El resultat de les eleccions del 28 de maig passat a Balears va ser d’una rotunditat fora de dubte: la dreta recuperà el poder en la totalitat de les institucions més importants —Govern, els quatre consells insulars, Ajuntament de Palma...— gràcies al fet que va obtenir la meitat dels vots emesos.
En termes relatius, el PP va recollir el 35,8% dels sufragis, Vox el 13,9% i Sa Unió —la dreta local de Formentera— el 0,4%, sobre el conjunt balear. Pel que fa a l’esquerra amb representació, el PSOE sumà el 26,5%, Més per Mallorca el 8,1%, Unides Podem —que va concórrer formalment als comicis amb el nom d’EUIB-Podem (Esquerra Unida de les Illes Balears-Podem)— el 4,4% i Més per Menorca l’1,4%, una addició conjunta de poc més del 40%.
El 2019 les mateixes forces esquerranes i Gent per Formentera, que aleshores assolí l’únic escó que tria l’illa, s’enfilaren al 48,5% dels vots emesos. Enguany han perdut de 14 punts percentuals davant de la dreta. PP i Vox llavors no agregaren més que el 30,3% i perderen davant de l’altre bloc per 12,2 punts.
A la vista de les dades fredes la dreta ha capgirat a favor seu la situació de 2019. L’esquerra, es podria concloure, s’ha enfonsat. No obstant, els nombres estrictes així presentats poden conduir a conclusions que no són certes. «Dir, com es diu aquests dies, que tota l’esquerra ha patit un desastre en vots, que s’ha enfonsat, no és cert», assevera el sociòleg Antoni Tarabini, analista polític i electoral i president de Fundació Gadeso (Gabinet d’Estudis Socials, empresa de sondatges d’intenció de vot que publica el Diario de Mallorca, com el que va aparèixer a les seves pàgines el cap de setmana abans de les eleccions del 28 de maig). I afegeix: «No és vera en el sentit estricte de l’anàlisi del nombre de vots. Clar que és un desastre polític perdre el poder. Però no estam davant d’un enfonsament general del suport popular a l’esquerra. He vist titulars que així ho asseguren i això és fals. No tota l’esquerra s’ha enfonsat. Només ho ha fet Unides Podem. El PSOE ha augmentat uns pocs vots, Més per Menorca també i Més per Mallorca n’ha perdut una mica».
En efecte, els socialistes han sumat 1.644 vots en el conjunt baleàric, 1,4 punts percentuals més que fa quatre anys; Més per Menorca 422, un 7% sobre els suports de 2019, i Més per Mallorca n’ha perdut 2.100, 5,3 punts per sota d’aleshores. Les tres candidatures agregades presenten una minva, en nombres absoluts, de 134 sufragis. Una nimietat.
És vera que en termes relatius, com s’ha explicat abans, hi ha una clara disminució sobre el que va aconseguir el conjunt esquerrà el 2019. Però de cap manera es pot dir que tota l’esquerra hagi naufragat enguany, quant als seus suports en valors absoluts. «No, clarament no ha estat així», insisteix el sociòleg consultat, que argumenta que «el que ha passat és que Unides Podem sí que s’ha enfonsat i ha llastrat els altres partits, perquè ha passat en un moment de màxima activació de la dreta», la qual ha sumat la meitat dels vots i supera, inclús, els anys de màxima esplendor electoral dretana (2003 i 2007), quan el PP de Jaume Matas en solitari arribava al 45% i 47%.
Cal insistir en la diferència entre l’anàlisi estrictament dels resultats en vots i del resultat polític. Aquest últim és una indubtable tragèdia per a l’esquerra. No debades, ha perdut totes les institucions de referència. La derrota institucional en el conjunt balear entrava dins del possible, però no amb la intensitat amb la qual es va esdevenir ni, sobretot, ningú se l’esperava a Menorca i Formentera.
