-Per què ha volgut fer una novel·la centrada en les dones que han habitat una masia al llarg de generacions?
-La novel·la passa tota en un sol dia, en aquest Mas Clavell, a les Guilleries. Dins de la casa en el dia d’avui hi ha una senyora molt velleta, molt velleta, que s’està morint, i qui l’està vetllant —a part d’algunes persones vives— són totes aquestes dones que han nascut, han viscut i han mort al Mas Clavell durant generacions. Mentre la vetllen, li fan una festa per donar-li la benvinguda quan es mori, i alhora rememorar, recordar, pensar —cadascuna des de la seva perspectiva—, la seva història.
-Però, per què ha volgut fer aquest retrat de moltes dones de diverses generacions. Per jugar amb el temps?
-Quan començo a treballar en un projecte de novel·la, no decideixo prèviament quina novel·la escriuré. No trio com començarà ni com acabarà. Ni tan sols qui la protagonitzarà. Començo preguntant-me què vull investigar, en quins mons vull estar submergida els propers mesos i anys. I a mesura que vaig tirant el fil, vaig entenent el projecte, que es va definint. N’hi ha una cosa que m’interessa molt en tots els meus projectes: la perspectiva. Al Canto jo i la muntanya balla n’hi ha...
-... un joc de perspectives.
-Exacte. A mi em continua interessant això. Doncs a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres ben aviat començo a entendre que explicaré una història familiar, que serà una nissaga llarga. D’una banda, m’interessa molt el tema del pacte amb el dimoni i, de l’altra, sé que vull explicar aquesta història familiar des de perspectives ben diverses, de la mateixa manera que rebem la història familiar, a mesura que ens anem fent persona; un dia reculls el que diu la teva àvia, un altre dia el que conta una altra persona i ho vas col·locant a lloc. Quan vaig col·locant totes aquestes peces a lloc, vaig adonant-me que les protagonistes d’aquesta novel·la seran aquestes dones. I que seran elles, les dones mortes, les que ens explicaran la història. De manera que la veu narrativa se situarà de la banda dels morts, i els vius pràcticament seran els fantasmes —les seves passes, les seves converses seran un soroll de fons. Nosaltres estarem tota l’estona amb aquestes dones mortes que preparen la festa, resseguint la nissaga familiar des del pacte amb el dimoni fins als nostres dies.
-Aquesta és una de les innovacions originals que li donen més possibilitats literàries, perquè aquestes dones mortes es miren les vives des del seu punt de vista, entenent a mitges allò que fan: al mòbil li diuen «el mirallet», al cotxe, el «carro sense cavalls», als fogons, «les flors negres»... Ho aprofita també per poder jugar amb les paraules i el lector?
-Sí, a la que m’adono que la veu narrativa estarà de la banda d’aquestes dones i que em miraré el món des de les seves perspectives —sovint contradictòries, sovint diferents, però des de la seva banda— comencen a aparèixer tot un seguit de possibilitats, d’exploracions ben diverses, entre elles aquestes contradiccions dins de la família: aquesta idea que no hi ha una història familiar objectiva, de la mateixa manera que no hi ha una història objectiva. Però llavors també apareixen les possibilitats amb el llenguatge: certes maneres de fer i certes tecnologies que formen part del nostre dia a dia, no ho són tant des de la perspectiva d’aquestes dones i elles han de trobar el seu propi llenguatge per explicar-les.
-Al començament hi ha un pacte amb el diable que condiciona tot el futur de les habitants del Mas Clavell. Des del començament —com ja passava a Canto jo i la muntanya balla—va voler barrejar-hi històries i llegendes de les Guilleries i del Montseny?
