Albert Sanz, nascut en 1978, és un dels noms destacats del jazz valencià des de finals del segle passat i un dels músics que millor encarnen l’eclosió recent del gènere entre nosaltres, amb eixa paradoxa que suposa la multiplicació d’intèrprets més o menys des del mateix moment en què el jazz va deixar de ser un fenomen capaç d’omplir places de bous i d’atraure públics tant desconeixedors com curiosos. Albert va ser, a més, un músic molt precoç i la seua titulació per l’Escola Berklee, en Boston, i l’estada posterior a Nova York van facilitar la seua immersió en l’escena internacional, plasmada aviat en nombroses gires i gravacions amb rellevants jazzistes de la seua generació.
La carrera d’Albert està plena de sorpreses. Encara que va gravar al seu nom molt prompte, durant els primers anys era sobretot l’acompanyant desitjat, el pianista que millorava qualsevol grup. En aquell temps, el País Valencià, que sempre ha estat productor generós de guitarristes i saxofonistes de jazz, comptava encara, en canvi, amb pocs pianistes, per la qual cosa la seua qualitat destacava més. Albert es multiplicava i semblava estar per tot arreu.
Uns quants dels nostres jazzistes provenen de família musical, però no sé si algun ho mostra de forma tan explícita com Albert, fill del pianista, compositor i escriptor ontinyentí Josep Sanz Biosca i de la cantant, compositora i actriu Mamen García, nascuda en l’Atzúbia, però d’origen val·lisoletà. Mamen és artista convidada en uns quants discos del seu fill ja des del primer, signat amb el contrabaixista David Mengual (Des d’aquí, 1998), on cantava —meravellosament— el bolero «Algo contigo». De manera recíproca, ell va acompanyar Mamen al disc El cofrecito (2011), on escoltem les iròniques i tendres cançons d’ella amb arranjaments d’Albert. Del seu pare sembla haver heretat facultats extraordinàries per conéixer els mecanismes de la música per dins i un sentit de l’humor subtil, i de la mare, el gust pel món del teatre i el cabaret un poc boig, per certs repertoris sempre passionals, i ara també per la cançó com a forma de comunicació directa.
L’atracció per la música llatinoamericana més enllà del bolero ha estat un dels ingredients de la sòlida complicitat d’Albert amb el contrabaixista Javier Colina, eixe geni del seu instrument, amb qui s’ha endinsat en la vella música cubana acompanyant Sílvia Pérez Cruz en un dels seus treballs més exitosos (En la imaginación, 2016) i sobretot en la música brasilera —Chico Buarque, Ivan Lins i altres, passions d’adolescència—, interpretada a trio amb el bateria Al Foster (O que será, 2012) i a duo en Sampa (2018) i Sinhá (2021). Col·leccions, sempre, de melodies inoblidables, evocades amb un respecte ple d’humilitat, on la llibertat del jazz no retorça mai el producte original.
La veu pianística d’Albert forma part d’una tradició que arranca amb clàssics com Hank Jones, Red Garland i Bill Evans, amb una dosi de Thelonious Monk quan cal, i encara que inclou trets de mestres més moderns, com Brad Mehldau, el seu piano mai és massa dissonant ni exhibicionista, i s’inclina naturalment cap a les solucions senzilles sense deixar de sorprendre. Sovint es diu d’ell que és elegant, i ho és, però que ningú pense que per això manca de magnetisme o força. Per altra banda, els llocs comuns no caben en el seu llenguatge: si tenen vostès l’ocasió d’escoltar Albert Sanz tocar dues vegades la mateixa peça, veuran que cada versió és completament diferent de l’altra.
Respecte a les seues qualitats com acompanyant, un músic que ha tocat amb ell em deia en una ocasió que Albert pareix endevinar sempre per on anirà el solista, i des del teclat s’anticipa i proposa solucions que indefectiblement fan més interessant el camí. D’eixe Albert tenim molts un record inesborrable quan va resoldre amb nota el delicadíssim encàrrec d’acompanyar, junt amb Perico Sambeat, el veterà Ron Carter al Festival de Jazz del Palau de la Música de València de 2022, substituint el grup del contrabaixista que no va poder arribar a la ciutat per conflictes aeroportuaris.
Sambeat, quasi el seu mentor, és també el músic valencià amb qui col·labora més freqüentment. Entre les gravacions que han fet junts destaca Flamenco big band (2008), un disc que no deixa de guanyar importància amb el pas del temps. Albert està de nou al darrer disc del saxofonista, Roneando (2023), a punt de publicar-se. En trio amb Colina i el llegendari bateria Al Foster va gravar el ja citat O que serà, a Nova York, i en directe al Café Central de Madrid For regulars only (2012), un CD autoproduït pel qual tinc debilitat. El bateria i vibrafonista Jorge Rossy i l’harmonicista Antonio Serrano són dos noms que també apareixen sovint a la seua agenda laboral. Igualment destacades, al marge del jazz, són les col·laboracions amb el cantant i compositor Carles Dénia a partir del disc El paradís de les paraules (2011).
Un altre Albert Sanz és l’enamorat dels arranjaments i la composició, on poden aflorar influències de Gil Evans, però igualment de músiques alienes al jazz, entre les quals referències a compositors francesos com Fauré o Ravel. Primer arribà El fabulador (2004), producció per al Festival Internacional Xàbia Jazz amb una banda mitjana. Més tard, l’oportunitat de tenir un grup nombrós actuant cada setmana al Café Mercedes Jazz va donar com a resultat el disc Russafa ensemble (2012). El seu primer CD amb una gran orquestra va ser L’emigrant (2018), amb la big band de Sedajazz, ple de troballes i suggeriments, sense dubte una fita a la seua carrera.
