No hi ha cap dubte que la història del col·lectiu LGTBIQ+ és alhora la història de la marginació i repressió i la història de l’alliberament. Un alliberament que té a veure amb la societat civil organitzada, però també amb les estratègies i lluites personals per anticipar la utopia d’una vida plena des del punt de vista afectivosexual.
És important clarificar aquí que ni el terme homosexualitat ni el terme gai tenen en aquest article el significat que actualment se’ls ha atribuït, de relació amorosa entre dos homes. Homosexual és el terme mèdic i jurídic utilitzat històricament, durant els anys seixanta a vuitanta, per designar qualsevol dissidència sexual que no complís els cànons de l’heteronormativitat, i incloïa, a més de l’amor entre persones del mateix sexe, la bisexualitat, la transsexualitat, el transvestisme o el gènere no binari. Per la seva banda, gai fou l’anglicisme amb el qual s’identificà la col·lectivitat avui autodenominada LGTBIQ+ per expressar la seva lluita d’afirmació, visualització i alliberament.
Són precisament aquestes ànsies d’alliberament les que van moure Mir Bellgai i Roger de Gaimon, pseudònims de resistència de Francesc Francino i Armand de Fluvià, a crear l’any 1970, des de Barcelona, l’Agrupació Homòfil per a la Igualtat Sexual (AGHOIS), la primera associació LGTBIQ+ a l’Estat espanyol. A partir d’aquesta primerenca associació es crearia més tard el Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (1971) i, amb la mort de Franco l’any 1975, el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Aquest mateix any, Armand de Fluvià, es desplaçà a Palma per intentar que es constituís clandestinament un front d’alliberament mallorquí o balear, que no es crearia fins a l’any 1978 de la mà del sindicalista i militant del PCE Juan López Garrido, conegut com a Juanito. Aquesta primera organització a les Illes, creada amb l’ajuda dels líders del FAGC Jordi Petit i Armand de Fluvià, s’anomenà FAGI (Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears), i perdurà fins que Juanito abandonà Mallorca l’any 1988.
En qualsevol cas, tot i la curta durada de l’Agrupació Homòfil per a la Igualtat Sexual (AGHOIS), creada en el marc de la mobilització per intentar aturar o suavitzar l’aprovació de la Llei de perillositat i rehabilitació social, el butlletí de l’entitat, que portava el mateix nom —Aghois—, perdurà com a revista del MELH.
El format i els continguts de la revista Aghois estaven dissenyats a partir del referent de la publicació francesa Arcadie. A través d’Aghois el MELH difonia entre els subscriptors el seu pensament i informava de tot allò que passava amb relació al col·lectiu LGTBIQ+, i que cap altre mitjà divulgava. La publicació va arribar a tenir prop de seixanta subscriptors, a més dels enviaments a personalitats influents de mentalitat oberta com ara intel·lectuals, periodistes, catedràtics, artistes o polítics de l’oposició democràtica. Aghois es va poder mantenir gràcies a l’esforç altruista dels seus impulsors, però també al suport econòmic i organitzatiu de l’aristòcrata madrileny Rafael Rosillo i de l’empresari industrial tèxtil català Joan Campmajó.
En la revista trobem nombrosos col·laboradors de la mateixa organització que abordaven l’homosexualitat des de diferents àmbits: històric, mèdic, religiós, sociològic o polític. També hi havia informació d’actualitat sobre el col·lectiu i una part cultural amb crítiques de llibres o pel·lícules.
Els textos per a la revista Aghois s’elaboraven i copiaven a Barcelona. La reproducció es feia a través d’una multicopista, adquirida per Armand de Fluvià i Francesc Francino, situada al soterrani de la casa del primer. “Érem molt conscients que des d’aquell moment entràvem dins la il·legalitat del règim franquista”. Les còpies de la revista es portaven de forma clandestina a Perpinyà des d’on es distribuïa. En una primera època es va distribuir a l’Estat espanyol com a suplement de la revista Arcadie des de París. Des de 1974, davant de les pressions al Govern francès per part del franquisme, es va distribuir mitjançant la revista sueca Revolt. Tot i l’esforç dels promotors, es calcula que més de la meitat de les revistes eren interceptades. En total es van editar divuit números del butlletí Aghois.
La majoria dels col·laboradors de la revista signaven utilitzant un pseudònim, i fins i tot algunes vegades se n’utilitzava més d’un. Aquest és el cas de l’escriptor mallorquí Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 - Barcelona, 1991), l’única firma balear que trobem a la pionera revista gai. A més de participar en Aghois, Jaume Vidal publicava les seves col·laboracions en diversos mitjans de comunicació escrita. En aquest sentit, cal destacar l’article breu publicat al Diario de Barcelona el 28 d’abril de 1971, en la secció “Días contados”: “Libertad sexual y reaccionarismo”.