A la més petita de les illes, la dreta s’hi presentà separada —Sa Unió, per una banda, i Vox, per una altra— i tothom —enquestes, dirigents polítics, periodistes, analistes...— donaven per fet que la divisió feia «impossible» que Gent per Formentera perdés el diputat. Però el va perdre i se’l va quedar Sa Unió, el nom local que el PP es posa a l’illa.
A Menorca la nit electoral va ser especialment dramàtica per als progressistes. Més, PSOE i Unides Podem estaven segurs que mantindrien el Consell i, de fet, com en l’altre cas, ningú va plantejar mai la hipòtesi d’una victòria dretana. Ben entrat l’escrutini es complia el guió previst: guanyaven per un escó de diferència, mantenien en les seves mans el Consell i, així, pensaven que serien l’únic territori esquerrà que quedaria. Però vet aquí que en la recta final del recompte, per damunt del 80%, la diferència en vots entre la candidatura morada i la ultradretana anà eixugant-se cada cop més i més ràpidament, de tal manera que, quan ja s’estava per sobre del 90%, els ultres aconseguiren superar els esquerrans i, quan es tancà l’arqueig dels sufragis, Vox es quedà amb l’escó gràcies a 32 paperetes que sumava per sobre de la formació progressista. Amb l’empat que hi havia entre els 6 escons que sumaven PSOE (4) i Més (2) i els altres 6 del PP, el destí del Consell menorquí quedava segellat: 7 a 6 per a la dreta.
O sigui que no se salvà cap territori esquerrà. Ni tan sols els dos en els quals pareixia impossible que hi guanyés la dreta. La depressió progressista per la catàstrofe política és un fet. Tanmateix. l’anàlisi dels vots condueix a la conclusió abans dita: la pèrdua de Més per Mallorca és molt poca, Més per Menorca n’augmentà un grapat i igualment va fer el PSOE. Els morats foren el forat on caigueren els altres.
Clau espanyola i UP. La combinació de dos fenòmens com foren la màxima activació dels electors de dreta i, al mateix temps, la brutal caiguda de suports a Unides Podem és, diu el sociòleg consultat, el resum que permet entendre el que va passar a les Illes el 28 de maig. Els dos aspectes tenen una explicació única: la forta incidència del vot en clau espanyola, segurament com mai s’havia esdevingut en uns comicis als ajuntaments, als consells i al Parlament.
«Qualsevol anàlisi que intenti explicar el que va passar ha de partir del vot en clau nacional», assevera Tarabini. Per al sociòleg aquest factor ha estat determinant: «Ha funcionat molt intensament. És possible que estiguem davant de la vegada que més s’ha notat. Si et fixes en els quatre partits d’aquest àmbit que presentaven candidatures aquí, t’adones tot d’una que el comportament balear és igual que a les altres bandes: Ciutadans desapareix per tot, aquí talment; Vox augmenta molt per tot, aquí dos quarts del mateix; al PP li va molt bé en general, el mateix a Balears, i, per suposat, Unides Podem té quasi idèntic enfonsament en escons aquí que a la resta de llocs».
L’argument del vot en clau espanyola es comprova si es compara el vot d’Unides Podem a les Illes amb el del País Valencià i Aragó. A Balears ha tingut des de 2015 un suport popular superior a les altres dues bandes i així segueix essent, però ara amb una forta caiguda proporcionalment semblant. El 2019 els morats sumaren a l’arxipèlag el 9,7%, mentre que a les Corts Valencianes es quedaren en el 7,9% i a la cambra aragonesa en el 8%; enguany i respectivament: 4,4%, 3,5% i 3,9%. Està fora de dubte que el que diu el sociòleg consultat s’avé amb les dades. L’evolució d’Unides Podem ha estat determinada per la seva marca espanyola, tant quan les coses li anaven bé com ara que li van malament en extrem.
