Inicialment podria semblar una sèrie criminal més, però Sherwood va més enllà de la història del crim per resoldre tan habitual actualment. El que fa és utilitzar aquest gènere per fer un retrat del Regne Unit i del seu passat recent. Un retrat que, a més, té la virtut d’entendre que allò que és concret pot ser també universal. Tenim una primera pista que Sherwood no és la típica sèrie criminal quan comença amb imatges d’arxiu, en les que veiem les vagues dels miners als anys 80 i com van ser durament reprimides seguint les ordres de Margaret Thatcher, que apareix també en aquestes primeres imatges juntament amb nens cridant “esquirols” (“scabs”) a la línia de piquets. La paraula “scab” és utilitzada molt hàbilment per unir aquell passat amb el present, on un dels veïns d’un antic poble miner la fa servir habitualment per increpar a un altre veí. Per mantenir l’etiqueta viva. Per continuar recordant qui va decidir unir-se a la vaga i qui no. Quan aquest veí és assassinat (cosa que va passar a la vida real) és evident que el crim està relacionat amb el passat. Al capdavall, l’home mort va formar part del sindicat que va cridar a la vaga, que en aquest poble, situat a Nottinghamshire, va tenir un seguiment minoritari. La majoria van voler continuar treballant.
El que ve a continuació segueix parcialment la dinàmica habitual d’una sèrie criminal, amb un detectiu de la policia seguint diferents pistes per descobrir qui és l’assassí, que té la particularitat d’haver utilitzat arc i fletxes per cometre el crim. La investigació el porta a entrar a les cases dels veïns i revelar quina relació tenien amb el mort o, el que és el mateix, quina relació tenen amb el passat del poble. A poc a poc anem veient que, en diferents graus, tots els personatges van perdre alguna cosa en aquells dies, incloent el detectiu, i ocasionalment ens mostren flashbacks, de manera que el trencaclosques del passat es resol al mateix temps que es resol el trencaclosques del crim del present. El repartiment, encapçalat per David Morrissey, però també amb grans intèrprets com Lesley Manville o Alun Armstrong, està impecable, i el guió aconsegueix fer un retrat d’aquesta comunitat precís i proper, que sap utilitza la singularitat del lloc i del seu passat a favor de l’experiència de l’espectador, generant la sensació d’haver entrat en un món viu, real. Probablement hi té a veure que el creador de la sèrie, James Graham, hi va créixer, i sap captar en les escenes més quotidianes, el sentit de l’humor i les relacions que tenen els personatges, una autenticitat poc habitual a la televisió.
El repte típic d’una sèrie criminal, que és que el culpable sorprengui l’espectador, se soluciona d’una manera poc comuna (a partir d’aquí, spoilers) quan es descobreix que el crim no té relació amb el passat. És un gir arriscat, perquè d’una banda genera la sensació que el guió ens ha fet donar voltes a través d’una connexió falsa. Però de l’altra, el fet que haguem fet la connexió, i sobretot que l’hagin fet els personatges, és part del tema de fons de la sèrie, que és el fet que la ferida oberta del passat ho tenyeix tot, forma part de la psique de la comunitat i no li permet progressar. I per tant, té un motiu de ser. De tota manera, en el tram final, la sèrie no cuida tant els detalls de la part criminal (la manera com es resol la identitat de l’espia és matussera) i es fa evident que Sherwood està més interessada en el discurs, que s’exposa en una escena quasi teatral en què tots els personatges s’obren sobre el passat i que condueix a un final on la sèrie ens deixa amb el bon gust de boca que només poden produir les reconciliacions.
Sherwood
Creador: James Graham
Repartiment: David Morrissey, Lesley Manville
Minisèrie: 6 episodis
Plataforma: Filmin