El PI-Proposta per les Illes s’enfronta a un quadrienni polític d’allò més complicat. El 28 de maig passat va aguantar dos dels tres escons que tenia al Consell de Mallorca, però va perdre la representació al Parlament balear —3 diputats— i també ha perdut importants suports en el vot municipal a les localitats més poblades. Tot i això, s’aferra a la representació al Consell i als 67 regidors que ha obtingut per sobreviure.
El 2019 els resultats electorals ja no varen ser bons; és vera que va mantenir els tres escons que havia recollit el 2015, però van ser decebedors perquè no incrementà el suport popular i, sobretot, no van ser diputats decisius a l’hora de formar-se el Govern. La direcció havia posat totes les messions a assolir la condició de frontissa. El desencís posterior provocà un greu enfrontament intern entre dos grups, cosa que ha llastrat la formació durant aquests anys i que ha estat el motiu de la molt important baixada de vots el 28 de maig passat.
Dues setmanes abans de les eleccions, el cap de la candidatura al Parlament per Mallorca, Josep Melià, explicava a aquest setmanari que, si bé era vera que havien fet quatre llistes municipals menys que quatre anys enrere, només es tractava d’un miler de vots en conjunt i que els seus càlculs els donaven que obtindrien almenys dos diputats. Els comptes que feia la direcció del PI es basaven en l’anàlisi poble a poble i a imaginar el que consideraven la màxima caiguda possible de suports respecte als comicis de 2019. El resultat, a parer seu, era que, tot i anar molt malament, sumarien dos escons. I en efecte els sumaren al Consell, però no al Parlament.
La crisi. Els votants del PI decidiren confiar més en la llista al Consell que en la candidatura al Parlament. La primera va obtenir 18.762 sufragis, mentre que la segona en recollí 16.927, una diferència de 1.835 paperetes. Val a dir que sol passar que hi hagi una lleugera diferencia entre les dues candidatures. Per exemple, el 2019 també la llista del PI al Consell va ser més votada que la del Parlament, però només foren 427 suports de diferència. Enguany, la xifra prou més inflada és imputable a la crisi interna que ha patit el partit durant els últims anys.
Com es recordarà —tal com aquest setmanari ha explicat en diverses ocasions—, la crisi s’inicià just després dels comicis de 2019. El resultat havia estat igual al de 2015 en escons, 3 diputats, i gairebé en vots: 30.387 el 2015 i 30.319 en l’ocasió següent. A simple vista no pareixia un mal resultat. Tanmateix, el líder de la formació i cap de llista, Jaume Font, així com el sector intern que li donava suport, analitzà que calia fer canvis radicals per adaptar-se a les transformacions socials. Assegurà que, si no es feia així, al partit li esperaria un futur més aviat negre. Però l’anàlisi no el compartia el número dos de la formació, Josep Melià. Finalment, aquest acabà imposant-se davant de Font, el qual el gener de 2020 anuncià la seva dimissió de president del partit i com a diputat.
Des d’aquell moment el PI va entrar en una forta agitació interna que durà més d’un any i mig: enfrontaments, dos congressos extraordinaris, baixes de militants —del sector de Font— i fins i tot un intent de crear un partit alternatiu que finalment no quallà. El setembre de 2021, Tolo Gili era elegit nou president del partit. Però tothom identificava Josep Melià com el líder real i com el futur candidat a encapçalar la candidatura al Parlament per a les eleccions de 2023.
Les ferides provocades per la crisi no s’han curat i així s'ha vist a les eleccions passades: 13.392 vots menys aquest 2023 respecte als que va recollir el 2019. Un descens del 44,1%. Massa pèrdua de suports per mantenir la representació: el PI es queda fora del Parlament. Ara bé, com s’ha dit, aguanta dos dels tres escons que tenia al Consell. La diferència entre les dues institucions, els citats 1.835 sufragis menys, és la raó que l'ha fet desaparèixer del Parlament. Amb un resultat semblant al del Consell el PI també hauria entrat a la cambra amb dos escons. No hauria evitat la majoria absoluta de la dreta (PP-Vox), però l’hauria feta més ajustada.
En conversa amb aquest setmanari, Gonzalo Adán, expert en anàlisi electoral i director de les empreses demoscòpies Sociométrica i Instituto Balear de Estudios Sociales, totes dues especialitzades en enquestes d’intenció de vot —la primera d’àmbit de l’Estat i la segona de les Illes—, avalua que «si se centra l’anàlisi dels resultats del PI en la part de la desaparició del Parlament és un cop molt dur. Políticament, la cambra és la caixa de ressonància, allà on l’activitat setmanal de control al Govern et dona presència mediàtica. No ser-hi present, ni que sigui amb un sol diputat que estigui en el grup parlamentari mixt, et deixa en una posició extremadament dèbil que no pot compensar res, ni tan sols el fet d’haver aconseguit dos membres del Consell de Mallorca, ni tampoc tenir encara una relativament ampla xarxa territorial de regidors, la qual, però, és enganyosa perquè, si t’hi fixes bé, a les localitats més importants ha perdut prou presència».