-Jo tenia moltes ganes de treballar des de premisses, des de petites estructures, des de picades d’ullet i des de fragments de contes i llegendes. Hi ha folklore del Lluçanès i del Montseny, però també n’hi ha d’altres llocs. M’interessa molt, sobretot per dues coses: perquè hi ha un gaudi en aquest tipus d’històries —el gaudi d’explicar i rebre històries—, però també perquè hi ha molta informació. Sovint parlo de l’ADN dels contes: les històries i les cançons que expliquem des de generacions ens diuen com ens hem mirat el món com a grup: com hem intentat entendre el món, com l’hem imaginat col·lectivament i com l’hem convertit en històries. Aquesta manera de mirar el món parla de nosaltres com a grup, com a societat, i carrega les nostres virtuts i les nostres faltes (si et poses a analitzar el folklore, agafa’t fort)...
-Sí, sí, hi ha crueltats, masclisme, etcètera.
-Però ha anat sobrevivint de generació en generació i ha arribat fins a nosaltres. I d’alguna manera ens parla de les pedres que portem a la motxilla. De les maneres de mirar, de les preconcepcions o de les maneres de fer. És un material a partir del qual m’interessa treballar. En aquest cas, hi ha la premissa del pacte amb el dimoni. Està present en el nostre imaginari d’una manera constant. I no només: et trobes estructures i contes de pactes amb el dimoni en un munt de cultures. I a la novel·la també hi ha un munt de contes i històries, alguns s’expliquen sencers i uns altres només s’esmenten de passada: els nens de Sant Hilari, li criden a la Dolça: «Quan Barcelona era un prat, el bosc de Tosca era ciutat». Això és d’un conte que literalment es diu «El fill del dimoni». Aquí no l’explico. És només una picada d’ullet. La manera d’utilitzar el temps a la novel·la també beu del folklore...
-Aquest ús del temps és molt curiós. Cap al final escriu: «Eren els anys, els que anaven despistats, cada vegada més de pressa, cada vegada més lleugers i desbocats. I en aquella casa, i en aquella muntanya, i a tot arreu, si ho pensaves, el temps havia fet sempre el que li havia donat la gana». En aquesta novel·la vostè també ha volgut fer el que li donava la gana amb el temps?
-Totalment. El temps, aquí, està fet servir com als contes i al folklore. I també hi ha una altra reflexió al darrere que m’agrada: és cert que les històries manipulen el pas del temps dins de la seva estructura —en tant que, amb una frase, et poden fer anar cent anys enrere o endavant—, però les històries també manipulen el pas del temps fora de les seves estructures, de tal manera que, quan tu t’asseus a llegir una història, una hora de lectura et pot passar com un minut. El temps en què vius és modificat.
-Molt encertada la coberta, perquè recorda la descripció que fa del Mas Clavell («La finestra de la cuina era angosta i fonda com el forat d’una orella. (...) L’entrada del mas era humida i fosca, com una gola. De parets aspres, que eren la carn de dins les galtes. Amb un sostre de bigues, com un paladar tallat, i el terra de roca, que era una llengua gastada de tants anys d’engolir»). La va suggerir vostè?
-Sí, el meu treball de recerca és molt transdisciplinari, ja que tot forma part. I a part de llegir molt, anar a biblioteques i arxius, i a part de parlar amb experts i trepitjar el territori, hi ha una part de recerca que té a veure amb acumular molt material visual, un atles de visualitats que a mi m’interessen. Miro moltíssimes hores de vídeos de YouTube de coses que descric o que apareixen, i en aquest treball topo amb aquesta imatge. I quan la trobo per primera vegada, ja em crida l’atenció, me la imprimeixo i m’acompanya durant bona part del procés d’escriptura. Llavors ja ho veig clar i li comento a la Isabel Obiols: crec que he trobat la imatge.
-D’on surt?
-D’un llibre d’hores del segle XV. No es coneix l’il·lustrador i es coneix com el Mestre del Llibre d’Hores de Catherine de Cleves, un llibre de salms i litúrgies personals perquè tu mateixa puguis fer la litúrgia de les hores. És espectacular. Està tot en PDF i es pot consultar. Ho recomano molt. Aquesta cara demoníaca que surt de la foscor, que s’il·lumina per dins, amb aquesta presència dels ulls (que estan al títol) i aquesta boca que, com deies, fa una cuina amb una taula parada i una gent a punt de fer un banquet, que és el que estem fent a la novel·la. A més, fan cara de pau i serenitat...
