Aquesta història l’explica un narrador en primera persona: es diu Neil, té 40 anys, s’ha divorciat dues vegades, treballa en el que pot i assisteix a un curs per a adults titulat Cultura i Civilització. La professora es diu Elizabeth Finch i, quan el narrador se la troba per primera vegada, a classe, la veu “plantada, davant nostre, sense notes, llibres ni nervis. Amb la bossa de mà damunt del faristol. Va mirar al voltant, va somriure i, impertorbable, va començar”. Així, just al primer paràgraf, queden esbossades les dues personalitats: la seguretat impàvida de la professora i la curiositat ullpresa de l’alumne.
A Elizabeth Finch només la coneixerem pel que en diu el narrador en un monòleg, molt personal, adreçat al lector. Només en coneixerem les idees perquè ella ha tancat la seva intimitat a pany i forrellat i, diu Neil, “quan no et volia dir alguna cosa deixava patent que no t’ho deia, ni t’ho diria”. A Neil, però, el fascina perquè a cada pregunta, ella li respon amb una reflexió, i a cada seguretat, amb un dubte. Socràtica fins a la medul·la.
La relació depassarà les aules i durarà uns vint anys, fins a la silenciosa mort d’Elizabeth. Barnes aconsegueix dues coses, i les dues difícils: construir la personalitat intel·ligent i opaca d’Elizabeth, i revelar la complexa identitat de Neil en un monòleg en què afirma coses, però, insegur i autocrític, també les contradiu, les rectifica o les reitera. En la terminologia de Foster, ella és un personatge pla i Neil, rodó. Els dos, però, convincents i creïbles. Hi ha més personatges, però la clau està a entendre l’atractiu intel·lectual d’Elizabeth i els efectes que el seu pensament produí en Neil.
La novel·la té tres parts ben diferenciades: la primera està dedicada a la relació del narrador amb la professora. Neil la viu com un privilegi —“sé que ella formava part de la meva dosi de bona sort”— i, tractar-la, l’estimulava: “era més llest davant seu. Sabia més coses”. El que el fascinava, però, era la desconstrucció sistemàtica a què ella sotmetia les conviccions comunes, com quan deia: “monoteisme, monomania, monogàmia, monotonia. Res de bo comença així”. I perquè davant d’un sant Jordi, sempre es posava a favor del drac. Tan allunyada de les convencions i dels tòpics que l’impedia adormir-se, plàcidament, sobre el fang de l’ortodòxia i la trivialitat. Elizabeth, ho sabem al final, va fer Neil hereu de la seva biblioteca, corresponent així, sigil·losament, a l’admiració del deixeble.
La segona part reprodueix el text que Neil va escriure en homenatge a Elizabeth a partir del que ella havia escrit sobre Julià l’Apostata, per vindicar-lo i per reprovar al cristianisme haver suplantat la civilització romana: “Si l’Apòstata hagués sobreviscut”, diu, “no hauria calgut cap Renaixement [...] i, quan hauria arribat el segle de les llums, ja faria catorze segles que el viuríem”. Ara, Neil, sol, segueix el rastre doctrinal de la professora i escriu un llibre tant erudit —s’hi aprèn molt— com reiteratiu, desplaçant la seva devoció cap a la figura de l’Apòstata. El llibre no es publicà.
La tercera part està dedicada al rastreig de l’autèntica personalitat d’Elizabeth Finch amb voluntat d’escriure’n la biografia. Neil enquesta a tothom perquè vol saber tota la veritat sobre Elizabeth, furgant en tots els racons de la seva vida. Però no ho aconseguirà, i acabarà aparcant el llibre, una altra vegada, en un calaix. El lector entén que el que era important per a Neil no era fer un escàner de la intimitat de la professora, sinó constatar que “la seva presència i el seu exemple havien fet canviar de marxa el meu cervell, havien causat un salt quàntic en la meva comprensió del món”. Es fa evident, aleshores, que posseir —saber-ho tot, dominar-ho— no és l’essencial, sinó que conèixer i entendre—també en l’amor— és l’únic que importa i és el que més s’aproxima a la felicitat. En un equilibri, havia dit Elizabeth, entre l’impuls romàntic i la lucidesa estoica. Madur. La novel·la fa el mateix amb el lector, al qual no li facilita dominar-la, però sí entendre-la, i admirar-ne la profunditat i el mèrit.
