Són moltes les similituds entre Terrassa i Ontinyent. Ambdues figuren com a capitals comarcals –del Vallés Occidental, tot i que compartida amb Sabadell; i de la Vall d’Albaida, respectivament. Les dues deuen la seua prosperitat econòmica a una tradició industrial que encara hui es manté ben viva i continua sent el motor de la seua oferta laboral. I els dos consistoris compten amb alcaldes que han fet dels seus partits una aposta personal que fins ara els ha funcionat. I que tot fa pensar que podria mantenir-se, com a mínim, durant quatre anys més.
Terrassa
El primer que va explorar aquesta fórmula en l’alcaldia d’una gran ciutat va ser Jordi Ballart. Lligat al PSC des de ben jove influït per la trajectòria del seu pare, un històric del partit a Terrassa, Ballart va arribar a l’alcaldia de la seua ciutat –que té 220.000 habitants– quan el seu antecessor, Pere Navarro, va decidir presentar-se com a candidat socialista a les eleccions del Parlament del 2012. Aquells comicis van ser els primers que es van celebrar amb mirada plebiscitària. Era l’inici del procés català i l’escenari polític s’intensificava a mesura que oferia més i més interrogants.
Curiosament, Ballart va deixar l’alcaldia en una etapa similar a quan hi va accedir. Era a mitjan legislatura, a finals del 2017, i el moment coincidia amb un altre capítol determinant del procés: l’aplicació del 155 per part del Govern Rajoy després de la seua aprovació al Senat amb els vots, també, dels socialistes. Aquest va ser l’argument que va fer que Ballart deixara el seu partit i deixara, també, l’alcaldia, que va recaure en Alfredo Vega.
Fins que el 2019 Ballart va guanyar les eleccions amb un nou partit local. Es tracta de Tot per Terrassa, que va traure 10 regidors del 27 que hi ha al consistori i que va pactar el govern local amb Esquerra Republicana, partit amb què Ballart aspira a tornar a governar la pròxima legislatura, tal com ell mateix ha expressat. El resultat de Tot per Terrassa va fregar els 28.000 vots: quasi el 30% dels terrassencs van votar aquesta opció, fet que li va valdre una cadira a la Diputació de Barcelona, que és propietat de Rosa Boladeras.
Boladeras, de fet, respon als perfils de candidats que Tot per Terrassa ha incorporat al seu projecte. Aquesta actriu de teatre, televisió i cinema es va incorporar a la política seduïda per la crida de Ballart, qui també ha obert la porta a persones importants de la ciutat: des de gent vinculada a l’esplai fins hostalers, passant per esportistes o per persones ben rellevants en l’àmbit cultural, com ara Marta Pessarrodona, que va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2019, el mateix any en què va tancar la llista electoral de Ballart.
Aquesta és una de les claus de l’èxit de Ballart a Terrassa, però no l’únic. El seu treball al PSC durant tants anys li va servir per a conèixer pam a pam a la ciutat i per a prendre-li el pols congeniant amb moviments socials, veïnals i amb espais de poder. Un coneixement al qual també havia contribuït anteriorment son pare i que ha reforçat el politòleg Ignasi Sagalés, parella de l’alcalde i un gran coneixedor de la política local arreu de la demarcació de Barcelona. Alhora, veïns del municipi que porten dècades seguint de prop la política local expliquen que part de l’èxit de Ballart es deu també a la seua indefinició ideològica, un factor que pot afectar negativament en altres àmbits però que en termes locals pot ser sinònim d’aglutinació d’un electorat transversal.
Tant és així que Ballart va aconseguir allò que cap dels seus predecessors no havia aconseguit mai. Terrassa, ciutat que va créixer i continua creixent a còpia de rebre fornades de nouvinguts, era una mena de “dònut” electoral en què el PSC s’imposava arreu del terme mentre que l’antiga Convergència o Esquerra Republicana, en funció de l’etapa política, eren les formacions més votades al centre històric. Ballart, en canvi, ha trencat aquesta dinàmica per imposar-se a tot arreu. L’alcalde aconsegueix absorbir vots tant de l’independentisme com dels qui històricament han dipositat la confiança en els socialistes, que fins el 2019 havien governat a Terrassa ininterrompudament des de l’inici del període democràtic actual.
Els qui més discrepen amb la manera que Ballart té de fer política critiquen la seua sobreexposició a les xarxes i el que titllen com a “personalisme”. De fet, l’alcalde està ben present de manera virtual i també en l’àmbit presencial, atès que ell o regidors del seu partit acostumen a acudir a tota mena d’actes, actuacions i inauguracions. “La seva connexió amb el món animalista, LGTBI i amb els grups amb lògiques militants intenses el fan situar-se amb un peu a cada racó, i això el converteix en imparable”.
Sí que es discuteix, si més no una mica més, la seua relació amb el món empresarial, que si bé no és dolenta tampoc no és la millor possible. Així, almenys, ho interpreten alguns empresaris, que posen en dubte la seua gestió, pal·liada segons ells per la seua presència a peu de carrer.
