Lluís Miquel Campos (València, 1944-2023) va reaparèixer una nit al teatre de la Societat Coral de Micalet en una d’aquelles vetlades musicals d’esperit llibertari que s’organitzaven en plena Transició. Seria l’any 1977 i el cantant que havia estat l’anima del grup Els 4 Z tornava als escenaris i la vida musical. Com a preàmbul havia participat en l’històric recital del Camp del Llevant en 1976 amb Raimon com a cap cartell i més de 30.000 persones cridant llibertat. Havien passat quasi vuit anys des que abandonés els escenaris després dels incidents que es produïren arran d’un recital del grup Els 4 Z en el cinema Artis de la ciutat de València, que van acabar amb la detenció del grup per la policia i denuncia judicial. Aquella nit, al Teatre del Micalet van ser molts els que per primera vegada sentien i escoltaven amb emoció al cantant interpretant aquella cançó que parlava de la fúria dels mariners i les putes d’Amsterdam, ara dibuixats com si es tractés d’un vell quadre de l’escola flamenca pel cantant Jacques Brel: “En el port d’Amsterdam / hi ha mariners que canten / els somnis que els espanten...”.
Ànima del grup Els 4 Z, Lluís Miquel i la resta de la formació ingressen en el moviment de la cançó en català que des del País Valencià ha donat la veu seminal de Raimon i el seu cant alliberador. Hi ha també la “jutgessa” Maria del Carme Girau, que ha passat a formar part de la formació Els Setze Jutges que encapçalen noms com Josep Maria Espinàs, Pi de la Serra, Guillermina Motta i d’altres i que més tard veurà la incorporació de Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, que tancarà el grup. Una fotografia d’Oriol Maspons il·lustra la coberta del seu primer disc, un senzill de quatre cançons, als que seguiran altres discos entre 1964 i 1967.
La discografia del grup reuneix un repertori variat, des de versions de clàssics italians i francesos o d’una composició com “Al vent”, que en poc temps ha esdevingut una de les composicions més populars d’allò que es coneixerà més tard com la Nova Cançó. Un repertori plural i amb un punt de sofisticació que els permet cantar una cançó com “Capri s’ha acabat”, adaptació del popular “Capri c’est fini”, d’Hervé Vilard; o el “Marie, Marie”, de Gilbert Bécaud, ara en versió catalana d’Alfons Cucó i Manuel Ardit. Una cançó d’amor protagonitzada per un pres que l’escriu des de la presó una carta a la seua estimada i que cobrava, en plena dictadura, noves significacions en la versió d’Els 4 Z. Entre les cançons més populars hi ha una melodia tradicional nord-americana, “L’arbre”, que amb el pas del temps esdevindrà un himne antifranquista.
Entre 1964 i 1968 Els 4 Z participen en el paisatge efervescent de la cançó en català que irradia des de Barcelona i que la discogràfica Edigsa –i més tard Concèntric– concentren la seua producció musical. El triomf en 1963 de la cançó “Se’n va anar” al Festival internacional de la Cançó del Mediterrani, a càrrec de la parella Raimon i Salomé, ha suposat la primera gran empenta per al moviment musical i reivindicatiu. La figura de Raimon, per la seua part, l’ha donat a la cançó en català la seua primera gran icona. Els festivals musicals al Palau de la Música Catalana reuneixen una nòmina àmplia i variada de cantautors, intèrprets i grups de Cançó.
Els valencians Els 4 Z es converteixen en unes de les atraccions més populars formant cartell amb Raimon, Serrat, Pi de la Serra, Núria Feliu, Guillem d’Efak i d’altres. Quan en 1986 Lluís Miquel celebre els seus primers 25 anys de professió i música, cantants com Joan Manuel Serrat i Pi de la Serra no hi faltaran a la celebració i festa musical. Amb el titol de Silenci, gravem, Lluís Miquel presenta un gran espectacle al Teatre Principal de València que recorre la trajectòria del cantant i alguns dels seus creadors predilectes com Jacques Brel, Chico Buarque i Paolo Conte. La cançó “La Fanette”, de Brel, ara en versió en català d’Albert García, cantada a duo amb Joan Manuel Serrat, es converteix en un dels moments més emotius de la vetlada. Els dos cantants segellen una amistat construïda al llarg dels anys que continuarà fins la seua mort.
Lluís Miquel no dubtarà en reinventar-se quan el moviment de la cançó en català comença a perdre múscul, creant una formació com la Patxinguer Z, una orquestra festiva que recupera amb humor i nostàlgia velles melodies dels anys quaranta i cinquanta. La seua faceta empresarial es projecta en la creació dels primers estudis de gravació i doblatge al País Valencià, Tabalet, on graven grups com Els Pavesos o el celebrat Humitat relativa de Remigi Palmero.
La petjada creativa de Lluis Miquel estarà també en els primers projectes de segells discogràfics valencians o recuperació d’obres històriques com la revista musical La cotorra del Mercat, de Leopoldo Magenti, una de les obres mes populars de la postguerra valenciana. Produccions audiovisuals, series documentals per a Canal 9 i projectes musicals com Els nostres poetes, amb el cantant Paco Muñoz i l’actor Juli Mira, testimonien la seua capacitat creativa i de gestió. El seu nom, ara com a empresa de management o representació, apareix també en la presentació de cantants com Léo Ferré, Gilbert Bécaud, Gino Paoli o un desconegut Paolo Conte que actuava per primera vegada a Espanya als Jardins dels Vivers de València gràcies a la seua tossuderia . Així era Lluís Miquel.
