La terra sepulta la memòria i la història. Ho sap bé Felipe Mejías, arqueòleg que treballa en la recuperació dels vestigis del camp de concentració franquista d’Albatera. En el terme municipi de Sant Isidre, a les acaballes de la Guerra Civil es calcula que 15.000 persones, privades de llibertat, van patir condicions de vida indignes. Molts d’aquells represaliats van arrossegar seqüeles de per vida. Una xifra indeterminada va morir, alguns a causa de la desnutrició i les malalties, altres afusellats.
Albatera fou un dels 298 camps de concentracions que, segons l’investigador Carlos Hernández de Miguel, es van obrir a Espanya després de la Guerra Civil. A El año de la victoria, el periodista Eduardo de Guzmán va deixar testimoni dels horrors que va viure en primera persona en aquell punt del Baix Segura. De tot allò, però, el franquisme no va voler deixar ni rastre, fins que els moviments memorialistes es van entestar a grapar en aquella amnèsia.
A Felipe Mejías li ha correspost fer tot el treball tècnic per començar a desenterrar tots els secrets d’Albatera, un enorme terreny que comprèn catorze hectàrees. Va començar el novembre de 2020 amb un equip de vuit persones. A ulls inexperts, era terreny erm. Per a Mejías i el seu equip era un cofre ple de tresors tràgics. O el que és el mateix: de vestigis que podien orientar-los sobre el que realment havia succeït en aquell indret.
“La trobada d’objectes ens permet confirmar o descartar hipòtesis”, explica aquest arqueòleg. Allà on una persona només veuria una bala, ells veuen un projectil percudit de procedència paramilitar, és a dir, una més que probable execució perpetrada per requetès. Allà on una observador normal només veuria restes d’una ampolla, ells intueixen l’ús de laxants de l’època, la qual cosa vindria a confirmar el problema crònic de l’estrenyiment que patien molts dels qui estaven allí empresonats, una patologia que podia arribar a causar-los la mort.
La crossa de l’Administració
Poder començar a col·locar les peces d’aquest enorme trencaclosques format per centenars de vestigis només ha estat possible amb el suport de la Generalitat Valenciana i més concretament de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. També la Secretària d'Estat de Memòria Democràtica, a través de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies, va aportar 15.000 euros en la segona campanya. Entre un i altre organisme són 91.000 euros, contant impostos. “A la gent li pot semblar molt, però només el lloguer del georadar són 4.000 euros. I un dia d’utilització de l’excavadora puja 500 euros”, justifica Mejías. La intenció final de tot el projecte implicava, fins ara, fer un centre d’interpretació.
Per a aquest 2023, la Generalitat també hi tenia destinada una partida. “La resolució hauria d’eixir aquests dies. Això ens permetria disposar de benzina per a aquest any. El que no sabem és què passarà després”.
“Després” és, clar, 2024. Perquè el 2024 s’aplicaran els primers pressupostos del nou govern valencià, aquell que cristal·litzarà institucionalment la voluntat popular del 28M. L'acord del govern PP-Vox subscrit la setmana passada indica un despreci absolut cap a a memòria històrica. En concret, el seu punt 2 diu: "Reivindicarem la història d'Espanya i de la Comunitat Valenciana i garantirem la llibertat de memòria i l'absolut i el ple respecte als drets i llibertats de tots. Per això, es derogaran les normes que ataquen la reconciliació en els assumptes històrics". Ras i curt.
El govern PP-Vox derogarà tota la legislació de memòria històrica del Botànic
Així doncs, els temps que s’albiren per als defensors i defensores de la memòria històrica al País Valencià, doncs, semblen plens d’interrogants. “Estem expectants i, també, preocupades”, assegura Teresa Llopis, presidenta de l’Associació de Represaliats i Represaliades pel Franquisme d’Oliva (ARFO), que es va involucrar en la lluita memorialista per recuperar el cos del seu iaio, soterrat a la fossa 100 del cementiri de Paterna.
El 2018, a la vista que es començaven a obrir fosses, va decidir fer el pas, juntament amb altres famílies, de constituir-se en associació per aprofitar la línia de subvencions que, amb aquesta finalitat, havia habilitat la Diputació de València. El 2019, ja amb Ramiro Rivera al capdavant de l’àrea de Memòria Democràtica, els concediren l’ajuda. “En la fossa 100 hi havia 28 víctimes. D’aquests, 27 eren de la Safor. Els assassinaren el 2 de novembre de 1939 i el 2 de novembre de 2019 es va obrir la fossa. Van haver de passar vuitanta anys”. D’aquelles 28 víctimes, sis ja han estat identificades i cinc entregades als seus familiars.
De la marginalitat a l’agenda política
Res del que ha passat els darrers anys al País Valencià en matèria de memòria històrica no s’explica sense el canvi polític de 2015. Fins aleshores, els minsos avanços que s’havien fet en aquesta matèria havien recaigut sobre les esquenes de la feble xarxa d’entitats memorialistes. El naixement del Botànic va suposar que aquesta qüestió se situara en l’agenda política.