Una sèrie de concerts a la sala Matisse al llarg de 2019, just abans de la pandèmia, va proporcionar de nou a Albert Sanz l’ocasió de treballar amb una gran formació. Així va començar a gestar-se el disc Algú que em vullga cuidar (2022), amb peces instrumentals nascudes en aquell banc de proves i una cridanera sèrie de peces vocals interpretades per cinc cantants: Mamen García, Carles Dénia, Sara Dowling, Eva Romero i el mateix Albert Sanz en tres ocasions. El disc es pot entendre com una panoràmica d’alguns dels interessos musicals d’Albert revisitats en format orquestral: el repertori brasiler, els estàndards, les col·laboracions amb Carles Dénia i la composició de temes purament instrumentals.
Però l’ingredient més destacat és sense dubte la veu, que ha anat guanyant pes en la música d’Albert Sanz. Si abans escoltàvem una cançó quasi testimonial en molts dels discos del pianista, amb les veus alternatives de Mamen García, Silvia Pérez Cruz (Sampa), Jorge Drexler (Sinhá), Carles Dénia i Albert (L’emigrant), com per afegir un color diferent, ara tenim onze cançons d’un total de tretze temes. La proximitat que dona la música vocal queda reforçada pel grapat de melodies conegudes, arranjaments eficaços i solistes vocals i instrumentals inspirats. Els enigmàtics instrumentals «Starpad» i «Chacarera blues» no trenquen eixa sensació de calidesa. Evidentment, estem davant un treball d’Albert Sanz, i fins i tot els arranjaments dels clàssics més transitats ofereixen senyals de talent, però el disc deixa sobretot la sensació de música feta amb plaer i sense pretensions.
L’ambiciós La espuma del mar (2023) és molt diferent. Per primera vegada, les cançons d’Albert Sanz són protagonistes d’un disc, amb música i lletra signades per ell. Segons ens ha explicat l’autor, justament per tractar-se d’un recull de cançons amb textos propis, aquest disc «compleix un desig de concreció i d’implicació». Un referent musical important és el pianista i compositor argentí Guillermo Klein, músic creatiu «amb els peus en molts llocs» que també ha escrit cançons amb tota la sofisticació del jazz actual, alguna de les quals ha interpretat Albert, com per exemple Moreira. A més, les improvisacions d’Albert, ens diu, naixen en la veu, tenen un punt de partida vocal, «com les del trompetista Chet Baker o el guitarrista Kurt Rosenwinkel»; incloure la veu entre les seues ferramentes no és un recurs forçat. Però La espuma del mar es relaciona sobretot amb les arrels emocionals del pianista: les cançons que escoltava a sa mare quan era xiquet i que li acompanyen sempre són les que finalment li han animat a fer un pas endavant i presentar-se ell mateix com a cantant. Aleshores, i encara que Mamen Garcia no intervé en aquest disc, torna a ser-hi d’una forma molt especial. En cert sentit, el relleu emocional l’agafen els dos fills d’Albert, Gaspar i Eladio, i la seua parella Laila, que tenen aparicions puntuals coherents amb la decisió d’Albert de parlar-nos en primera persona dels sentiments d’amor i felicitat que li inspira la seua família.
Perquè es tracta d’això: des que s’obri amb «A mi lado» l’amor és el principal fil conductor de La espuma del mar, encara que no l’únic. El disc està connectat amb L’emigrant i Mediterraníes (trio de 2016), on Albert ja mostrava els sentiments d’identitat cultural i les preocupacions socials que tornem a trobar ara. Des del punt de vista musical, el disc és intimista; predominen les balades i els temes tranquils, de nou a trio, ara amb Colina i el bateria Borja Barrueta. El vibràfon de Jorge Rossy, la percussió de David Gadea, l’acordió navarrés de Colina i l’harmònica d’Antonio Serrano són convidats benvinguts que confirmen eixe intimisme, com Sílvia Pérez Cruz, que canta amb Albert la sensual balada «La espuma del mar». Al seu costat, el crit angoixat d’«Open arms» sona aspre, com cal.
Fer una bona cançó és molt complicat, no sé si el doble de difícil que fer un bon tema instrumental, però per aquí anirà la cosa. La creativitat melòdica i rítmica d’Albert Sanz faciliten el gaudi més enllà de denúncies i confessions. El compositor és un veterà; el lletrista —en castellà, anglés i italià— està començant i es mou entre els missatges explícits i els textos impressionistes o fins i tot existencialistes. En qualsevol cas, el Sanz vocalista els defensa amb convicció: canta molt bé, natural, afinat, amb matisos expressius i una veu si més no fonogènica. Guanyem un bon vocalista i estem segurs que no perdrem un magnífic pianista. Conscient que es mou en un nou terreny, davant un públic que demana coses diferents, Albert ha llançat a més un parell de vídeos que poden veure’s en YouTube: «Bolero de la Albufera» i «La espuma del mar», aquest darrer amb un significatiu treball de producció poc habitual en el gènere jazzístic.
La espuma del mar és segurament el seu treball més personal, al qual arriba millor proveït que mai, amb el seu pianisme ben afilat i una capacitat de seducció nova desenvolupada amb la proximitat que la veu garanteix. El disc inclou algunes peces de les que queden en la memòria. La versió amb els seus col·laboradors habituals i amb arranjaments orquestrals que estrenarà el 7 de juliol al Teatre Principal, dins el Festival de Jazz del Palau de la Música, acabaran de confirmar-nos si Albert Sanz, el pianista del qual un crític britànic va dir fa anys que pareixia feliç de viure a l’ombra, s’ha convertit definitivament en l’artista carismàtic que anuncia des de fa ja temps, partint del jazz i alçant la veu per tractar d’allargar el gran corrent de la cançó popular més culta.