Es tracta d’un període fascinant per les recerques creatives i les relacions i influències que es produeixen entre molts països europeus. En pintura hi ha la lluita per la representació de la realitat abandonant el naturalisme, sobre la qual els postimpressionistes ofereixen noves solucions que seran adoptades lliurement per molts artistes europeus. En aquest sentit, la mostra dona molta rellevància a Cézanne, que explora la representació del volum en una superfície bidimensional; també a Van Gogh, que fa un ús expressiu del color independent dels objectes que descriu, i, finalment, Gauguin, que aplica de manera plana colors intensos i s’apropia de pràctiques artístiques no occidentals. En escultura, Rodin trenca les convencions clàssiques, preservades de forma fragmentària i ofereix noves i radicals alternatives de creació i exhibició.
Les influències es produeixen per una doble via: per una banda, molts artistes europeus fan estades a París i després tornen als seus llocs d’origen amb noves idees aplicades a les seves obres, que a la vegada influeixen en els artistes locals que no s’han mogut. Per altra banda, en aquest període les obres dels artistes parisencs viatgen a exposicions per tot Europa. L’exposició mostra com la natura morta de Cézanne Sucrera, peres i estovalles, 1893-94, ajuda a escampar la seva influència per tot el Vell Continent. Només el 1912 aquesta pintura va ser exposada a Sant Petersburg i en diferents ciutats alemanyes, com Barmen, Darmstadt i Berlín. Certament, aquest és segurament el model de bodegó més imitat, amb infinites variants, per les successives generacions d’artistes europeus. Per altra part, Visió del Sermó. La lluita de Jacob amb l’àngel, 1888 de Paul Gauguin va ser equiparada amb el moviment literari simbolista i exhibida a Brussel·les, París i Londres.
L’exposició mostra com es van teixint, relacionant i evolucionant les diverses tendències artístiques. La selecció d’artistes està feta per aconseguir el màxim d’associacions d’uns artistes amb els altres. Així Gauguin, amb l’exploració del mon subjectiu de la memòria i el tractament pla dels colors vius, influirà en els simbolistes com Edvard Munch i serà l’inspirador del grup nabí, del qual l’exposició mostra —entre d’altres— la seva obra més emblemàtica, El talismà (1888), de Paul Sérusier, on s’explora el potencial de l’art abstracte decoratiu. Gauguin també és la font d’inspiració de La dance (1906), on André Derain explora el primitivisme amb colors molt intensos en una obra plenament fauvista.
Per altra banda, el neoimpressionisme de Seurat i Signac que teoritza el puntillisme, tindrà molts seguidors. L’exposició destaca dues societats de Brusel·les: el grup Les X i l’agrupació La Libre Esthétique, que van establir forts lligams amb aquests artistes, i també amb Gauguin i Van Gogh, i van tenir un bon impacte en els artistes locals. Així l’artista belga Van Rysselberghe va adaptar la tècnica de Seurat per a les seves pintures utilitzant una paleta de colors que estava dominada per morats i grocs, com es pot veure al retrat Alice Sèthe (1888), filla d’un important industrial. L’artista crea una gran lluminositat brillant sobre el vestit d’Alice i els mobles de luxe de casa seva, on destaca el gust per l’escultura oriental. També el puntillisme de Seurat i Signat serà seguit per un altre dels grans puntals d’aquesta nova modernitat, com és Henri Matisse, capdavanter del fauvisme.
A Barcelona, artistes que havien passat per París, assidus d’Els Quatre Gats, com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada Camarasa i Nonell, aporten temes i tècniques que seran assimilades per diversos artistes locals, entre ells, el jove Picasso en el seu període blau. Fa goig veure obres d’aquests artistes catalans integrades en una exposició internacional d’aquesta categoria. D’Anglada Camarasa s’hi exposa Le paon blanc (1904). Metàfora de la cortesana comparada amb un paó, és una obra important de la seva etapa parisenca i que ja el mateix any de creació va ser exposada a París i Berlín i el 1905 a Venècia, quan Anglada gaudia d’un enorme prestigi internacional. L’obra explora, sota la llum artificial, un esplèndid cromatisme sobre una superfície plana on destaquen els blancs irisats. De Ramon Casas s’exposa L’automòbil (1900), de la qual destaca la modernitat d’una dona sola conduint un dels primers cotxes que van circular per la ciutat. De Santiago Rusiñol es mostra el retrat de Modesto Sanchez Ortiz (1897), triat perquè el seu fons blau i l’aire malenconiós del retratat anticipen l’etapa blava de Picasso, del qual es mostra El bevedor d’absenta (1903), personatge marginat que també trobem en les gitanes de Misèria (1904) d’Isidre Nonell.
A diferència de Brussel·les i Barcelona, Viena i Berlín —independents de la influència francesa— opten per una secessió de la qual es destaca el diàleg entre totes les arts, amb especial atenció a les arts decoratives i l’arquitectura. Tot i així, hi ha artistes com Lovis Corith i Max Slevogt que es relacionen amb artistes internacionals i els conviden a fer estades. Aquest és el cas d’Edvard Munch, que va fer la seva primera exposició a Berlín el 1890.
L’obra de Cézanne, que tanta influència tindrà en les renovades representacions del realisme, també és l’estructura fonamental del cubisme que desenvolupen Georges Braque i Picasso, dels quals també hi ha algunes obres a l’exposició. N’hi ha una de Braque pintada a L’Estaqueel 1908 dins d’un primer cubisme cezannià i altres dins d’un cubisme analític. Destaquem Dona amb peres (1909), on Picasso retrata la seva companya Fernande Olivier. La pintura té una paleta molt cezanniana; fins i tot la natura morta del segon pla sembla un homenatge al pintor provençal.
El fauvisme i el cubisme empenyen l’art cap a l’abstracció, que arriba cap al 1911 amb l’obra d’artistes com l’holandès Mondrian i l’alemany Kandinski. En aquesta exposició, però, no s’esmenta l’artista sueca Hilma af Klint, que ja el 1907 havia creat tot un llenguatge simbòlic abstracte com a mitjà d’expressió de la seva obra. Es dona la feliç coincidència que l’obra d’aquesta artista confrontada amb l’obra de Mondrian, es pot veure en una altra exposició a la Tate Modern de Londres fins al 3 de setembre.
