La Fundació Jaume Bofill, el Centre UNESCO de Catalunya, la Fundació Enciclopèdia Catalana, la Federació Catalana d’Escoltisme i Òmnium Cultural. Totes aquestes entitats van ser presidides en algun moment per Jordi Porta, fet que explica la incidència que aquest filòsof barceloní va tindre al país. Incidència que es fa més evident si es té en compte que Porta també va ser síndic de greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre del consell editorial del diari Avui, de Plataforma per la Llengua, del Centre d’Estudis Jordi Pujol o d’Edicions 62.
No hi va haver, per tant, cap espai de pensament o d’activisme pel país que no tinguera una mínima relació amb Jordi Porta, qui va faltar el dimecres 14 de juny, a menys d’un mes de fer els 87 anys. Tot i que l’etapa més recordada del filòsof és el seu pas per Òmnium Cultural, una entitat nascuda el 1961, avui més que consolidada amb quasi 200.000 socis i que Porta, amb el seu impuls, va contribuir a modernitzar en un moment en què, segons molts dels qui ho van viure en primera persona, s’encaminava cap a la fossilització.
Un dels qui va accedir a la Junta Directiva d’Òmnium Cultural amb el filòsof va ser el jurista Jordi Bosch. Ho va fer al 2004 i s’hi va estar fins el final del mandat de Porta, i també durant les etapes de Muriel Casals i de Jordi Cuixart. Bosch, que va conèixer Porta allà per l’any 2000, recorda que Òmnium, “després d’haver jugat un paper protagonista durant el franquisme i la Transició, quan arriba el moment autonòmic va perdre pistonada, tal com va ocórrer amb moltes altres entitats”. Aquesta situació, que havia de ser revertida, va trobar la solució en Jordi Porta, que “va apostar-ne per la renovació implicant gent d’arreu del territori, gent jove amb voluntat i amb recorregut en la societat civil i persones amb experiència durant la Transició”, entre els qui hi havia Miquel Sellarés, Fèlix Martí o el mateix Porta. Segons Bosch, el filòsof era la persona adequada “per a posar d’acord gent de generacions i àmbits diferents gràcies al seu prestigi en el món de la cultura i de l’educació”.
L’editor Eduard Voltas també va coincidir amb Porta a Òmnium Cultural, tot i que el va conèixer a inicis dels noranta, quan el filòsof el va “captar” a través del grup Debat Nacionalista, que editava una revista homònima. Al voltant d’aquell projecte hi havia un seguit d’intel·lectuals i de periodistes que reflexionaven sobre el país dins d’un espai de posada en comú d’idees i de propostes que va lligar Porta amb persones de generacions posteriors a la seua.
Entre aquestes persones hi havia els qui procedien del Bloc d’Estudiants Independentistes, com Voltas, que després formarien l’Associació Catalana de Professionals i que “reflexionàvem sobre com intervenir en el país de manera rellevant”. Una idea, en aquest sentit, era la renovació d’Òmnium, “una entitat que estava pràcticament morta i que calia posar al servei del país. Però un grup de joves, a soles, no ho podia fer: ens calia l’ajuda de gent més gran, i Porta n’era el candidat”. Segons l’editor, Porta tenia la virtut de “saber escoltar els joves, no els menystenia, i coincidia amb el nostre diagnòstic”. Així, “va liderar una aliança entre joves i sèniors que va culminar amb èxit, fins al punt que l’Òmnium que avui coneixem no existiria sense ell”.
Perquè Òmnium “es va rejovenir des de tots els punts de vista, sobretot del de les idees, i ho va fer des d’una perspectiva moderna renovant totes les estructures, els quadres directius, incorporant gent nova i desplegant una campanya per sumar socis i no dependre de l’administració, que és com funciona avui l’entitat”. Amb Porta, també, Òmnium es va fer un espai entre la societat civil per a erigir-se com a veu protagonista entre les grans qüestions de país. L’exemple va ser el de l’etapa de l’Estatut, quan l’entitat va decidir fer una consulta interna sobre si calia votar sí o no. El resultat igualat va evitar que Òmnium es pronunciara en un sentit o en un altre, “però va fomentar-ne el debat, i això és el que va ser rellevant”, diu Voltas: “ens vam personar en l’espai públic”.
Hi coincideix, també, Jordi Bosch, que recorda que amb Porta Òmnium va estar preparant la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional, en cas que resultara negativa, per a actuar a temps i en el moment adequat. “Tota aquella feina va ser clau perquè l’eclosió de la societat arribés quan havia d’arribar”.
El politòleg Rober Buch, que també es va integrar en la junta d’Òmnium amb Porta, va conèixer el filòsof a Plataforma per la Llengua, i recorda d’ell la seua capacitat per a “unir gent de diverses ideologies i de diferents generacions”. Segons recorda, l’entitat presidida ara per Xavier Antich, també filòsof, es va adaptar al seu temps fent-la més participativa i convertint-la “en un reflex de la societat civil catalana”. Aquest treball “no va tenir resultat automàtic”, assegura, sinó que “va costar anys, però el caràcter afable de Porta, poc amic de les baralles, va facilitar les coses”.
En aquest aspecte abunda el periodista Vicent Sanchis, director general del Grup Món, exdirector de la revista EL TEMPS i també de TV3, així com de molts altres mitjans, que recorda la capacitat de Porta per conviure amb part de la junta pròxima a Josep Millàs, el seu predecessor a Òmnium, qui va plantejar una guerra marcada pel desprestigi i per acusacions contra Porta. “S’havia de tindre molta paciència i ser molt bona persona per conduir aquella situació”, diu Sanchis, que aplaudeix la capacitat de Porta per integrar en l’entitat “l’independentisme territorial, l’universitari i l’experimentat”, que va conduir Òmnium “a la revolució” que posteriorment van consolidar Muriel Casals i Jordi Cuixart.
De fet, com deia Xavier Antich en el comunicat oficial d’Òmnium Cultural, l’entitat, sense Porta, “no seria el que és avui ni el que representa, ni tan sols el país”. Perquè el filòsof va entendre que, “perquè Òmnium pogués ser útil a la societat, s’hi havia d’assemblar al màxim”. I sembla que ho va aconseguir.