En el principi fou Rawls
Als manuals de pensament polític més habituals s'explica que des de la Segona Guerra Mundial la filosofia política estava "morta" fins que va reviscolar amb John Rawls, filòsof de Harvard i autor de la Teoria de la Justícia, un llibre publicat el 1971 i que va provocar el més gran debat sobre filosofia i dret del segle passat. Amb Rawls discutiren Amartya Sen, Michael Walzer, Quentin Skinner, Charles Taylor i l’anarquista de dretes Richard Rorty. Fora d’aquests autors durant anys va semblar que no pagava la pena llegir res més.
Aquesta sensació de monopoli del debat sobre filosofia política al voltant les idees de Rawls resulta molt enganyosa. Als anys quaranta, cinquanta i seixanta s’havien escrit obres de pensament polític importants de l'escola de Frankfurt (incloent-hi L'home unidimensional de Marcuse), es va editar i redescobrir Gramsci, i es van publicar diversos assaigs i llibres significatius de Sartre, Camus, de Beauvoir i Merleau-Ponty. A l’esquerra van aparèixer La Societat de l’espectacle de Debord i les primeres obres de Michel Foucault. Mentrestant, Popper, Hayek, Leo Strauss i Oakeshott estaven actius "a la dreta". Però la teoria de Rawls permetia parlar de política sense mullar-se en els fets concrets.
Molt en resum, segons Rawls qualsevol bona societat en abstracte sempre triaria ser governada per dos principis: el de llibertat (cada persona té dret al màxim esquema de llibertats compatible amb les llibertats dels altres) i el de la igualtat (les desigualtats només són acceptables si serveixen per compensar una injustícia prèvia) i, a més calia governar les societats prescindint tan com fos possible de les circumstàncies concretes, és a dir, dels detalls que, per desgràcia és on s’amaguen els dimonis.
Cinquanta anys més tard, des de la publicació de Outside Ethics de Raymond Geuss (2005), se sap que aquesta teoria ideal de la política construïda a les universitats és profundament irreal. La política està històricament localitzada i és l’exercici d’un ofici o d’un art poc donat a teoritzacions. "Per molt temps que s'hagin discutit els assumptes, al final podrien quedar grups diferents amb opinions diferents", diu Geuss.
I al darrera va venir Walzer
Un dels comunitaristes que més es van ocupar de rebatre Rawls va ser Michael Walzer en un llibre també clàssic, Esferes de la Justícia (1983 A parer de Walzer no hi ha una teoria sobre la justícia que es pugui reivindicar de manera universal i en abstracte, perquè totes les societats són vulnerables a una càrrega de relativisme ètic i les consideracions sobre la justícia viuen condicionades per la història, la cultura, la religió i les tradicions.
El concepte clau de Walzer és “esfera”. Al món polític i moral les comunitats són “esferes” diverses amb regles pròpies i no hi ha una única manera de fer les coses correctament. Cada “esfera distributiva” té una autonomia relativa per autoorganitzar-se a la seva manera.
D’aquí l'afirmació que no hi ha un bé absolut –ni una justícia absoluta– sinó béns diferents per a diferents comunitats , cultures o societats. A Esferes de la Justícia Walzer va adoptar una posició clarament relativista, que portat a l’extrem permetia fins i tot afirmar que el sistema de castes és "bo" segons els estàndards de la societat índia tradicional.
Walzer manté que diferents comunitats poden tenir diferents raons per creure que una norma o política determinada és la correcta, però hi ha tantes comunitats que no deixen espai per la llibertat individual i per la dissidència, que la teoria de les esferes acaba fent una mica de por perquè en una societat liberal resulta complicat argumentar que la meva comunitat tingui dret a dir la darrera paraula sobre el meu sexe, sobre la meva religió o sobre la meva ciutadania sense lliscar cap el totalitarisme.
Les limitacions de la tolerància
L’altre llibre significatiu de Walzer posterior a Esferes de justícia és elTractat sobre la tolerància(1997) que aborda, com el seu nom indica, què (i fins quin límit) poden tolerar les societats per poder considerar-se lliures.Si tots estem formats per diversos “jo”, basats en les nostres històries, identitats i associacions, amb els quals fem malabarismes mentre ens enfrontem a un món de decisions complexes i opcions ambigües; què se’ns pot tolerar i què resulta intolerable? Quin nivell de fragmentació social i d’esferes diverses pot suportar una societat liberal?
La idea que les nostres eleccions no estan determinades per un únic principi universal i que una decisió correcta en un determinat moment potser no ho és en un altre, no significa que s’hagi de tolerar qualsevol diferència (real o imaginada. És aquí on tornem a entrar en un àmbit complex.
