“Els EUA i la Unió Soviètica van impulsar una partició que donava la majoria del país àrab a una minoria jueva”, explica Rashid Khalidi. L’historiador palestinolibanès, fill d’una nissaga de Jerusalem —tres dels seus avantpassats van ser alcaldes de la ciutat—, va néixer fa exactament setanta-cinc anys, el 1948, l’any que els palestins coneixen com a Nabka (‘catàstrofe’), l’any que es va crear l’estat d’Israel. Sigui per causalitat o per destí, Khalidi, ara responsable del Departament d’Estudis Àrabs de la Universitat de Colúmbia, es convertiria en un expert del conflicte i participaria en les negociacions de pau de Madrid i Washington (entre 1991 i 1993) com a assessor de la delegació de Palestina.
Ens trobem amb aquest expert en una de les sales magnes de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) de Barcelona, per parlar del seu primer llibre fora de l’acadèmia.
— Últimament, els israelians han sortit a protestar perquè pateixen per la debilitat de la seva democràcia i alguns alerten que s’està desplaçant cap a una extrema dreta religiosa. És així? Com afecta aquesta radicalització els palestins?
—Israel s’ha estat desplaçant cap a la dreta des de fa dècades, segurament des de 1970. El d’avui és, amb diferència, el govern més extremista de la història d’Israel, sens dubte. Israel diu que és un estat democràtic, però realment és un estat democràtic per als jueus i un estat jueu per als àrabs. Els àrabs són ciutadans de segona, fins i tot els ciutadans àrabs de l’estat d’Israel. Per tant, Israel no està perdent la seva democràcia, el que està perdent són drets per a alguns israelians jueus.
Els jueus seculars es veuen amenaçats per l’ala religiosa d’aquest govern, igual que les dones, el col·lectiu LGBTQ o altres israelians que defensen l’ordre constitucional. Però aquest ordre només protegeix els drets dels jueus, és molt menys protector dels drets dels ciutadans àrabs i no ha protegit els drets dels palestins sota el control d’Israel des de fa cinquanta-sis anys. Així que no, l’Israel no és un estat democràtic, excepte per als seus ciutadans jueus. Per als ciutadans palestins és una democràcia limitada i per als quatre milions i mig de palestins que viuen en la zona ocupada és una dictadura militar.
— Durant aquests cent anys de conflicte que titulen el seu llibre hi ha hagut diversos intents de negociació. Els acords d’Oslo, per exemple, van ser un dels intents més aplaudits. Per què van fallar?
—Els acords d’Oslo no van aconseguir un resultat satisfactori perquè no van permetre l’autodeterminació dels palestins. L’objectiu dels palestins era un estat palestí, però les negociacions a les quals ens vam comprometre estaven dissenyades per evitar aquest resultat. Fins i tot el govern de Yitzhak Rabin [primer ministre d’Israel entre 1974 i 1977], el primer que reconeixia el poble palestí i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) i estava disposat a negociar-hi, no permetia la creació d’un estat palestí. Un marc de negociacions dissenyat expressament per evitar aquest resultat estava destinat al fracàs.
En aquests trenta anys des de 1993 [quan es van signar els acords d’Oslo], la situació ha empitjorat molt. La llibertat de moviment s’ha restringit amb murs i controls fronterers. Si llavors hi havia 160.000 israelians en els territoris ocupats, ara n’hi ha 700.000! Aquests són els resultats d’Oslo: molt negatius per als palestins i molt positius per als defensors de la gran terra d’Israel [diu amb ironia], que han aconseguit la colonització de Palestina sencera. Així que van ser un fracàs.
— Fent una mica d’autocrítica, què creu que haurien d’haver fet diferent, els Palestins, en les negociacions?
—Quan vam venir a Madrid [en les negociacions de 1991], se’ns va obligar a acceptar normes que eren injustes des d’un inici. Els palestins no podien triar els seus representants i les regles bàsiques t’impedien discutir res important. No podies parlar sobre sobirania ni sobre estats ni sobre fronteres ni sobre Jerusalem ni sobre refugiats… Bàsicament, podies discutir una continuació de l’statu quo amb un canvi menor de l’autonomia sota una ocupació i una colonització que continuarien.