En efecte, el PI no ha patit només erosió a les candidatures al Consell i al Parlament. També les locals han resultat seriosament afectades. Es nota si s’observa l’evolució del vot a les localitats mallorquines més poblades. Així, per exemple, a Alcúdia (21.000 habitants), el PI ha passat de 692 vots i 4 regidors el 2019 —on, per cert, té el batlle des de juny de 2022— a 484 i 1 escó. A Andratx (11.735), de 821 suports a 481, de 3 a 2 representants. A Calvià (52.458), l'evolució ha estat de 428 a 364 vots, sense representació. A Felanitx (18.357), de 1.036 a 519, de 2 escons a 1. A Inca (34.093), de 902 a 385, d’1 regidor a cap. A Llucmajor (38.772), de 801 a 44, d’1 a cap. A Manacor (45.352), de 2.264 a 733, de 3 regidors a cap. A Marratxí (38.902), de 966 a 888, d’1 a cap. A Palma (440.000), de 5.389 a 3.647, sense escons... A pesar de tot, a pobles de molta menys població segueix mantenint una raonable representació, que per ventura actuarà com una mena de consol: si el 2015 va obtenir 90 regidors, el 2019 va caure a 79 i enguany n'ha conservat 67.
Les dades són contundents, però no representen l’únic problema per al PI. Així ho veu Adán: «Els resultats electorals cal posar-los també en funció del valor qualitatiu, de quina era l’aspiració confessada per la direcció d’aquest petit partit. Des que es va fundar el 2012 ha tengut l’aspiració bàsica de ser la frontissa que inclinaria el Govern cap a una banda o l’altra. El nord de la seva activitat política sempre ha estat assolir aquesta condició, ser el partit que “moderaria” la majoria parlamentària de dreta o esquerra i que, de fet, l’alliberaria dels “extremismes”, tal com han dit els seus dirigents durant la campanya passada, referint-se a Vox i Unides Podem. No ho va poder assolir el 2015, en la primera ocasió que va participar en unes eleccions, però el resultat no va ser dolent i l’objectiu estratègic —ser decisiu— quedà ajornat per a quatre anys després. Es presentà novament el 2019 creient que llavors sí que finalment l’aconseguiria —jo diria que els seus dirigents n’estaven ben convençuts i així ho transmeteren a les seves bases. Però tampoc. I ara, per tercera vegada consecutiva, novament queden molt lluny de l’objectiu, més que mai. Aquest revés qualitatiu és tan important com el drama quantitatiu que ha sofert a les urnes».
Al parer d’aquests experts, el fet que «el PI sigui un partit que sempre ha tengut vocació de poder» i que hagi assolit almenys dos escons en el Consell de Mallorca, «on pareix que intenta entendre’s amb el PP», per ventura li podria suposar —encara que «no seria gaire cosa, però sempre seria més que res»— tenir alguna àrea de poder, que si bé no compensaria la pèrdua de la representació al Parlament podria suposar el mínim «per mantenir l’esperança» de supervivència de la formació.
Futur. El present és complicat i el futur una incògnita. Diu Adán que el PI ja ha celebrat dos congressos extraordinaris i que no s’ha refundat. Tot i que s’ha reorganitzat almenys dues vegades de dalt a baix sense èxit, es compliquen fort ferm les passes que podria fer la direcció a curt termini. «La situació és molt difícil i una nova reorganització o refundació no serviria per a res a no ser que opti per una opció de futur que suposàs ser a la pràctica una formació diferent de la que és».
I quina podria ser aquesta nova opció? Abans de contestar l’interrogant, l’expert en demoscòpia i anàlisi electoral precisa que «la situació del PI és molt complicada, però cal tenir present que no ha desaparegut del tot i l’àmbit que ocupa, que és el que coneixem com a regionalisme, segueix existint. L’espai ideològic i electoral que ocupa no s’ha esvaït. Si els dirigents del partit insisteixen a seguir el mateix camí que han seguit els darrers quatre anys, no podran fer valer l’espai i aniran cap a l’any 2027 amb moltíssims dificultats i no sé si tan sols si hi podran arribar. Ara bé, en teoria tenen l’opció d’intentar cercar un camí nou que passaria per apostar a fons pel regionalisme d’una altra manera, una nova organització, nous liderats de més pes... Però la veritat és que tot això és fer suposicions de futur que... en fi, qui sap que passarà», conclou Adán.
De moment la direcció no ha fet cap declaració, més enllà d’intentar encaixar el cop durant la jornada electoral. Aquella dramàtica nit a la seu del partit, Josep Melià, visiblement afectat, confessava davant dels periodistes que «jo no m’apart la política, la política m’aparta a mi». Conscient del resultat, admetia que no tenia altre remei que «passar a segon pla».
Per la seva banda, el president de la formació, Tolo Gili, no se n’anà per les bardisses i reconegué que les eleccions «han estat un fracàs» per al PI. I en sintonia amb el que valora Adán, assegurava que «ara haurem de reflexionar per determinar cap a on hem de dirigir-nos».
A hores d’ara és una incògnita cap on podria virar. Si té futur, de segur que serà diferent de tota la seva recent i curta existència. El partit va ser fundat el 2012 mitjançant la fusió entre la Lliga Regionalista de Jaume Font i la Convergència per les Illes de Josep Melià. La primera havia nascut el 2011 d’una escissió del PP de José Ramón Bauzà. La segona, després que els casos de corrupció aconsellessin forçar la desaparició d’Unió Mallorquina, que el 2011 presidia Melià, el qual decidí la hibernació del partit per crear-ne un altre, la citada Convergència.
L’objectiu essencial del PI des de la seva primera concurrència electoral, el 2015, ha estat, com s’ha dit, ser la força decisiva i poder decidir qui seria investit president del Govern balear. No ho va assolir aleshores, tampoc el 2019 i molt menys enguany. Qui sap què passarà amb les sigles del partit els pròxims anys i amb vista a les eleccions al Parlament de 2027. Tanmateix, com diu l’expert analista consultat, el que és segur és que segueix existint una bossa de vots a Mallorca —però no a les altres illes, on la collita de les candidatures del PI ha estat anecdòtica— suficientment significativa i de tall regionalista que alguna sigla de partit haurà de fer valer.