enorme diversitat que hi pot haver. Les tropes alemanyes, sense anar més lluny, utilitzen cinc patrons de camuflatge diferents, però a nivell mundial se n’han arribat a desenvolupar dotzenes. A banda del Flecktarn alemany, hi ha més de deu patrons de camuflatge, que duen noms com ara “pell de granota”, “ratlles de tigre” o “puzle”. Sovint el concepte de cada un difereix molt dels altres en termes de colors i de patró de la imatge, fins i tot els que es fan servir en entorns naturals similars.
Els equips d’experts també destinen molt de temps als mètodes de camuflatge per a tancs i demés material pesat a fi i efecte que el patró de la superfície sigui tant aleatori com sigui possible. A la planta que l’empresa Rheinmetall té a Unterlüß, a la Baixa Saxònia, ara mateix s’hi estan renovant diversos vells tancs tipus Marder; quan estiguin llestos s’enviaran a Ucraïna. En una nau hi ha una fila formada per diverses torretes. Allà on sobresortirien els canons de 20 mm de diàmetre s’hi poden veure forats parcialment rovellats que caldrà polir de nou. Tanmateix, a l’hora de posar a punt aquests old timers caldrà renunciar a una fase important: per manca de temps no es podran pintar de camuflatge.
La Bundeswehr pinta la majoria dels seus tancs de color verd bronze, marró cuir o negre asfalt; per a missions a l’estranger, com ara a l’Afganistan, es van adaptar els colors a la vegetació local. Aquests tancs Mader es pintaran de color verd oliva abans d’anar-se’n cap a Ucraïna. No és òptim, però bastarà, afirmen els experts.
Les propietats de camuflatge cada cop han anat adquirint més rellevància a l’hora de combatre. Des que els sistemes electrònics i digitals formen part de la tecnologia militar, ja no n’hi ha prou de ser capaç de despistar els binocles de l’enemic. Avui dia existeixen dispositius capaços de detectar i de mesurar la radiació tèrmica que emeten, per exemple, els motors dels vehicles; i, per si no fos prou, el cel està ple de satèl·lits militars que busquen indicis de l’enemic des de l’espai.
La resposta a aquesta nova situació s’anomena camuflatge multiespectral. Aquest tipus de camuflatge va més enllà del que és capaç o incapaç de veure l’ull humà, i tracta amb altres franges de l’espectre electromagnètic, com ara la infraroja o les ones de radar. A més a més, hi ha equips d’investigació que treballen en el desenvolupament de mètodes de camuflatge que tenen per objectiu dificultar el seguiment de les persones i de la maquinària fins i tot quan estan en moviment.
La opció que l’exèrcit alemany, la Bundeswehr, utilitza amb aquesta finalitat és el sistema Barracuda. Consisteix en un recobriment fet a mida i una malla especial que s’utilitza en cas que, per exemple, un tanc Leopard 2 s’hagi de quedar parat i amagat en algun racó. La tècnica de camuflatge Barracuda, obra de l’empresa d’armament Saab, no només serveix per protegir-se de les mirades enemigues, sinó també de la radiació infraroja o ultraviolada.
Amb aquest sistema, un tanc hauria de ser invisible fins i tot per a ones de radar. Per a aconseguir-ho, s’integren polímers semiconductors especials a la malla. La composició concreta és secreta, però aquests plàstics se suposa que absorbeixen part de la radiació. “La dificultat d’aquest mètode és mantenir l’equilibri en la conductivitat”, explica Johan Jersblad, un dels enginyes del sistema Barracuda. Si el recobriment resulta tenir massa propietats conductores, el tanc no apareixerà al radar de l’enemic, però sí que ho farà la malla de camuflatge que tindrà posada al damunt i això el convertirà en un blanc.
La tècnica Barracuda conté un material aïllant i reflectant que reté la calor traïdora emesa per la maquinària i les persones. Al mateix temps, el sistema Barracuda absorbeix la calor natural del seu entorn. “El material està distribuït de manera irregular en la superfície de la malla, de tal manera que una càmera tèrmica no és capaç de detectar res anormal”, explica Jersblad. El truc rau a adaptar la temperatura de la cara exterior de la malla a la de l’entorn. Tanmateix, les diverses zones climàtiques del planeta plantegen reptes diferents: com més fred fa, més important és la diferència de temperatura entre l’entorn, les persones i les màquines. En aquests casos, camuflar-se bé esdevé més difícil.
Altres empreses també treballen amb malles de camuflatge multiespectral. L’empresa israeliana Fibrotex ha desenvolupat una tela de dos metres per dos metres que pesa tan sols 700 grams i sota la qual un soldat es pot ocultar completament. Esdevé completament invisible als sensors enemics, com Harry Potter sota la capa de la invisibilitat. Els soldats de l’exèrcit dels Estats Units, per exemple, utilitzen diverses malles unides les unes amb les altres per amagar objectes més grossos.
Potser arriba el dia en què la roba de combat tingui propietats de camuflatge multiespectral. Si fos així, els soldats del futur podrien rondar els camps de batalla com si fossin camaleons enfundats en vestits que s’adaptaran a l’entorn de manera totalment autònoma. D’intents ja se n’han fet, però els enginyers tèxtils s’enfronten a diversos problemes. “Encara no hi ha ningú capaç de fabricar bé una cosa així”, explica un expert de la Bundeswehr. Opina que, sense una font d’alimentació energètica, com podria ser una bateria de liti, l’anomenat camuflatge adaptatiu no pot funcionar.
El que passa és que, si hi ha corrent elèctrica, l’uniforme s’escalfarà, i les batalles ja són prou esgotadores sense calor addicional. Tanmateix, aquesta mena d’idees ja no només formen part del reialme de la ciència ficció. Als Països Baixos hi ha una empresa que es dedica a desenvolupar uniformes de camuflatge amb LED diminuts a la tela i una bateria integrada. Disposen d’una càmera i un sensor de llum que capta dades de l’entorn i d’un microordinador que determina la configuració òptima de les llumetes per tal que s’adaptin completament a l’entorn. La idea és que els LED reaccionin ràpid als canvis en la claror i en l’espai.
Aquesta mena d’uniformes són molt interessants, per exemple, per als franctiradors. Aquest tipus de soldats especialitzats utilitzen uniformes d’allò més extravagants per ocultar-se de les mirades enemigues i poder disparar d’amagat sense córrer perill. És clar que hi hauria altres tipus de soldat que gairebé podrien esdevenir invisibles.