Una altra de les normes era que cap de les parts podria actuar de manera que es prejutgessin o es perjudiquessin els resultats. Cap partit podia fer res que afectés les negociacions sobre territori, per exemple. Però vam descobrir que els israelians continuaven avançant amb la colonització! Això perjudicava els resultats! I eren les seves normes! Era com estar negociant per una pizza i que ells se la mengessin mentre negociàvem. El juny de 1993 ho vam veure clar: l’OAP no hauria d’haver negociat amb aquestes normes. Va ser un error fatal acceptar parlar d’autonomia sota una ocupació militar d’Israel sense fre.
— Diria que, a vegades, la violència palestina dona raons als atacs israelians?
—La violència sistèmica, continuada i invisible de l’ocupació genera inevitablement una resposta. Idealment, aquesta resposta hauria de ser no-violenta, però a cada ocupació, a cada colonització al llarg de la història, hi ha hagut resistència, violenta, no-violenta, política o militar.
“Els britànics anomenaven als irlandesos criminals i als indis, bandits. Els francesos deien que els algerians eren salvatges. Als israelians els encanta el terme terroristes”, assegura Khalidi.
En el llibre explico que la resistència violenta és menys efectiva per diverses raons. Però continuarà. Tant si m’agrada com si no, tant si és efectiva com si no ho és. Israel se’n beneficia, com han fet tots els poders colonitzadors. Justifiquen la seva opressió i violència sistemàtica amb un discurs negatiu dels colonitzats. Els britànics anomenaven als irlandesos criminals i als indis, bandits. Els francesos deien que els algerians eren salvatges. Als israelians els encanta el terme terroristes.
—Fan servir el terme estratègicament?
—En la legislació internacional, matar un civil és un crim de guerra. Matar un civil innocent a Israel es considera un crim de guerra, però matar un civil innocent a Palestina, no. Si algú que dispara un míssil i mata una dona a Israel és un terrorista, algú que dispara un míssil i mata vint civils a Gaza també ho hauria de ser! Israel s’ha beneficiat d’aquest discurs de la violència: només s’estan defensant. Els palestins, però, no tenen dret a defensar-se. La violència palestina és injustificada i els palestins són terroristes [diu irònicament].
—Creu que aquesta pressió continuada està provocant una radicalització de la resistència palestina?
—El gihad islàmic i altres moviments comunitaris que s’estan desenvolupant al West Bank han estat empesos cap a més violència per l’ús molt més extrem de la violència per part d’Israel. Hi ha hagut un increment significatiu de la violència i un increment significatiu de la resistència. La majoria són grups comunitaris espontanis, no organitzats. No són extensions directes dels grups palestins principals. És veritat que els suporten, però actuen per si sols.
Crec que és el resultat de l’increment de la pressió, del canvi en la política d’Israel cap a més i més racisme, discriminació i opressió. Han tallat 5.000 oliveres. Tothom sap que han estat els ocupants i ningú fa res! Tot el contrari: els financen, els protegeixen, els donen electricitat, carreteres, aigua, 5G, mentre que els palestins tenen 2G o 3G. Tot això és violència: robar terra, tallar arbres, donar pallisses a la gent, cremar-los la casa… I no parlem de la violència diària dels punts de control, de les batudes, els registres a les cases de la gent al mig de la nit… Ni tan sols estic parlant de disparar la gent. Els palestins fa cinquanta-sis anys que suporten això: és clar que això ha generat resistència.
Els Estats Units han de ser a les negociacions amb Palestina, però no com a mediadors sinó al costat d’Israel.
—Al llibre escriu que els Estats Units han estat involucrats en el conflicte i, alhora, han intentat intervenir-lo i això ha destruït les negociacions.
