Pel mar de Peníscola, aquell 1423, s’hi albiraven les veles llatines dels llaguts guiats per pescadors. O potser es veia com ormejaven una tonaira, una mena d’almadrava moderna que havia arribat des de França el 1410. O com la desmuntaven, perquè en molts casos aquesta gran xarxa s’aparellava de nit, perpendicular a la costa, esperant que la mola de tonyines s’hi quedara enganxada. A l’horitzó, Benet XIII podia imaginar Roma, la seu apostòlica que ja no ocuparia mai. El 1423 el Papa Luna ja estaria convençut que les seues pretensions de ser universalment legitimat no es farien realitat. Tenia 94 anys, havia estat nomenat cardenal als 47; Papa, als 66 i ja feia set anys que el rei Ferran I d’Aragó —que ell havia fet rei— li havia retirat l’obediència, per boca d’un altre antic aliat (el pare Vicent Ferrer). Alfons el Magnànim l’havia tolerat un temps (perquè li era útil, com a moneda de canvi, en les seues negociacions amb Roma), però ara vivia assetjat a Peníscola.
Per a Benet XIII, “els últims anys a Peníscola són més una corona d’espines que una tiara papal”, diu Josep Alanyà, un dels més ferms defensors de la legitimitat del Papa Luna. Alanyà (Batea, Terra Alta, 1943) és canonge arxiver de la catedral de Tortosa, historiador i autor d’El cisma de Occidente y las vistas de Morella. Historia y documentos 1378-1429 (Ajuntament de Morella, 2014).
Als setanta-cinc anys havia fugit d’Avinyó disfressat de frare; als noranta anys havia resistit un intent d’enverinament per part de Pal·ladi Calvet, i, des que era cardenal, havia vist morir cinc papes de Roma (Gregori XI, Urbà VI, Bonifaci IX, Innocenci VII i Gregori XII).
Potser l’última vegada que Benet XIII havia estat a Roma va ser al conclave que donaria lloc al famós Cisma d’Occident. Reunits al Vaticà, els cardenals van haver de suportar les amenaces del poble romà que exigia a crits un pontífex romà o, com a mínim, italià. L’historiador Mateu Rodrigo (Universitat de València) ho explica: “El poble romà estava molt descontent per coses tan poc espirituals com els diners, perquè, si la capital de la cristiandat estava a Avinyó, Roma no tenia visitants. I això volia dir no tindre ingressos”.
Josep Alanyà creu que els cardenals estaven “esporuguits” pel poble revoltat, i això va ser l’arrel de tot: “D’entrada, aquelles pressions ja invalidaven l’elecció, perquè havia de ser absolutament lliure. Quan el poble exigeix amb amenaces de mort un romà o almenys un italià, l’elecció ja no pot ser lliure”.
Mateu Rodrigo recorda que van arribar a les portes del conclave i els cardenals eren ben conscients que l’amenaça era real. Alanyà afegeix que, “com que els cardenals estan ungits i han de decidir Papa tant sí com no, n’elegeixen un a correcuita. Però es curen en salut i no trien un cardenal, sinó un arquebisbe que és italià”, el napolità Bartolomeo de Prignano, arquebisbe de Bari, que triarà el nom d’Urbà VI. L’opció més habitual sempre havia estat elegir un cardenal, i aquesta serà l’última vegada que s’elegirà un arquebisbe que no forma part del col·legi cardenalici.
Tanmateix, pocs dies després, Urbà VI comença a demostrar un “caràcter despòtic i insofrible”, en paraules de Mateu Rodrigo. Segons Alanyà, “immediatament després de ser nomenat Papa, Urbà VI, que tenia un caràcter pèssim, comença a complicar-ho tot anant contra els cardenals que l’havien votat. La majoria es reboten de seguida i diuen que l’elecció no va ser vàlida”.
Tots els cardenals que van poder sortir de Roma es reuneixen a Fondi (Lazio) i tornen a reunir-se en conclave per elegir un nou Papa.
Mateu Rodrigo considera que Urbà VI havia quedat legitimat, perquè, posteriorment, els cardenals van ratificar la seua decisió. “Més endavant, confirmaren l’arquebisbe de Bari i una vegada a Roma el van proclamar canònicament i per decisió pacífica. L’origen de la decisió havia estat brutal, però després el van confirmar”.
