Quan començà a sentir aquell mareig en eixir del col·legi electoral, Dolors no podia imaginar que acabaria la nit en un quiròfan d’urgències. “Vés a saber, seran els nervis o la pluja sobtada després de tants dies de calor...”. Però en arribar a casa, mentre es dirigia a l’habitació per a corregir els exàmens que tenia pendents, caigué desplomada davant Pau, el seu fill de 25 anys, qui s’afanyà a telefonar l’112 perquè una ambulància la duguera a l’hospital. Els zeladors ja l’esperaven a la porta per traslladar-la al box corresponent.
—Sa mare ha patit un problema coronari greu. Hem d’operar-la.
I tant, que havien d’operar-la. Sis hores d’operació. I els sis dies següents, a l’UVI, aïllada de la família, que només podia veure-la vint minuts cada dia, a través d’un vidre. Fins que van començar a intuir la llum al final del túnel...
—Dolors es troba bé. El by pass està funcionant com esperàvem. Demà pujarà a planta. Es quedarà tres o quatre setmanes ingressada allà.
—I què puc fer per ella?
—És molt convenient que estiga tranquil·la. Procure no parlar-li del problema que ha patit ni de temes que puguen desanimar-la. Sa mare no ha de rebre males notícies. El seu cor encara està adaptant-se a les noves circumstàncies i qualsevol esglai seria fatal.
Dit així, podia semblar fàcil. Però Dolors era una mestra de l’ensenyament públic molt compromesa. De les que va col·locar cap per avall el retrat d’Alejandro Font de Mora, qui era conseller d’Educació a l’etapa de Francisco Camps. També prengué partit en actes de protesta contra la corrupció i no dubtà a trepitjar les places per assaborir la indignació del moviment del 15M. En trobar-hi algun alumne acampat, no va poder evitar les llàgrimes d’emoció.
Les setmanes anteriors al diumenge 28 de maig havia animat les seues amistats —en persona i pels xats de WhatsApp— a donar suport a qualsevol de les tres forces del Botànic. No volia imaginar un retorn del PP, i encara menys de la mà de Vox. Sabia prou bé què hi havia en joc.
—Si ma mare s’assabenta que el Botànic ja és història, no sé com reaccionarà...
—Vostè ha vist Good bye Lenin?
—...Sí, ja fa molt. No voldrà dir que...
—...Exacte: faça com el protagonista.
Pau va afanyar-se a convertir l’habitació de l’hospital en una mena de búnquer. Zero interferències. Cap notícia de l’exterior. L’equip mèdic va instar la mare a no engegar la televisió —justament ara, que ja no era de pagament— ni utilitzar el seu telèfon mòbil, que es mantenia sota custòdia del fill. “Si ho pensa bé, la major part de la vida no n’ha tingut, i guanyarà en salut”, van argumentar els facultatius durant la visita de dimarts al matí. “Deixe’s estar del WhatsApp i agafe un bon llibre”.
La vesprada anterior, la primera que va estar ingressada en planta, Dolors li havia preguntat a Pau pel resultat de les eleccions, i aquest li havia contestat que la cosa havia d’anat d’un pèl, com en 2019, però que els valencians havien revalidat la confiança en l’esquerra. Ella era de les optimistes, de les que pensava que la moneda eixiria cara. No obstant, va respirar alleujada.
—50-49, mare, 50-49.
I punt. Cap comentari més. Tampoc no tenia l’ànim d’abans. La medicació i tants dies estesa al llit havien alterat el seu caràcter habitual.
*****
Ja quedava menys d’una setmana perquè Carlos Mazón fora investit president quan Dolors, per fi, va poder tornar cap a casa. I n’era una altra. Parlava amb loquacitat, com era usual abans de l’operació. De tant en tant fins i tot concedia algun somriure, el símptoma d’una millora evident.
Tanmateix, Pau no abaixava la guàrdia ni per un segon. Al hall del centre hospitalari, assegut en una de les cadires de color taronja, un home llegia atentament el diari Levante-EMV, que aquell dia obria amb un titular a cinc columnes: “Flores se perfila como vicepresidente primero y conseller de Igualdad”. Va canviar de costat per agafar-la del braç dret i que no mirara cap a aquella banda.
Si Dolors no sabera de qui es tractava, encara podria haver-li dit que Flores, com el seu cognom permetia deduir, pertanyia a un dels partits del Botànic. Però no. Coneixia sobradament que era de Vox i el seu historial delictiu, amb aquella condemna per “violència psíquica habitual” contra la seua exdona.
