És cert que Black Mirror ja no és la que era, però també ho és que els millors episodis de Black Mirror continuen sent del millor que veureu aquest any 2023 i la sèrie continua fent episodis dels que els espectadors es recomanen els uns als altres, que corren amb el boca-orella. Més de deu anys després del famós episodi del porc que va donar a conèixer la sèrie i encara té la capacitat de treure’s de la màniga un episodi d’aquells que tothom vol recomanar.
La clau de Black Mirror, abans i ara, és la capacitat de crear un malson per a l’espectador que li parla del món en què viu. Els escenaris de Black Mirror són especulatius i sovint impossibles, però la manera de reaccionar dels personatges, el comportament individual i sobretot el col·lectiu, és molt reconeixible. De la mateixa manera, la tecnologia que hi apareix i que sovint és el centre de les històries no existeix, però és producte d’una tendència que sí que podem identificar en el present. Això fa que Black Mirror sigui un mirall (la sèrie planteja aquesta idea com una pantalla on ens reflectim, una pantalla que s’esquerda) i el retrat que hi veiem, si conté veritat, és el que provoca l’impacte i que vulguem compartir aquesta visió de la nostra societat amb els nostres iguals. Has vist l’últim de Black Mirror?
És per això que el primer episodi de la nova temporada (la sisena ja) a Netflix ha tingut tan bona rebuda. Planteja un escenari reconeixible i autoreferencial: l’existència d’una plataforma audiovisual semblant a la mateixa Netflix, on han fet avenços en la tecnologia que permeten fer sèries de ficció basades en la vida de cadascun dels espectadors de la plataforma. Aquesta idea és una versió extrema d’un dels pilars que venen la majoria de plataformes, que és la idea que tothom hi trobarà la seva sèrie combinada amb una altra idea no tan agradable de les mateixes plataformes com és l’ús que fan de les dades que obtenen del comportament de l’usuari per ajustar tant les recomanacions que se li fan com els continguts que es poden arribar a produir. Aquesta barreja executada amb una tecnologia imaginària i amb la mirada perversa que sempre té Black Mirror ens porta a aquesta idea de ficcions que reprodueixen la vida de l’espectador i que no es poden aturar perquè els espectadors van cedir els drets de les seves pròpies vides en el moment que es van donar d’alta a la plataforma.
La idea és brillant i a més el guió va fent-la més retorçada a mesura que avança, introduint altres temes propers, com ara on és el límit del món de l’audiovisual a l’hora de fer una ficció sobre algú (els true crimes han trepitjat en els últims anys les línies vermelles d’aquesta qüestió), com les sèries actuals funcionen millor quan confirmen el pitjor de nosaltres mateixos (aquí Black Mirror s’exposa a si mateixa) o fins a quin punt podem distingir realitat i ficció en un escenari on la tecnologia les fa indistingibles (aquí entren els deepfakes i les intel·ligències artificials). Discursos que la sèrie fa des de la mateixa Netflix, tal com Severance es va fer des d’Apple, confirmant la intel·ligència de les plataformes de fagocitar a través de la ficció les crítiques que els fan. És un episodi punxegut, incisiu i brillant, qualitats que malauradament no es troben en tots els altres episodis de la nova temporada, que en conjunt és irregular com ho van ser les dues últimes. Malgrat això, té molt de mèrit que tants anys després i encara que sigui puntualment Black Mirror encara tingui la capacitat d’esquerdar-nos les pantalles.
Black Mirror
Creador: Charlie Brooker
Repartiment: Annie Murphy i Salma Hayek
Temporades: 6
Plataforma: Netflix