Aquests dies s’està parlant molt de l’extrema dreta i de com gestionar el seu discurs als mitjans de comunicació. No és, és clar, un debat nou. És un debat que emergeix i desapareix i torna a sortir a la superfície quan també ho fan opinions xenòfobes i d’extrema dreta en l’escena política de casa nostra, cosa que en els últims temps ho estan fent amb molta assiduïtat, malauradament. Són debats que sovint parlen d’un marc que és del discurs públic i estranyament ho fan sobre el marc del dia a dia, de la quotidianitat i el dia a dia de la població. Pensem en com combatre la presència d’aquests discursos als mitjans però no de com combatre la presència d’aquests discursos en el nostre entorn immediat. Tota aquesta introducció tan llarga és per parlar d’una sèrie de televisió que intenta fer justament això: parlar de l’extrema dreta quan aquesta és el nostre veí, el nostre familiar, el nostre amic. La poden mirar a Netflix, es titula Este mundo no me hará mala persona i es tracta d’una sèrie d’animació. Això potser sorprendrà a més d’un lector si encara associa (erròniament) animació amb un contingut que no pugui ser complex i interessat o bé si no està familiaritzat amb l’obra de Zerocalcare, l’autor de còmic que hi ha darrere d’aquesta sèrie autobiogràfica.
Es tracta d’un autor molt conegut a Itàlia i no tant fora del seu país que amb una obra que es defineix en gran part per les conviccions polítiques del seu personatge, Zero, un jove activista d’esquerres que és una versió d’ell mateix, i també pel que tenen les seves històries de retrat generacional, cosa que també passa per parlar de precarietat laboral, mancances del sistema educatiu i altres qüestions poc comuns en el món del còmic i encara menys comuns si parlem de sèries d’animació. Va debutar a Netflix amb la minisèrie Cortar por la línia de puntos, que en aquell moment ja vam aplaudir des d’aquestes pàgines, i ara hi ha tornat amb aquesta Este mundo no me hará mala persona, en que el discurs polític té un protagonisme més gran i on la història gira al voltant d’un centre d’acollida de refugiats que es construeix el barri del protagonista i el retorn d’un vell amic al que no veia des de feia vint anys. Totes dues trames convergeixen en el moment que el protagonista descobreix que el seu amic ha canviat i que participa, al costat de neonazis, en les manifestacions que demanen el tancament del centre.
El protagonista vol recuperar el seu amic i per fer-ho ha de poder-lo entendre, cosa que el porta a pensa i analitzar la problemàtica des d’un punt de vista que és poc habitual: el del carrer. A Este mundo no me hará mala persona es parla de les tristes condicions en què es troba el barri, una zona humil de la ciutat de Roma, de la integració cultural de les minories en aquest barri, de la precarietat de molts joves i ja no tan joves que hi viuen, del tractament de la situació que en fan els mitjans de comunicació i de l’ús que en fa la classe política. Ho fa des d’una mirada militant, més fins i tot que abans, probablement producte d’una angoixa que el mateix autor introdueix a la sèrie, que és el fet de ser una personalitat coneguda i que es guanya bé la vida i com això el pot distanciar de la realitat dels seus veïns. Preocupat per la dificultat per ser coherent amb el discurs, Zerocalcare s’aferra encara més fort amb les seves conviccions i el resultat és una minisèrie que diu moltes coses i molt interessants sobre un tema que no es parla a les tertúlies però que és una part molt important del debat de l’extrema dreta.
Este mundo no me hará mala persona
Creador: Zerocalcare
Repartiment: Zerocalcare i Valerio Mastandrea
Minisèrie: 6 episodis
Plataforma: Netflix