Sabia que li havia dit “puta”, “secuestradora de niños”, “ladrona” i improperis per l’estil. I que a son pare, l’exsogre, li va dedicar un eloqüent “vete con las putas, que es lo que tienes que hacer”. La filla de l’ara vicepresident in pectore, que tenia 11 anys, va haver de sol·licitar ajuda urgent a la policia. En total, 21 faltes de coaccions, injúries i vexacions, tal com detallava la sentència —dictada en 2002— per què va ser condemnat a un any de presó.
Amb el nou Consell de la Generalitat Valenciana s’esdevenia un fet inaudit: els càrrecs no eren condemnats després del seu pas per la institució, sinó que ja venien condemnats de casa. Pau no podia contemplar un escenari més dantesc. Si la mare se n’adonava, quina reacció havia de tenir?
A l’entrada del centre sanitari, un familiar esperava amb el seu vehicle per dur-los a casa. Era dijous i València estava esplèndida, amb la llum elèctrica de costum. De camí, amb la finestra abaixada per respirar aire pur d’una vegada, van veure un grup de jubilats britànics fent cua al davant d’un hotel de l’Albereda.
—Veus, mare? Ja paguen la taxa turística. Com que la Generalitat i l’Ajuntament n’han accelerat l’entrada en vigor, els tràmits encara són una miqueta farragosos, però abonen dos eurets per nit.
Més enllà, a Benimaclet, el tramvia descarregava desenes i desenes de joves. La majoria d’ells, amb el cap clavat en la pantalla del mòbil.
—Quin goig, veure tanta gent jove en el transport públic! Han fet bé de deixar-los anar gratis.
*****
A casa, Pau segresta el comandament a distància de la televisió. Només la connecta per posar-li algun programa a la carta, en especial el Bambant per casa de Botifarra i Miquel Gil, que era el seu preferit.
Vox ja ha advertit que una de les primeres mesures serà incorporar el castellà als informatius de la televisió pública À Punt, i progressivament, a la resta de la graella. “Estamos en España”, han recordat cristianament.
De sobte, pam!, una alerta sona en el mòbil de Pau. És de la cadena SER, i explica que la presidenta de l’Ateneu de València, Carmen de Rosa, serà una de les noves conselleres de la Generalitat. Dolors encerta a llegir-ho i Pau hi introdueix un matís important.
—La presidenta de l’Ateneu Llibertari, mare. És molt bona, entra per la quota d’Unides Podem.
I als pocs minuts, pam!, una altra alerta. Llanos Massó, que és diputada ultra per Castelló, ha anunciat que el seu partit ha aconseguit el compromís de lliurar una de les altes distincions del Nou d’Octubre de 2023 al col·lectiu Hazte Oir.
—Hazte Oir, Pau? No són els antiavortistes aquells?
—Noooo, què va! És una ONG que defensa, de fa molts anys, els drets de les persones sordes. Ja tocava, és un reconeixement molt just.
L’endemà, divendres, tots dos acudeixen al centre de salut. La metgessa de capçalera vol veure Dolors després de l’operació i ha de receptar-li la medicació corresponent.
Pel carrer, un xic reparteix exemplars de 20 Minutos i la foto de portada la protagonitza David García Gomis, un diputat de Vox que ja va exhibir una esvàstica a les Corts en la legislatura anterior i que ara aspira a ocupar una direcció general de nova creació: la de Revisionisme Històric. Apareix al cementeri de Paterna amb un titular explícit: “La División Azul tendrá aquí su merecida placa de homenaje”.
*****
Dolors ja ha recuperat l’apetit per complet i torna a mostrar interès per l’actualitat política. És com un punt d’inflexió. Per això li pregunta al seu fill per Puig i Baldoví.
—I Ximo i Baldo? Com ho porten, Pauet? Tenen tan bona relació com Ximo i Mónica a l’inici?
—Mare, Puig està a Madrid. Després de ser investit se’n va anar cap allà i va dir que no hi tornaria fins que el tema del finançament estiguera resolt. S’ha posat molt dur amb això, ara és molt exigent. I Baldo... Baldo és el nou president de les Corts, però simbòlicament —ja saps que és de Sueca— ha decidit traslladar el despatx oficial al Museu Joan Fuster.
—I Mazón? Ja l’han fotut fora per no haver pogut governar?
—Sí, mare, Mazón ara es dedica a la música.
I com a demostració, entra a YouTube i li posa el vídeo del grup Marengo —en què exercia com a vocalista— amb el qual va optar a representar Espanya en el festival d’Eurovisió.
En realitat, Carlos Mazón ja ha sigut investit president de la Generalitat i la màxima institució dels valencians ha organitzat, per commemorar la caiguda del Botànic, un concert de Francisco a la plaça de bous. Qui actuarà com a presentadora és la periodista ultra Cristina Seguí.