Per contra, Alanyà afirma que, “objectivament, a Roma no hi havia hagut llibertat a l’hora d’elegir”.
Aquí comença el Cisma d’Occident, perquè el nou Papa elegit a Fondi, Robert Roger (cardenal de Ginebra i, com a Papa, Climent VII), s’endurà la seua cort a Avinyó. En aquesta ciutat ja havien passat els últims setanta anys diversos papes de Roma, que fugien de les revoltes i baralles que feien d’aquella ciutat un lloc hostil.
Les escales del Papa Luna
Des de Peníscola, vint-i-sis anys després, Benet XIII potser recordaria que ell mateix va dubtar molt abans d’unir-se al Concili de Fondi. “En aquell moment —diu Alanyà—, Luna és un jurista de primera magnitud (no n’hi havia cap de més important); diu que no vol precipitar-se en la decisió sobre la nul·litat d’Urbà VI i que ho ha de meditar: amb serenor decidirà el que la seva consciència li digui a la vista de les lleis canòniques. Ell no s’apunta de seguida al carro de la nul·litat d’Urbà VI. S’ho pensa i posteriorment admet que no ha estat una elecció vàlida. I s’apunta al conclave de Fondi”.
Com la resta de cardenals, Luna acompanyarà Climent VII a Avinyó i, des d’allà, treballa per la destitució de l’il·legítim Urbà VI. La història oficial de l’Església actual és que Climent VII i els seus successors (Benet XIII) van ser papes il·legítims i fins i tot els anomena antipapes. Tanmateix, en aquell moment, i fins a l’última mirada cap al mar Mediterrani somiant Roma, Martínez de Luna considerarà legítima la branca d’Avinyó.
Mateu Rodrigo no hi està d’acord, mentre que Josep Alanyà s’alinea amb Benet XIII. El primer creu que “no podien deposar el Papa, perquè no hi havia cap motiu canònic per fer-ho”. Haurien d’haver esperat, segons ell, i “no provocar una divisió que duraria quaranta anys”.
Alanyà, en canvi, considera essencial l’argument de la llibertat en el moment de l’elecció: “Quan els cardenals se senten lliures, n’elegeixen un altre, i aquella elecció és la legítima”.
Quan mor Climent VII a Avinyó, el col·legi cardenalici de la ciutat papal de la Provença elegeix Martínez de Luna com a Papa. Ja coronat, Benet XIII es revela com un Papa més ferm que els altres, i això treu de polleguera el rei de França, segons Alanyà. El cas és que França no tolera la situació i és quan Benet XIII ha de fugir: “Quan la Corona francesa va veure que aquella situació no es podia perllongar més —diu Mateu Rodrigo—assetjà Avinyó per traure’l per la força. El Papa fuig ajudat per Martí l’Humà, que hi envià galeres, algunes d’elles valencianes. Benet XIII es fuga d’Avinyó disfressat de monjo cartoixà, amb l’hàbit monàstic i és recollit per una barca al Roine que el porta fins als vaixells de Martí l’Humà”.
La idea inicial de Benet XIII és viatjar a Roma de seguida, però, en el seu primer intent, una mar encabritada li ho impedeix. El Papa anirà buscant refugi en ports marítims de la Corona, pensant sempre en el viatge a Roma que ha de fer. Descarta Barcelona, fa escala a Tarragona i, finalment, l’Orde de Montesa li ofereix un antic castell templer en una península perfecta, l’amagatall ideal, la fortalesa inexpugnable de Peníscola.
La torre de Peníscola
A Peníscola es va fer fort fins al 23 de maig de 1423. El 1416, a Perpinyà, Ferran d’Antequera va trencar l’obediència a Benet XIII com a Papa, reconeixent Gregori XII com a Papa de Roma. Tanmateix, Benet XIII no en fa cas i s’aïlla a Peníscola.
La sostracció de l’obediència a Benet XIII per part de la Corona d’Aragó la fa pública sant Vicent Ferrer des del pati del castell de Perpinyà. Els seus arguments van deixar bocabadada la vídua de Martí l’Humà, que era allà mateix: Margarida de Prades escriu al seu confessor, el bisbe de Mallorca, sorpresa perquè el pare Vicent ha dit que Benet XIII és Papa legítim, però que li negarà l’obediència.