I si bé durant la primera legislatura els avanços van ser sobretot gestuals (per exemple, l’homenatge a les víctimes del franquisme celebrat a Sant Miquel dels Reis el novembre de 2016), l’aprovació de la Llei de memòria democràtica i per la convivència, l’any 2017, va posar els vímets per començar a bastir una política consistent en aquesta matèria.
Va ser, però, amb l’arribada de Rosa Pérez Garijo al capdavant de la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, del segon Botànic, a partir de 2019, que es donà un impuls renovat en aquesta matèria. Al capdavant d’aquest departament, Pérez Garijo va donar continuïtat a la tasca que havia començat a dur a terme, quatre anys abans, com a diputada encarregada de memòria històrica.
Rosa Pérez Garijo: "Ningú dubta que en els pròxims exercicis no hi haurà ni un euro per a memòria democràtica"
El balanç dels vuit anys de govern en aquesta matèria situa el País Valencià al capdavant a escala de tot Espanya: en els vuits anys de govern progressista, i a gener de 2023, s’havien localitzat les restes de 2.166 víctimes en territori valencià, de les quals 225 havien estat identificades i 373 estaven pendents d’identificació. Segons el càlcul de la Generalitat (durant la primera legislatura es va començar a confegir el primer mapa de fosses del País Valencià), el 66% de totes les fosses identificades al País Valencià han estat exhumades.
Per a aquest 2023, els plans de la Conselleria implicaven obrir altres 49 fosses, on s’esperava trobar un total de 421 víctimes del franquisme. D’aquestes 49, 41 corresponien al cementiri de Paterna, set al cementiri de Castelló i una al cementiri d’Alacant.
La pregunta que està en l’aire és què passarà a partir de les setmanes vinents, quan la dreta agafe les regnes de la Generalitat. El departament de Rosa Pérez Garijo, de fet, treballa aquests darrers dies a tractar de tancar els processos d’adjudicació de les intervencions previstes aquest 2023. «Ningú dubta que en els pròxims exercicis no hi haurà ni un euro per a memòria democràtica. A cada pressupost que hem aprovat m’ho han criticat i sembla que tornarem a la travessia d’abans del Botànic. M’agradaria equivocar-me, però...», deixà anar l’encara consellera ara fa dues setmanes.
Plans en guaret
«Clar que hi ha preocupació. Ara mateix hi ha fosses en fase d’identificació, però altres que encara estaven pendents d’apertura», explica Amparo Belmonte, presidenta de la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna. Aquesta entitat es va constituir l’any 2019, per tal d’aixoplugar les diverses associacions que han anat sorgint al llarg dels darrers anys, a mesura que les famílies afectades percebien que el camí per recuperar els cossos dels seus familiars era més planer. Es calcula que en aquest indret van ser mortes i soterrades 2.238 persones, moltes de les quals, d’origen valencià, però també d’altres parts de l’Estat.
Entre la Diputació de València i la Generalitat s’han exhumat al voltant de 1.400 cossos, segons indica Belmonte. Ella va poder recuperar el cos del seu iaio i soterrar-lo a Meliana, com era voluntat de la família, però encara són moltes les famílies que, o bé no han pogut obrir les fosses o bé encara no han estat identificades. Aquests 2023 hi havia previst l’exhumació de 180 cossos, cosa que, en principi, significaria donar per conclosos els treballs en el primer quadrant esquerre del cementiri.
Amparo Belmonte: "Una societat moderna i democràtica no es pot permetre tindre gent en fosses comunes".
«Una societat moderna i democràtica no es pot permetre tindre gent en fosses comunes. Cal que els governants, independentment de si són de dretes o d’esquerres, tinguen empatia amb les famílies. La nostra és una lluita pels drets humans més bàsics», reflexiona Belmonte. En el mateix sentit es manifesta Teresa Llopis, d’ARFO. «Del que estem parlant és d’humanitat i de drets de les famílies a recuperar els cossos dels seus familiars. Una cosa tan bàsica com això», explica Llopis. I afegeix: «Les famílies estem molt unides, el moviment memorialista és més fort que mai i no s’aturarà. Estem parlant de drets humans fonamentals. Estic segura que qualsevol partit democràtic que ens governe entendrà la nostra causa, la nostra lluita».
L’activisme de les famílies a Oliva ha possibilitat que al municipi i a la comarca s’aborde una qüestió que fins aleshores havia estat tabú. Han organitzat jornades i cicles anuals, exposicions, teatres, projecció de documentals, taules rodones... El gener de 2022 s’inaugurà en el cementiri un memorial democràtic amb el nom de les 68 persones d’Oliva represaliades pel franquisme.