Ontinyent
A la capital de la Vall d’Albaida, Jorge Rodríguez sí que ha sabut combinar ambdues coses: la presència al carrer i les relacions amb l’empresariat no només d’Ontinyent, sinó de tota la comarca. De fet el seu partit, La Vall ens Uneix, està pensat en clau comarcal. Rodríguez, alcalde d’Ontinyent des del 2011 amb el PSPV-PSOE, era president de la Diputació de València quan va esclatar el cas Alqueria, que va desembocar en la seua detenció per les investigacions d’unes contractacions en l’empresa Divalterra que podrien ser irregulars.
El cas resta a l’espera de sentència, però des de fa cinc anys aquest esdeveniment ha fet canviar l’escenari polític a la Vall d’Albaida i a la demarcació de València. Rodríguez va dimitir com a president de la Diputació, deixant pas a Toni Gaspar. També va delegar l’alcaldia d’Ontinyent en Rebeca Torró, en aquell moment tinent d’alcalde i actualment consellera de Política Territorial. Al 2019 va optar a ser reelegit alcalde amb una nova formació, La Vall ens Uneix, que va sumar 17 regidors de 21, va fregar el 66% dels vots i va deixar fora del consistori el PSPV-PSOE. Majoria absolutíssima.
Aquest partit, a més, es va presentar en diverses localitats de la Vall d’Albaida, com ara Benissoda, Bufali –on van quedar-se les cinc regidories de la corporació– o el Palomar –on també van assolir majoria absoluta. Enguany el partit aspira a nous horitzons i sobretot confia a revalidar la majoria que va aconseguir a Ontinyent, una localitat de 36.000 habitants en què els altres partits que en el passat competien per governar, PSPV i PP, semblen haver renunciat a competir l’alcaldia.
Així es pot interpretar si s’observen les llistes electorals. Només Compromís repeteix candidat amb Nicolau Calabuig, mentre que el PP presenta un empresari independent –Rafa Soriano– i el PSPV, el partit que tradicionalment ha ostentat l’alcaldia de la ciutat, ha renunciat a figures rellevants com la consellera Rebeca Torró o com el director general Jaime Peris per a situar com a alcaldable José Antonio Martínez, un enginyer vinculat al teixit social de la ciutat.
El que es preveu en aquestes eleccions és que Rodríguez repetisca la majoria absoluta. De la seua candidatura es valora la seua transversalitat. “Obté el 100% del suport dels socialistes i també interpel·la votants del PP, de Compromís i fins i tot d’Esquerra Unida”, explica una veu lligada a la ciutat i amb coneixement de les interioritats polítiques. També es reconeix la bona relació de Rodríguez amb l’empresariat. Ontinyent, ciutat industrial, va adaptar-se a la conjuntura pandèmica donant forma a un clúster sanitari que va empentar l’economia comarcal a través d’una reconversió que continua en vies de consolidació. El suport a l’empresariat i la confluència entre aquest àmbit i el polític, a Ontinyent, “s’interpreta com una protecció”.
Alhora, Rodríguez s’ha envoltat d’un equip comunicatiu potent, encapçalat pel periodista Ricard Gallego, que ha contribuït a la divulgació de la seua imatge més enllà de la ciutat. En aquest sentit, hi ha qui compara l’activitat frenètica que protagonitzava l’equip de premsa a la Diputació de València quan la presidia l’alcalde d’Ontinyent amb la relaxació que es va experimentar una vegada el va substituir Toni Gaspar.
El punt feble de l’alcalde pot ser la sentència del cas Alqueria, que si bé podria ser condemnatòria s’espera que no siga definitiva fins dins d’uns anys, després que es resolguen els corresponents recursos que s’interposarien en cas de càstig contra l’alcalde d’Ontinyent. “L’oposició no té arguments sòlids contra Rodríguez, i sembla que esperen una sentència condemnatòria per posar-lo davant el mirall, però no es preveu que Rodríguez siga empresonat, en tot cas inhabilitat, i en aquest cas compta amb el potencial de Natàlia Enguix –diputada a la Diputació de València– o de Juan Pablo Úbeda per a substituir-lo”, explica un veí. Un altre, a més, considera que els ciutadans d’Ontinyent vinculen el cas Alqueria al resultat d’una batalla interna per l’hegemonia del PSPV-PSOE i no a un cas de corrupció com els que va protagonitzar el PP en el seu dia, en què les gravacions evidenciaven comportaments poc estètics.
El que sembla evident és que a Terrassa i a Ontinyent s’han trobat receptes solvents per a assolir alcaldies amb candidatures diferents. El personalisme, la transversalitat i la indefinició ideològica, combinada amb la fugida de les sigles tradicionals, han funcionat més en localitats menors, però són ingredients que ja tenen cabuda en algunes ciutats. Potser aquesta fórmula tindrà més presència en un futur no tan llunyà.