Segons diu Tarabini, l’agenda política espanyola s’ha imposat a través de tots els temes que els mitjans de comunicació de dretes, en especial les televisions, han projectat contínuament en els últims mesos —que si les rebaixes de penes a delinqüents sexuals, que si els candidats de Bildu, que si el 28 de maig com a “primera volta” de les generals...— i que han aconseguit fixar-los entre l’electorat com si fossin qüestions pròpies dels comicis autonòmics i locals, cosa que ha perjudicat «molt» els candidats d’Unides Podem als parlaments i als ajuntaments. «Com que és un partit que viu de la seva marca general, les grans polèmiques que s’han centrat els últims mesos i durant la campanya en les seves referències personals a Madrid —com són Irene Montero i Ione Belarra en el Govern i Pablo Iglesias fora de l’executiu— resultaren determinants per als seus votants potencials». La conseqüència d’això ha estat «que molts dels que confiaren en els seus candidats balears el 2019 ara s’han fixat només, o sobretot, en les referències nacionals» i no han votat.
Al respecte, segueix raonant el sociòleg, ha influït, si bé no decisivament, la poca entitat de l’actual cúpula d’Unides Podem a les Illes, així com dels seus principals candidats. «Per exemple, el 2019 la referència autonòmica, que després va ser el vicepresident del Govern, fou el jutge Juan Pedro Yllanes. Enguany ha estat Antònia Jover. No és faltar personalment a la candidata dir que el seu perfil és molt menys atraient que el de Yllanes. Tampoc existeix un lideratge orgànic clar, que sigui conegut».
Unides Podem ha disminuït el suport a les Illes en un 52,6% entre 2019 i 2023. De 41.448 vots a 19.632. Però així expressat no permet copsar la magnitud de l’hecatombe política. En escons es veu millor: de 6 a 1. Com és possible perdre el 83,3% dels diputats si va restar la meitat dels vots? Doncs per mor de la distribució dels sufragis per circumscripcions insulars. A Menorca va sumar el seu únic escó al Parlament gràcies al fet que aguantà 2.586 suports dels 4.445 que tenia: “només” una minva del 41,8%. A Eivissa passà de 5.399 a 2.833 sufragis, una baixada del 46,5%, per sota de la mitjana balear, però suficient per veure esvair el solitari diputat que tenia per a l’illa. I a Mallorca, on es presentava de cap de llista la teòrica aspirant a presidenta del Govern, Antònia Jover, la candidatura morada transità dels 32.080 vots de fa quatre anys als 14.213 d’ara: una reducció del 57% que li suposà la desaparició dels 3 diputats mallorquins que tenia.
El resultat d’Unides Podem va llastrar sense cap dubte la resta de l’esquerra. Però per quina raó es va produir aquesta apocalipsi morada? Diu Tarabini que «la raó del naufragi del vot de Podem és la clau nacional. No hi ha el més mínim dubte. Per tant, hauríem de fixar l’atenció en les raons del fracàs de la marca general. Pensem que estem parlant d’un partit que fa vuit anys tenia l’aspiració, ni més ni menys, de superar al PSOE. Tot apunta al fet que els seus dirigents no han sabut adaptar-se a la política institucional. El cas d’Iglesias, que va fugir del Govern, és el més significatiu i clar. Però tampoc són innocents del desastre la resta dels dirigents i sobretot les dues ministres, Montero i Belarra que, per dir-ho suaument, presenten una gestió molt millorable. I a això se li afegeix una Yolanda Díaz que es va equivocar greument quan, a l’abril, en lloc d’esperar que passessin les eleccions, va llançar una plataforma que no es presentava ara, i que a efectes del 28M el que ha fet en realitat ha estat insuflar confusió en unes bases ja prou confuses, com són les d’Unides Podem a Balears, però també a altres bandes, com al País Valencià, on donà suport al mateix temps a Podem i Compromís, una cosa que va ser, com a poc, completament absurda».
El resultat de tot plegat ha estat l’enfonsament del vot d’Unides Podem a Balears. I, en conseqüència, per l’enormitat que suposa caure a la meitat dels suports de fa quatre anys, ha llastrat de forma inexorable la resta de l’esquerra, la qual «va aguantar raonablement», conclou el sociòleg.