És el dia de l’espectador, i de camí al cinema, a bord d’un taxi, Dolors encerta a llegir el nom de Francisco en un dels mupis del carrer de Colom. Li sembla estrany, pensava que ja estava fora de circulació.
I al costat d’un semàfor, envoltat de fotògrafs, el nou vicealcalde de València, Juan Manuel Badenas, s’estrena en el càrrec tal com va prometre: amb un taladro gegant al muscle, disposat a desfer els carrils bici.
—Què estan fent ací?
—Mira, és que ara els carrils bici seran molt més amples, mare. Han decidit suprimir l’únic carril de cotxes que quedava i ja només hi passaran bicis, taxis i autobusos. Com es nota que som Capital Verda Europea!
—Com de bonica està deixant Ribó tota València, Pauet.
—Doncs sí. Alguns ja li diuen Ribograd.
—Escolta... I Català? A Català també se l’ha carregada el PP?
—Sí. I amb tota la raó. Es va passar tota la campanya afirmant que volia governar “deixant d’un costat la ideologia”, i li han recordat que un partit polític és, sobretot, ideologia.
*****
Pau és conscient que s’acosta el moment d’explicar-li a Dolors tota la veritat. Sap que la notícia suposarà un colp molt dur per a ella; per això vol fer-ho de tal manera que, si més no, li quede una sensació agredolça.
Ha programat una setmana de viatge de cap a cap del País Valencià. Segons li diu fictíciament, gràcies al Bo Viatge implantat per la Generalitat botànica.
La ruta, de sud a nord, inclou diverses parades: l’hospital de Torrevella, que ha recuperat la gestió pública. La Ciutat de la Llum, als afores d’Alacant, on es troba la seu del Districte Digital i on tornaran a gravar-se pel·lícules de nou després que la Unió Europea n’haja aixecat la sanció. L’enorme centre cultural de Benidorm, les obres del qual s’han représ després que quedaren aturades durant més de 10 anys. La connexió ferroviària, per tramvia, de la capital turística del País Valencià amb Dénia...
Pujant una mica arriben a l’hospital d’Alzira, símbol de les privatitzacions sanitàries iniciades amb Eduardo Zaplana i que torna a descansar sobre l’Administració valenciana. Després, a Burjassot, passen per les immediacions d’À Punt, la televisió pública que el Botànic va reobrir després que els ciutadans s’hagueren quedat sense cap mitjà audiovisual en la llengua pròpia. La línia 10 de metro de València, que també va quedar empantanegada i per la qual ja no naveguen llanxes, sinó que per fi circulen trens. O el solar immens de Parc Sagunt, on ja s’està erigint la gigafactoria de la multinacional alemanya Volkswagen. Com Siemens, Hitachi o HP, grans empreses que han decidit arrelar-hi.
I cap al nord, l’aeroport de Castelló, que va obrint noves línies i per fi és el que en teoria havia de ser: un lloc on s’enlairen i aterren avions. A la capital de la Plana ja no hi ha la creu feixista del parc Ribalta i Enric Nomdedéu, tan amable com sempre, queda amb ells per mostrar-los el tatuatge que s’ha fet amb la gràfica que reflecteix la caiguda en picat de la xifra de desocupats al llarg dels últims vuit anys: 438.000 treballadors més. Castelló, la ciutat que plantà cara als Abogados Cristianos que reclamaven la retirada de llibres amb contingut LGTBI adreçats als joves.
L’última visita, de retorn cap a casa, és al seu institut de València. Però abans, a escassos metres del circuit urbà de la Fórmula 1 on els valencians van soterrar més de 300 milions d’euros, mare i fill passen pel col·legi 103, ja sense les aules prefabricades que van fer-lo tristament famós. A la porta es troben casualment amb un conegut que no tenia la dependència reconeguda i ara sí, com 100.000 més n’hi ha. El llegat de Mónica Oltra.
És en arribar al seu centre de tota la vida, on Dolors ha inoculat el seu esperit reivindicatiu, quan descobreix la gran mentida en què —per prescripció mèdica— l’ha submergida el seu fill totes aquestes setmanes.
De les parets pengen pancartes que critiquen, amb paraules gruixudes, la pretensió del nou Govern de la Generalitat de substituir les classes de pilota valenciana per unes d’iniciació a la caça. Una altra condició sine qua non de Vox, que ha fet seues les paraules del vicealcalde Badenas: “Los animales son cosas, no pueden tener los mismos derechos que las personas”.
Quan pren consciència de tot plegat, Dolors abraça llargament el seu fill. I el cor, que ja no està tan feble com els primers dies, resisteix l’impacte de la notícia.