Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i tècnic de gestió de l’àrea de continguts i projectes del Memorial Democràtic, ha explicat la història de la GEC de manera exhaustiva, amb documentació i entrevistes, en un llibre editat per Base que detalla tot el que va fer possible la publicació dels volums enciclopèdics. I també tot allò que va estar a punt de dinamitar la idea quan ja s’havia posat en marxa.
L’autor del llibre parla d’una “obra de país”, però que va estar plena de dificultats perquè “era un projecte nou, una idea nova, i ningú no sabia com es feia una enciclopèdia”. L’impulsor intel·lectual i material de la proposta va ser l’històric editor Max Cahner (1936-2013), involucrat en totes i cadascuna de les iniciatives culturals ambicioses del país —Edicions 62, GEC, Curial, Universitat Catalana d’Estiu, Revista de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana...
Com que inicialment es va inspirar en l’enciclopèdia italiana Garzanti, la GEC havia de comptar en un principi amb tres volums, però l’ambició de Cahner va fer que n’acabara tenint 28, amb tot el risc que comportava. “L’ampliació de volums requeria més diners dels previstos, molta més gent treballant-hi, i en un primer moment tot se’n va anar de les mans perquè no hi havia perspectiva. Això va fer que Max Cahner i la seva família s’arruïnessin en un moment donat”. Tant que es va haver de crear una empresa, Enciclopèdia Catalana, per apartar Edicions 62 de la GEC i evitar la seua fallida econòmica.
Amb l’aportació intel·lectual inicial, també, del geògraf Enric Lluch i Martín (1928-2012), el projecte sempre va tindre clar que l’abast territorial havia de centrar-se en els Països Catalans, “una idea importantíssima que Joan Fuster, per qui Cahner sentia autèntica devoció, havia consolidat”, diu Martín i Berbois. Joan Fuster (1922-1992), que ja havia publicat Nosaltres, els valencians, precisament, amb l’editorial Edicions 62, fundada per Cahner, va treballar en el projecte de la GEC i va ser un dels qui, tal com es detalla al llibre, sempre va empentar perquè l’obra es culminara i no quedara a mig camí, malmesa per les dificultats econòmiques.
Tensió laboral
Una de les dificultats amb què va xocar l’elaboració de la GEC va ser la tensió amb part de l’equip de treballadors. Tal com explica l’autor de l’obra, “dins de l’Enciclopèdia hi havia moltes enciclopèdies ideològiques: hi havia els col·laboradors externs, que mai no van tenir problemes; els interns que feien la seva feina i que no generaven conflictes, i un grup que potser no era malintencionat, que eren joves i que han tingut carreres brillants —molts han acabat sent catedràtics, polítics, dramaturgs, periodistes reconeguts...— que començaven aquest camí influits pel marxisme dels anys seixanta, molt present entre la joventut”. Martín i Berbois constata que dins d’aquell context en què el franquisme semblava agonitzar “hi havia també la lògica d’anar contra el patró, contra la burgesia: en aquest cas, contra Banca Catalana”.
De fet, va ser Banca Catalana, dirigida per Jordi Pujol (1930), pel seu pare Florenci Pujol (1906-1980) i per Francesc Cabana (1934), qui va apostar econòmicament per la GEC fins al punt de garantir-ne, no sense immenses dificultats, l’obra enciclopèdica. La cara visible d’aquella entitat financera, creada amb la intenció que el país ocupara una posició notable en l’àmbit financer, era Jordi Pujol, encara lluny d’esdevenir president —abans fins i tot de fundar Convergència Democràtica de Catalunya—, que va ser el centre de les crítiques d’aquells joves perjudicats, sovint, pels retards en els pagaments i per la incertesa empresarial.
És en aquell moment quan, d’alguna manera, es genera el primer antipujolisme, molt més visible, evidentment, durant els 23 anys en què Pujol va presidir la Generalitat de Catalunya (1980-2003). Fins al punt que Joan Fuster, un dels qui treballaven en la GEC amb un entusiasme incondicional, va demanar a Max Cahner “que controlés aquella petita Sorbona II”, en referència a l’ambient reivindicatiu, que emulava en certa manera el del maig parisenc de 1968 i que protagonitzaven persones com ara Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020), Joaquim Molas (1930-2015) o fins i tot, en algun moment, el director de la GEC Jordi Carbonell (1924-2016), a qui retreien manca de lideratge.
Inestabilitat i èxit
El moment polític advers i la manca d’experiència de propietaris i treballadors van fer que la GEC passara grans moments d’inestabilitat. “Tot s’estava creant per primera vegada i ningú no sabia què podia acabar costant”, diu Martín i Berbois, que ressalta errors estratègics com ara el trasllat de la seu de l’Enciclopèdia per part de Banca Catalana poc abans d’haver d’acomiadar treballadors per haver-ne augmentat els costos de manteniment. “No tot van ser encerts”, admet l’autor.
Ell mateix, també, destaca que qui més perjudicat va eixir amb aquella obra de país va ser Cahner, el qual va perdre molts diners —que va tardar a recuperar,— i, tot i així, alguns dels treballadors l’assenyalaven com un benestant beneficiat d’aquell projecte. D’altra banda, l’aposta de Pujol per la GEC el va fer convèncer la junta de Banca Catalana que aquella obra havia de tirar avant malgrat les pèrdues, criteri que bona part dels mandataris de l’entitat financera no compartien.
I per què la GEC va poder ser una realitat? “Per qüestió de voluntat. Com tot en la vida”, diu Martín i Berbois, que atorga un gran valor a aquella enciclopèdia en tant que va servir perquè el català accedira a cases a les quals no havia accedit mai, perquè va servir perquè la gent es formara culturalment i perquè va fer veure que obres com aquestes poden acabar sent viables. “Hi ha un moment en què s’arriben a vendre 200.000 col·leccions, un èxit sense precedents, amb gent fins i tot demanant crèdits o estalviant per poder comprar-la. Va ser una obra de país, però també una eina, perquè diverses generacions l’han fet servir, i també ha contribuït a fer país en tant que molta gent immigrant la comprava pensant en els fills, en l’aprenentatge del català i en la garantia d’un futur millor de cara a la seva formació”.
El mateix autor del llibre, fent balanç del que va significar la GEC, apunta que “som un país de seny i rauxa, i en l’Enciclopèdia hi va haver les dues coses”. En concret, hi havia “el seny de tenir una enciclopèdia i la rauxa del que significava tirar endavant un projecte com aquest”. •