L’última pel·lícula del cineasta iranià Jafar Panahi, No bears, comença amb una parella —ella sense vel, significativament— que parla d’uns passaports que els permetran fugir del país i arribar a Europa. Interrompuda abruptament, l’escena revela l’artifici ben aviat, quan el director intervé i ens adonem que es tracta d’una pel·lícula que roda el propi Panahi des de la distància, entaforat en una habitació i donant ordres per videoconferència. El desgast entre ficció i realitat, discurs i evidència, en un joc de miralls que aniran dialogant fins al final.
Centrats en la vida de Panahi en aquest petit poble fronterer on viu enclaustrat, aviat sabrem que una fotografia —que el director assegura que no ha fet— serà motiu de discòrdia. El microcosmos humà d’aquell lloc on costa d’agafar el wifi —les gotes d’humor amb què el director ens delecta— es rebel·la contra ell. “Sembla que busqueu una excusa per fer-me fora del poble. Si és això, digueu-m’ho i marxo”, li diu al xèrif. Però res no pot evitar l’inevitable —Panahi porta des de 2009 lluitant contra la censura i la repressió en pròpia pell, privat de llibertat de moviments— i arribarà a celebrar-se un judici sumaríssim, on el realitzador no fa el jurament protocol·lari, sinó que els ofereix “una cosa millor”: enregistrarà la declaració i la deixarà per a la posteritat. El poder de l’art com a transmissor de la realitat i com a manifest de l’autoritarisme inflamable. Una brillant constatació sobre la clandestinitat, els marcs opressors, el pes de la superstició (els “ossos”, inexistents que espanten la gent) i la mecànica del poder, en què qualsevol acte creatiu pot tenir lectures confrontades.
Rodada poc abans d’entrar novament a la presó, No bears (estrenada aquí com Los osos no existen) no només és un afinadíssim cop de puny a la moralitat censora d’Irán —i de bona part d’un món on el neofeixisme cada vegada té més altaveus i acòlits—, sinó que explora la dissidència en un entorn on la desconfiança és llei. Malgrat la injustícia de la situació de Panahi (acusat d’haver actuat “contra la seguretat nacional i fer propaganda contra l’estat”), el més extraordinari és com el cineasta aconsegueix fer un cinema polític sense victimitzar-se, allunyat de la reflexió autocomplaent i fàcilment aplaudible. Contra la tirania, una aguda intel·ligència.
Khers Nist (No bears)
Direcció: Jafar Panahi
Guió: Jafar Panahi
Fotografia: Amin Jaferi
Repartiment: Jafar Panahi, Mina Kavani, Naser Hashemi, Vahid Mobasheri.
Iran, 2022
Durada: 107 minuts
Drama