Molt més que fosses
També a Castelló de la Plana s’han fet passos decisius en aquesta matèria. A la retirada de la creu dels caiguts situada en el Parc Ribalta van precedir tot d’iniciatives per recuperar la memòria d’aquell temps. La rehabilitació i posada en valor del refugi antiaeri, per part de l’Ajuntament, l’any 2018, n’és una, com també l’itinerari del Castelló Republicà o el dedicat als Espais de la Memòria.
«Evidentment que s’ha avançat i s’han fet coses, però després de vuit anys encara fa la sensació que la memòria històrica és la germana pobra, com si es tractara d’una política marginal», exposa Maribel Peris, presidenta del Grup per la Recerca Històrica de Castelló (GRMH), que lamenta «les traves burocràtiques i la manca de personal» que han tingut els departaments corresponents per desenvolupar la seua tasca. En la seua condició de membre del Consell Valencià de Cultura, Peris és membre de la comissió d’experts per a la retirada de vestigis franquistes. A més, com a membre del GRMH, ha participat en els treballs d’investigació per dirimir els noms que s’havien de retirar del nomenclàtor de la ciutat, una decisió no exempta de polèmica. La pròxima alcaldessa de Castelló, de fet, ja ha anunciat que la seua intenció és restaurar alguns dels noms retirats, per bé que no ha definit quins.
El banc d'ADN, l'Institut de Memòria Democràtica o la cerca de bebès furtats està en l'aire.
Perquè amb el canvi de signe polític a les principals institucions del País Valencià són molts els interrogants que s’obren. Exhumacions a banda, la Generalitat Valenciana havia desplegat la seua acció en molts altres camps. Aquest juny estava previst que començaren les obres per rehabilitar l’edifici del port d’Alacant on havia d’ubicar-se l’Institut de la Memòria Democràtica, organisme previst en la llei de 2017. Els pressupostos de la Generalitat preveien una inversió de 745.000 euros.
Encara més incògnites hi ha sobre què passarà amb el banc d’ADN que, conjuntament amb Fisabio (Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica) i la Universitat de València, la Conselleria de Qualitat Democràtica havia posat en marxa per facilitar la identificació de les restes. O la línia de treball que recentment s’havia engegat per permetre esclarir casos de bebès furtats, un projecte que, de fet, ja havia permès establir la filiació de dues parelles de germans. O les subvencions i ajudes que anualment la Conselleria atorgava a les entitats memorialístiques. Per no parlar d’una Comissió de la Veritat que Pérez Garijo va anunciar el novembre passat. Què se’n farà de tot plegat?
«A França o Alemanya, les polítiques de memòria històrica han continuat amb governs de dreta i de centredreta. A Espanya, però, no passa això, i és una anomalia. Les polítiques de memòria no haurien de dependre de la ideologia, perquè el seu fonament és el respecte als drets humans», reflexiona Felipe Mejías, mentre dissenya possibles escenaris de recerca a la vista del canvi de signe polític. Maribel Peris, per la seua banda, és contundent: «El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica es va fundar el 2004 i mentre va governar el Partit Popular van començar a fer feina. Ja sabem com és haver de sobreviure a la contra de les institucions. També sabrem fer-ho ara». •
LA MEMÒRIA BALEAR
El 2018 el Parlament balear aprovà la llei de Memòria Democràtica amb els vots a favor de l’esquerra. El PP també votà favorablement o es va abstenir en aproximadament la meitat de l’articulat i centrà les seves critiques i vot negatiu sobretot en la redacció de l’exposició de motius, el qual considerà “molt ideològic” i “parcial”. Respecte a la Llei de Fosses, que és la que dona cobertura a les campanyes d’excavacions, el PP hi votà a favor i la norma s’aprovà per unanimitat del Parlament.
La líder del PP i pròxima presidenta de Balears, Marga Prohens, no s’ha referit durant la campanya —ni abans— a aquestes normes. Vox sí, però: el partit ultra ha dit que el seu objectiu és “derogar” la llei de Memòria.
El secretari autonòmic de Memòria Democràtica del Govern d’esquerres, Jesús Jurado, va declarar a la Cadena Ser la setmana passada que confiava en que “les excavacions continuaran” amb el nou Govern. Basava el seu optimisme en que el PP “ha votat a favor en nombroses ocasions” en qüestions de Memòria i en el fet que expressà la seva satisfacció per les localitzacions de les restes dels assassinats pel franquisme, tal com va fer també en el cas d’Aurora Picornell, la líder comunista assassinada el gener de 1937.
Des de Memòria de Mallorca, la seva presidenta Maria Antònia Oliver expressà més dubtes sobre què farà el nou Govern, perquè –segons va dir a la ràdio esmentada- a les altres comunitats on governa, el PP “no s’ha mostrat” disposat a seguir amb les excavacions i, sobretot, perquè “Vox no està a favor dels drets humans i la memòria democràtica”. •