Marta Marín-Dòmine ha rebut el premi Sant Joan BBVA de narrativa de mans de la presidenta del Parlament de Catalunya, Anna M. Erra, en el Saló Modernista de la Fundació 1859 Caixa Sabadell, el lloc elegit per les entitats que lliuren el premi, la Fundació Antigues Caixes Catalanes i el BBVA. La novel·la Diré que m’ho he inventat, de Marín-Dòmine, ha estat premiada «per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, defugint els tòpics del gènere a través de la complexitat dels personatges i la solidesa estructural de la novel·la, i pel seu estil i alta qualitat literària, amb una prosa lírica que aconsegueix embolcallar el lector», segons les paraules del jurat, que estava format per Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Frances Serés i Roser Caminals (última guanyadora del premi Sant Joan, en l’edició de 2021, perquè la de 2022 va quedar deserta).
El Premi Sant Joan ha rebut enguany un total de 97 obres, de les quals el jurat va seleccionar sis finalistes entre les quals hi havia la de la guanyadora amb el títol inicial de Nepenthe, l’oblit, signada amb el pseudònim de Fran Levy. El guardó de la FACC i BBVA és dels que representen una aportació econòmica més gran perquè té la peculiaritat que són 35.000 euros lliures d’impostos i que és una suma íntegra a la qual cal sumar posteriorment tots els drets d’autor en funció de les vendes. El llibre serà editat per Edicions 62.
La novel·la guanyadora «destaca», segons la seva mateixa autora, «per la duresa del text» que explica una «mala relació» entre una mare i una filla «a partir d’un mirall de perspectives». La filla, que és la narradora de l’obra, «intenta», segons l'explicació de Marín-Dòmine, «esbrinar com és aquesta mare tan complexa» que, de vegades, es troba en una situació «propera a la bogeria».
L’autora, que el 2019 va sorprendre amb la novel·la Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), ha explicat que va començar a escriure l’obra el dia que va cremar la catedral de Notre-Dame de París. Ella es trobava a la capital francesa aquell dia i aquella mateixa nit va començar a escriure la primera part de la novel·la: «Jo estava allà, veia el foc i em van interrogar les gàrgoles» de la catedral. Potser per això, explica, aquesta primera part de la novel·la és «una narració estranyament gòtica des de bon començament», un gènere que la mateixa autora va intentar reforçar rellegint H.P. Lovecraft. No es tracta d’una novel·la de terror, adverteix, però sí té aquest caràcter gòtic.
Si aquesta part de la novel·la és una ficció estricta, la segona part està molt més inspirada en la biografia de l’autora, que no vol acabar de penjar-li l’etiqueta de l’autoficció tot i que no l’allunya massa d’aquest gènere. Aquesta segona part ja està escrita des del pis de Barcelona on hi ha les coses de la mare de la narradora -una segona part que Marín-Dòmine escrivia des del pis familiar de Barcelona on va quedar retinguda per la pandèmia, lluny del seu domicili habitual a Toronto (Canadà).
«Abordar la relació filla-mare -confessava l’autora en una roda de premsa anterior al lliurament del premi- és difícil perquè està ple de tòpics i costa de sacsejar. La meva voluntat era ser sincera i ha estat dur».
En aquest cas, segons l’autora es tracta d’una història on la mare viu la maternitat com un impediment per als seus objectius. «La mare és una dona d'extracció obrera amb gustos apresos de la burgesia, i els seus desitjos d’avançar socialment» es veuen frustrats, d’una banda «per ser, precisament de classe obrera en ple franquisme» i, de l’altra, «perquè la filla no li permet dedicar-se al que vol», és a dir que «la maternitat li suposa una trava en el que ella havia estructurat com a desig».
Malgrat tot, la filla, des d’un punt de vista feminista, «entén i justifica el rebuig d’aquesta mare», tot i que no hi ha una reconciliació final amb la figura de la mare. «No és una novel·la per fer les paus», conclou Marta Marín-Dòmine.