Quan Júlia va trobar la seua veu

Quan les alcoianes Júlia guanyaren el Premi Ovidi Montllor com a grup revelació, l’any 2013, la sensació, almenys entre la crítica, era la d’haver descobert un diamant en brut, un col·lectiu amb un gran potencial. Aquell batec es va confirmar —amb matisos— amb Nuvolàstic (2015), un àlbum notable, amb un grapat de gemmes pop com “Mapes de vidre”, “Festa al terrat” o “Bosc”. Però l’any del seu debut en gran format, el de l’eclosió de Gener, hagueren de conformar-se amb un premi Ovidi Montllor al millor disseny. Potser era una proposta que, estèticament, arribava amb el rellotge endarrerit, una mica fora de camp.

En tot cas, es podia esperar més de Júlia. En el temps transcorregut des de Nuvolàstic, la banda ha adoptat forma de trio, amb Estela Tormo i Lídia Vila, i, potser conduïdes per aquest format reduït i les seues limitacions —o per alguna reflexió estètica—, Júlia retornen amb una important aposta per les textures electròniques, construïdes amb el suport del productor, Javier Vicente Carasueño. Un canvi de discurs que fins i tot es veu reflectit en els dissenys geomètrics de la coberta o en l’embolcall conceptual del disc: Pròxima B, el nom de l’àlbum, fa referència al descobriment d’un exoplaneta situat a quatre anys llum del nostre sistema solar i que podria reunir les condicions per allotjar vida orgànica.

El canvi és gran. I és per a bé, perquè situa Júlia en claus de contemporaneïtat llegides amb personalitat. Sobreviu l’essència, el gust pels passatges metafòrics, per una certa austeritat que no implica simplicitat. A banda d’això, la veu d’Estela Tormo, els textos de l’àlbum, remeten a l’univers propi que començava a gestar-se. Una nova closca —en la promoció s’invoca Austra o els primers Maga, el període més interessant dels sevillans; però hi ha més possibles referents— que s’ajusta a la proposta i la realça.

“Índica”, amb la seua arrancada a l’estil dels The xx, la seua lletra críptica (“Comences el dia com una estàtua ancorada / apuntes amb fletxa gastada / el lloc on viuries en calma, en calma”) i els seus atractius pianos i teclats són una bona carta de presentació de les noves pretensions artístiques de Júlia. “Menta”, mentrestant, té un suggestiu punt d’aridesa en les bases, com uns Beach House amb un punt d’agressivitat. I aporta el mateix toc misteriós en la lletra (Fred i calor, / biologies que et fan perdre els pètals del nord. / La temptació / florirà dins un guèiser en erupció”). Ambient entre la calidesa i la intensitat que perdura en “No t’ho mereixes” i que té el contrapunt del synthpop agitat i amb un punt vintage de “Cap parat”, una cançó molt ben construïda, farcida de capes i amb una melodia molt immediata.

“Pròxima B” és el tall més espacial en fons i forma, una cançó a la qual vas trobant a poc a poc el què, musicalment parlant, l’acumulació de detalls rellevants. I el sentit metafòric, de viatge interestel·lar que és, en realitat, un viatge interior, als sentiments i la capacitat d’estimar. O això sembla. “Diumenges”, per contra, és un gir molt considerable, una cançó relativament ballable amb una temàtica quotidiana que parla de haikus, vermuts, platja, sal i “carícies reversibles per límits litorals”. Tot, enmig de l’estranya intrusió d’un piano jazz i uns teclats desfermats que acaben fent una cançó singular dins del conjunt.

“Seahorses” torna a recuperar l’alè enigmàtic i conté una meritòria progressió elèctrica, una presència agraïda de les guitarres. “Matèria”, finalment, és una cloenda amb tot el sentit: minimalista però amb molla, desplegant una sèrie de metàfores que juguen amb la física per abordar estats mentals: “Trobarem l’única existència. / Gaudirem liquant novetats”.

Entrant en contradicció amb el titular, Júlia tenien veu, però els faltava trobar el vestit més adient a la proposta. Pròxima B funciona com a resposta a l’interrogant.