“És que aquell sermó del pare Vicent Ferrer —explica Josep Alanyà— no s’aguanta ni amb agulles quan diu que el Papa és mestre, però no pot ser mestre si ningú l’escolta i que el Papa regeix l’Església, però no pot ser Papa si ningú no li fa cas”. Alanyà nega que Benet XIII s’haguera quedat sense absolutament cap obediència. Hi havia regnes, com Escòcia, que li eren fidels. I, a més a més, “si la validesa i legitimitat del papat depèn del fet que el poble es deixi governar i es deixi santificar, aleshores el poder ja no li ve de Déu; li ve del poble”. Alanyà creu que al Papa se’l jutja de manera errònia: “Si un alcalde és elegit democràticament, no deixarà de ser l’alcalde legítim perquè ningú li faci cas. Se’n pot anar, però la seua legitimitat no pot dependre que la gent li faci cas o no”.
Mateu Rodrigo critica que “Pedro de Luna va prometre que, si calia, renunciaria al Papat sense cap problema, però després no ho feu. S’enrocà en els seus drets”.
Josep Alanyà reconeix que Benet XIII va prometre que estava disposat a renunciar: “Sí que ho va dir moltes vegades i fins al final va mantindre aquesta disposició. Fins i tot hi va haver un intent de trobar-se amb el Papa de Roma. Però el Papa de Roma no va acudir. Va fracassar la trobada on havien de parlar de renunciar”.
Alanyà afegeix que no hauria estat coherent la renúncia i recorda els arguments que Benet XIII i la resta de cardenals van donar per deslegitimar l’elecció d’Urbà VI: “Benet XIII no hi podia renunciar. No es pot acceptar la renúncia sense la llibertat absoluta de consciència. Mentre hi va haver pressions, ell aplicava el mateix raonament que al concili de Fondi. No podia fer un acte de llibertat renunciant, quan tothom el pressionava perquè renunciés. ‘Mentre mantinguin la pressió, jo no tinc llibertat per renunciar-hi’, deia ell”.
Escac i mat al Cisma d’Occident
Aquell 1423, des del castell de Peníscola, Benet XIII sabia que ja no aniria a Roma i podia intuir que el seu successor tampoc ho faria. Tanmateix, ho va deixar tot llest perquè la seua legitimitat la poguera heretar un altre cardenal. En morir ell, els cardenals van elegir el canonge de València Gil Sánchez Muñoz (Terol, 1370-Palma, 1448) que va prendre el nom de Climent VIII.
El nou Papa va nomenar cardenals i va exercir el seu pontificat, però les pressions de la Corona d’Aragó, d’una banda, i de Roma, de l’altra, el van fer cedir al cap de cinc anys.
Segons Mateu Rodrigo, Climent VIII va resistir “fins que Alfons el Magnànim trenca amb la comèdia; accedeix als desitjos de Roma i obliguen a abdicar a Climent VIII”.
El Papa valencià rep un legat papal, Pere de Foix, que el pressiona. Paral·lelament, segons Alanyà, també va treballar per convèncer-lo “el bisbe de Tortosa Ot de Moncada —que havia tingut un pontificat molt llarg, havia conegut el Cisma i havia estat bisbe de Benet XIII”.
Segons Rodrigo, també va tenir un paper destacat en la renúncia de Climent VIII, “Alfons de Borja, canonge de València i catedràtic de Lleida”. En agraïment, “el Papa el nomena bisbe de València”, un pas definitiu perquè vint-i-sis anys després fora nomenat papa Calixt III, el primer papa Borja.
La renúncia de Climent VIII, explica Rodrigo, “es va fer a l’església arxiprestal de Sant Mateu (Baix Maestrat) davant del legat papal, Pere de Foix, i representants de la Corona d’Aragó. Climent VIII hi renuncia i, com a compensació, Sánchez Muñoz serà nomenat bisbe de Mallorca, i allà viurà encara vint anys més”. Està soterrat a la catedral de Palma (foto de baix).
Alanyà continua defensant la legitimitat de Benet XIII i recorda, en contra de la història oficial de l’Església, que “el Cisma d’Occident no acaba el 1417 amb l’elecció de Martí V, sinó el 1429, quan hi renuncia Climent VIII”.
