Algunes raons expliquen la desfeta, relativa, dels socialistes a les eleccions locals i autonòmiques del 28 de maig. Al País Valencià i a la major part d'Espanya. Són les unes internes, d'altres socials d'abast més ampli que el partidari. Els escàndols i la corrupció no s'esperaven
de l'esquerra, dels socialistes. Posar- hi remei urgent semblava propi d'una formació política moguda per les idees i no pels interessos. Tardaren massa. La permanència perllongada al poder ha creat costums i maneres burocratitzadores en la gestió política: la prepotència dels aparells partidaris es tradueix en l'acceptació acrítica, i desdenyosa, de la raó dels altres, al si del partit i, de retruc al si de la societat. L'absència d'un discurs renovador d'idees, però també de gents, n'és, alhora, causa i resultat.
Aquest factor no han tingut la mateixa repercussió a tot Espanya. En la mesura que la desertització ideològica i la subjecció dels militants a l'aparell ha estat major, el correctiu de les urnes ha estat més greu. I a l'inrevés, és clar. Estalviem-ne els exemples. La societat s'ha mogut des del 1977. El vell súbdit esdevingué de primer ciutadà, tot seguit demòcrata i alhora contribuent: és a dir, sensibles a la fiscalitat i a la disponibilitat de serveis i infraestructures.
Exigent. Ciutadà sense memòria –l'ample silenci sobre el passat franquista– i sense pedagogia democràtica. Factors que s'acompanyen amb un creixement del benestar mesurat en termes de renda, infraestructures i serveis. De les autovies i els trens a la salut, de l'educació a les
prestacions individuals. L'absència de la por, el rebuig dels crits i de les desqualificacions, hi juguen també amb la maduresa social, la fragmentació dels interessos, més que no a les grans invocacions ideològiques. El resultat, una majoria conservadora, suma de nostàlgies i d'expectatives d'un jovent cansat de les mateixes cares i idèntics escàndols. Gestions brillants han pagat ben car unes i altres causes.
Convindrà de constatar, també, l'aparició d'opcions localistes que tradueixen, potser, una tendència al marge de les grans idees, i que confirmen el que podríem anomenar la lògica dels interessos: agrupacions de residents, segregacionistes dels assentaments urbans, etc., traducció d'un malestar cert, en tot cas, que no ha tingut en compte les grans opcions.
Sobre un terç de l'electorat, com és el cas valencià, pot reconstruir-se una perspectiva de progrés. Esquerra Unida i Partit Popular, d'un costat i l'altre han assolit el sostre. La primera no pot hegemonitzar, ni menys liderar, la perspectiva d'esquerra: bé que amb un creixement notable, la seua penetració social potser ha arribat al límit. El segon, el PP, falta veure si s'incorpora a refer una dreta política sense remors del passat, sense recórrer a un 28 de maig del Partit Popular. Els altres han passat... com no siga a l'escala local i de testimoni, bé que important als dos nivells.
La cultura del pacte és novetat, no impertinent, dels resultats electorals del 28 de maig. Al Partit Socialista, li correspon, després d'una catarsi inajornable, renovar idees i gents comptant amb el cabal considerable d'electors que li han fet confiança una vegada més, que no són eterns, però.
Ricard Pérez Casado
Llicenciat en Ciències Polítiques, urbanista i membre del PSPV-PSOE. Alcalde de València entre 1979 i 1988