Segons Walzer: “la tolerància pot ser infinita però l’Estat tan sols pot recolzar la vida dels grups en el marc d’un determinat conjunt de límits financers i polítics” (p. 49), cosa que traduïda a termes més senzills significa que quan formes part d’un grup minoritari només pots esperar tolerància de l’estat si ets capaç de fer-li por, o com a mínim de tocar-li els nassos. Si només fas pessigolles no en trauràs res i a Walzer li semblarà obvi que així sigui. En canvi si formes part de ple dret d’un estat nacional com a majoritari pots “extreure l’experiència històrica de la nació majoritària i ensenyar el valor d’aquesta història” (p. 90), quedant-tan ample, com és obvi. El combat pel dret a la pròpia història dels grups minoritaris, que el bombin.
Més o menys prim però força gruixut
L’intent de resoldre les contradiccions que s’estableixen entre una teoria àmplia dels drets de les diverses comunitats a la seva pròpia esfera de justícia i els límits de la tolerància, és la música de fons que recorre la tercera aportació notable de Michael Walzer a la filosofia política: Thick and Tin Moral, que ha estat traduït al català com a “Prim i gruixut” (Sidallà 2023), en edició de Jordi Graupera i traducció d’Helena Lamuela.
El llibre es va publicar per primera vegada l’any 1994 en la perspectiva de les guerres als Balcans sense aconseguir gaire ressò. Walzer, però, va reeditar-lo el 2019, amb força més èxit perquè el creixement del multiculturalisme i de l‘olla barrejada cultural ha estat força impressionant arreu del món als darrers quinze anys.
Una moral “prima” (lleugera?, feble?) és la que està constituïda per principis generals i universals, mentre una moral “gruixuda” (espessa?, densa?) es constitueix mitjançant una deliberació condicionada per la història, la tradició i la cultura. Tal com suggereix Walzer aquesta és una distinció que, sovint sense dir-ho a les clares, han mantingut totes les teories morals, quan defensen un conjunt “prim” de principis morals –com ara els drets humans– i alhora els “engreixen” segons les circumstàncies en funció de les necessitats de cohesió social o de les possibilitats de mantenir-les sense trencar els consensos socials que permeten viure junts. Els principis morals arreu tendeixen a ser “prims”, abstractes i generals, però “s’engreixen” o s’especifiquen segons les particularitats i els contextos.
Prims o grassos però catalans
Segons Walzer els principis morals i polítics poden ser concebuts a la vegada tan en singular com en plural i totes dues maneres d’entendre’ls son essencials i correctes al mateix temps. Són universals en un sentit prim, estret i particulars en la manera com els viu i els practica una comunitat o una “esfera” concreta. Dit d’una altra manera, excepte el marquès de Sade segurament ningú no dirà que robar, matar i violar és correcte, però les maneres de prohibir o d’evitar aquestes conductes estan culturalment carregades i poden ser molt diverses, totes amb la mateixa legitimitat.
Walzer ve a dir que els valors bàsics per la convencia s’han de modular a cada societat. Cal articular valors genèrics “prims” i pràctiques socials “gruixudes” que són de gestió complexa i sovint incompatible amb les que es practiquen en altres diguem-ne “esferes” polítiques o culturals.
Menuts i gruixuts a la catalana
Prim i gruixut pot servir argumentalment en una reflexió sobre l’independentisme? A finals de maig de l’any de gràcia de 2023 al catàleg col·lectiu de les biblioteques universitàries catalanes hi ha fitxats 4.363 llibres sobre “Catalunya, nacionalisme” i 3.097 sobre “Catalunya, independència”, així que un més no es notarà gaire. El prologuista, en tot cas, no en té cap dubte sobre les virtuts del pensament de Walzer, tot i que el filòsof nord-americà en primera instància no es va plantejar el llibre per donar raó filosòfica de cap secessió política i en la primera edició ni tan sols fa cap referència a Catalunya. Simplement assenyala que, donada la complexitat del món que vivim, i vist el fracàs d’algunes formes de tolerància estatalistes, les separacions polítiques causades per incompatibilitat culturals aniran a l’alça perquè cada vegada més les comunitats tenen visions del món que es fan culturalment i simbòlica inconciliables.
Així diu Walzer: “en lloc de defensar les unions antigues m’inclino a defensar la separació, sempre que la demani un moviment polític que, en la mesura que ho sapiguem veure, representi la voluntat popular. Deixeu que aquells que ho vulguin se’n vagin. La majoria no se n’anirà gaire lluny” (p. 128). La traducció castellana no diu “se’n vagin”, sinó “caminar hacia donde quieran”, que no sembla tan rotund. Walzer considera que “la millor manera d’acollir els subjectes dividits és per mitjà d’una igualtat complexa en la societat pròpia i de variants diverses de l’autodeterminació en la societat pròpia i la internacional” (p. 157). Aquesta formulació sembla que pot interessar a alguns grups independentistes, tot i que es fa difícil imaginar que l’estat espanyol sigui prou sofisticat intel·lectualment per entendre-la.
El dubte filosòfic és obvi: volem la independència perquè som diferents i ens agraden les nostres diferències? O més aviat volem la independència perquè estem tips i cuits de ser diferents i volem estar al món com tothom per comptes de passar com una estranya peculiaritat local? El llibre de Walzer i el pròleg de Jordi Graupera donen eines interessant per pensar-hi.