—Els Estats Units són una part d’aquest conflicte, ho han estat des de fa moltes dècades. Com a mínim des de 1947, quan els EUA i la Unió Soviètica van impulsar una partició que donava la majoria del país àrab a una minoria jueva. Això és incompatible amb el rol de mediadors. Els Estats Units no són una part neutral, no ho han estat mai. Els palestins s’han enfrontat sempre a enemics externs que han estat involucrats directament, com en el cas de Gran Bretanya, o, de manera indirecta, donant suport a Israel. El 1982 Israel va envair el Líban i va matar 17.000 persones i els Estats Units van armar Israel per fer això, en són part. Quan ens van bombardejar a Beirut, veiem avions americans. Els Estats Units han de ser a les negociacions amb Palestina, però no com a mediadors sinó al costat d’Israel.
—L’administració Trump va prendre una posició molt poc intervencionista en la política exterior. Quin efecte va tenir a Israel? Ha canviat, amb Biden?
—La política exterior de Trump era no-intervencionista en molts àmbits, fins i tot aïllant, en alguns aspectes, però en el cas de Palestina, l’administració Trump va ser molt activa. Va reconèixer Jerusalem com la capital d’Israel, va reconèixer l’annexió d’Israel dels alts del Golan, va traslladar l’ambaixada dels EUA a Jerusalem, va tancar el consolat americà a Jerusalem Est i va tancar l’oficina de l’OAP a Washington. Això és intervenció activa i un canvi en les polítiques dels Estats Units. I, desgraciadament, cap d’aquestes polítiques ha estat revertida per l’administració Biden.
—Ningú veu la llum al final del túnel del conflicte. Què hauria de passar per acostar-nos-hi?
—Han de passar tres coses. Els palestins han d’unificar la seva acció. Cal que agrupin els moviments nacionals, que superin les divisions internes, que eliminin aquests lideratges no representatius, i que elaborin una estratègia i la comuniquin clarament a través de la diplomàcia pública. Això, en primer lloc. La segona cosa que ha de passar és que hi hagi un canvi a Israel. Els israelians s’estan desplaçant cap a la dreta, no només en els drets dels israelians, sinó també amb el racisme amb què tracten els palestins. I això passarà quan els palestins puguin pressionar, quan el món àrab sigui més democràtic i escolti la seva gent.
L’antisemitisme és l’excusa que es fa servir per distreure del fet que Israel no pot defensar les seves accions
Per acabar, hi ha d’haver canvis en els països que donen suport a Israel: els Estats Units i Europa. I he de dir que hi està havent el principi d’un canvi en l’opinió pública als Estats Units. Un 49% dels demòcrates tenen més simpatia pels palestins que pels israelians i un 38% pensa al revés. Cada cop hi ha més congressistes que demanen límits a la impunitat d’Israel. Actes de suport com el de l’alcaldessa de Barcelona, com el d’altres líders polítics d’arreu són molt necessaris. Per descomptat, reben molta crítica.
—Què diuen les crítiques?
—Qualsevol judici no violent amb Israel és desprestigiat i titllat d’antisemita. L’antisemitisme existeix i és un mal horrible producte d’Europa. És una malaltia europea i una malaltia de les dretes. Durant el segle XIX i el XX no era l’esquerra europea la que era antisemita, eren els monàrquics, l’Església. D’on apareix als Estats Units? Del supremacisme blanc. L’antisemitisme és a la dreta, no en la gent que suporta els territoris palestins, no en la gent que vol igualtat de drets per al poble palestí.
L’antisemitisme és l’excusa que es fa servir per distreure del fet que Israel no pot defensar les seves accions. Com defenses la detenció de nens? De gent innocent? Com defenses haver tallat centenars d’arbres? Com defenses el robatori de propietat privada palestina? No ho poden defensar! Per això criden “antisemitisme, antisemitisme, antisemitisme!” Ja és hora que la gent s’aixequi i digui no, això no és antisemitisme, això és un reclam per a la igualtat, els drets civils i els drets humans. •