-Sí, com si s’ho passaren bé.
-Estava clar que aquesta era la portada.
-Tots els elements creen un ambient tenebrós. Des de la cuina del cabrit fins al part de les guilles. Però alhora sempre hi ha un contrapunt d’humor. Les protagonistes riuen molt contant i escoltant històries divertides, marranes, un punt grolleres o irreverents. Ho volia fer així? Moltes històries tradicionals també porten sempre aquesta barreja d’humor i terror?
-Sí, la literatura popular també porta aquestes dues coses. En tota la novel·la hi ha una intenció constant de jugar amb aquestes dualitats, de jugar a entendre la llum i la foscor, la mort i la vida, el dia i la nit, els moments d’alegria al costat dels moments de tristor. Aquestes coses es necessiten mútuament per existir. Quan estàs parlant de les dualitats, estàs parlant de tot. Entre una cosa i una altra, hi cap tot. I així amb més coses: no saps mai què és una sort i què és una desgràcia. Hi ha una constant pregunta sobre això: ser un home i anar-se’n a buscar aventures és una sort o una desgràcia? I ser dona i quedar-te a casa?
-I fer un pacte amb el dimoni?
-O l’Àngela, que no sent dolor, és una sort o una desgràcia? Pregunta-li...
-Pobra.
-O la Marta, que no té memòria, potser és la que viu amb més lleugeresa.
-Aconsegueix una novel·la que ve de gust tornar a començar quan s’ha acabat per entendre plenament des del començament. Això té mèrit, però representa una certa complicació, com a escriptora. Des del començament, va haver de calcular com dosificava la informació?
-Hi ha tot un treball, però és molt orgànic. No sé si dosificar és la paraula. Sí que hi ha un treball de donar-te tot un seguit d’informació perquè a poc a poc vagis col·locant-la. I hi ha uns moments que dono informacions que encara no pots col·locar enlloc. I quan acabes el llibre, entens que jo ja t’estava picant l’ullet des de la primera pàgina. I tot el que et dic en el llibre té un sentit, tot hi és per alguna cosa. Però, com a lector, ho vas entenent a mesura que vas llegint. Hi ha tot un treball de pistes i misteris que jo et començo a donar aquí i tu no entendràs fins més endavant, però ja està bé que sigui així perquè després tot es connectarà.
A més hi ha tres capes: hi ha el dia d’avui, des de la perspectiva dels vius; el dia d’avui, des de la perspectiva de les mortes, que el que estan fent és preparar aquesta festa, i després hi ha tota la capa de records de la nissaga familiar. Jo també t’havia d’anar donant tota la informació sobre aquesta nissaga per anar-me apropant i tancar la novel·la en el present, connectant totes les capes.
-Fa temps reconeixia a EL TEMPS que, de Víctor Català, admirava «el seu interès per les paraules i la llengua», que també sentia molt seus. Víctor Català seria una de les influències palpables en aquest llibre? N’hi ha d’altres?
-Sí, Víctor Català hi és clarament. Concretament, el conte «La vella» de Víctor Català em remet a aquesta història. Hi pensava quan l’escrivia. La Mercè Rodoreda sempre hi és una mica. Però també Enric Casasses, per exemple. I llavors puc fer-te una llista llarga de picades d’ullet a les cites del llibre: Ali Smith, Virginia Woolf... I també de contemporànies: Cristina Morales, Fernanda Melchor i moltes altres.
-I Pau Riba: cites al començament d’un capítol aquella cançó seva: «Ahir va morir la besàvia, l’àvia també s’ha de morir...».
-Sí, li vaig sentir aquesta cançó en un concert a Vic i vaig pensar: hi ha de ser. És una cançó que suposo que havia sentit, perquè Dioptria és un disc que he escoltat, però no l’havia connectada.