El final de Succession ha demostrat definitivament el que feia temps que sabíem: que aquesta és una sèrie que des del principi ha tingut clar cap a on anava i què volia fer. Els creadors de Succession sabien des del principi que aquesta era la història d’una successió, però també tenien clar que els hereus no eren personatges com els altres. Són fills que han crescut en una bombolla de privilegi que els ha privat de certa noció de la vida real, protegits de les arestes de la vida i alhora exposats a les arestes d’un pare dèspota i absent, una combinació que els ha amputat emocionalment sense que la bombolla que els separa del món exterior hagi esclatat. La història de Succession és també la del procés que porta aquesta bombolla a rebentar. A partir d’aquí, spoilers del final de la sèrie. És per això que la sèrie necessitava matar a Logan Roy. El pare havia estat un antagonista per en Kendall, en Roman i la Shiv, la principal font de les seves crisis emocionals. Però un antagonista que s’estimen fins i tot després de mort. Es pot veure perfectament a l’últim episodi en què s’emocionen veient un vídeo del mateix home que havien odiat episodi rere episodi perquè els feia sentir uns inútils. Ells havien estat culpant el pare per no confiar en cap d’ells per posar-se al capdavant del negoci però en realitat, i sense fer-ho a propòsit, el pare els havia estat protegint de la veritat.
La veritat emergeix quan Logan Roy mor i els seus fills poden, per fi, decidir sobre el futur de l’imperi. I és aquesta: cap dels quatre té la capacitat per fer-ho. Són, tal i com va dir el pare, una colla d’inútils que havien estat dient-se a si mateixos que mereixen posar-se la corona. A l’últim tram de la sèrie es dediquen a barallar-se pel tron mentre van prenent decisions desastroses fins que la bombolla esclata del tot. És en Roman qui ho verbalitza, mentre que en Kendall continua sense voler acceptar la veritat. El seu pare deia la veritat. No són capaços. Si són així justament pel fet d’haver estat còmodament instal·lats en el seu privilegi, perquè el seu pare no va donar-los les eines perquè aprenguessin d’ell, o si són així perquè simplement no donen per més és quelcom que queda a l’aire en el cas d’en Roman i en Kendall. És diferent per la Shiv. La seva bombolla és diferent dels altres. Perquè és perfectament capaç però ha viscut enganyada pensant que el fet de ser dona no seria cap impediment per heretar el regne. Quan ha arribat l’hora de la veritat els seus germans masculins l’han deixat al marge.
I quan ha intentat conspirar per endur-se l’imperi ha resultat que el fet de tenir idees, el fet de fer massa competent, era un problema per en Mattson, que prefereix un executor mediocre i obedient. Ha acabat acceptant la millor solució possible per als seus interessos, cercant una relació amb en Tom (que cada cop s’assembla més al pare que no l’acceptava) per acaba sent “la dona de”, tal com apuntava Xavier Aliagaen el seu excel·lent article sobre la sèrie. En el seu final podem veure una altra bombolla que ha esclatat: la de veure’s a si mateixa com una dona empoderada que arribava al capdavant d’una de les empreses més potents del món. Així, el gir final aconsegueix ser sorprenent i alhora coherent amb el to de la sèrie: una tragèdia protagonitzada per personatges patètics que provoquen riure, llàstima i rebuig alhora. Se’ls trobarà a faltar. Als personatges, a l’excel·lent feina dels actors, que han brillat especialment a l’última temporada, a la banda sonora de Nicholas Britell. Succession ha acabat i la bombolla d’estar gaudint cada setmana d’una sèrie extraordinària ens ha esclatat als nassos.
Succession
Creador: Jesse Armstrong
Repartiment: Jeremy Strong, Sarah Snook. Kieran Culkin, Brian Cox.
Temporades: 4
Plataforma: HBO Max