La implicació de Jaume Vidal en les primeres accions de cultura reivindicativa a favor de l’alliberament gai o LGTBIQ+ va, emperò, més enllà de la seva participació en Aghois. Durant els anys seixanta, Vidal fou també detingut en el marc d’una batuda policial contra la celebració d’un acte festiu. Festiu i reivindicatiu, perquè en la cultura gai ambdues coses van molt sovint lligades. Algunes fonts orals parlen que aquella festa fou en realitat una celebració matrimonial entre dos homes, en la qual van participar Jaume Vidal i Ramon Torrella. El fet va tenir ressò mediàtic. El diari Última Hora publicà la notícia el 3 d’agost de 1965 sota el títol “Curiosa luna de miel”. Tot i que la crònica de la notícia ja era molt crítica amb l’esdeveniment (n’hi ha prou amb llegir el subtítol: “Imperiosa necesidad de tomar drásticas medidas contra la inmoralidad”), l’“Informe reservado de la Campaña promoralidad y fe íntegra, sobre la situación moral de Mallorca en el verano de 1965” acusa el rotatiu de “vespertino, sensacionalista y pornográfico” per haver publicat aquella informació. Segons l’informe, durant la batuda s’havia detingut dos homes “tras haber compartido habitación matrimonial y exteriorizar desvergonzadamente sus relaciones en calles, bares y salas de fiestas”. Denuncia també “el sin número de invertidos que existen y la parquedad y escasez de las sanciones impuestas”. Però què diu realment la notícia del diari Última Hora?
La notícia té com a protagonistes el jove professor de la Universitat de Columbia, Varen Morse Blake i Antonio Fuente, una persona “dedicada al servicio en el gremio de hostelería y similares; aunque, por lo visto, esta persona se dedicaba más a los ‘similares’ que a la hostelería”.
La història comença quan Morse viatja a Mallorca de vacances i s’enamora d’Antonio Fuente. Al cap d’un temps la parella decideix organitzar una “maravillosa luna de miel en Mallorca”. I diu el periodista redactor: “vinieron a dar con sus huesos en estas soleadas playas, para luego ir a dar con los mismos a las dependencias de nuestra Comisaría”. A partir d’aquí la valoració de judici del periodista és virulenta i moralitzant: “como muchos de nuestros lectores habrán sospechado ya, no se trata de una pareja normal, sino de uno de esos abyectos y antinaturales contubernios que, si no se toman en serio medidas drásticas, pueden un día proliferar como hongos en el otoño. Actualmente, ya abundan en demasía y el nombre de Mallorca no precisa de esta clase de tipos indeseables. La desvergonzada pareja paseaba su ‘amor’ por las terrazas de los cafés y por las pistas de las sales de fiestas, con la pasmosa naturalidad de quien está viviendo un capítulo de la vida corriente. Se les solía ver muy cogiditos de la mano y compartían matrimonial habitación. Hasta tal extremo llegó la desfachatez del ‘matrimonio’, que la Policía hubo de tomar cartas en el asunto, y procedió a la detención de la feliz pareja. De momento, Antonio Fuentes, que así se llama ‘la novia’, o mejor, la parte española de esta insólita pareja, se halla detenido en Palma, y el otro, el extranjero, también ha pasado a disposición de la autoridad policial, en espera de ser reexpedido a su docente —no decente— ocupación en la cátedra de la Columbia University.”
Finalment, la detenció va quedar en només una fitxa policial i res més. La intervenció del secretari del Govern Civil Joan Llabrés Bernal (Palma,1900 - 1975), parent de Jaume Vidal, va evitar que fos empresonat i acusat en aplicació de la Ley de Vagos y Maleantes (norma que l’any 1970 fou substituïda per la Llei de perillositat i rehabilitació social). En qualsevol cas, l’afer i la seva sexualitat no heteronormativa transcendiren arreu provocant el rebuig del seu entorn d’amistats, fet que l’impulsà a anar-se’n a Barcelona l’any 1968. La seva decisió d’autoexili el marcà per sempre. Molts anys després, l’any 1990, quan Serra d’Or li demanà què significava per a ell ser mallorquí, Vidal Alcover contestà amb tota franquesa i contundència: “Ésser mallorquí suposa per mi —no potser per tots els mallorquins— pertànyer a una societat molt envellida, compacta, tancada, ignorant, avorrida, plena de prejudicis estúpids i esterilitzadors de qualsevol actitud vital. Això no suposa cap blasme per Mallorca. L’he estimada sempre i tant, a Mallorca, que no li perdono que, podent ser com hauria de ser, es comporti com es comporta”.