El barri portuari de Kasimpasa, a Istanbul, no ha canviat pràcticament gens des que Recep Tayyip Erdogan hi venia panets amb llavors de sèsam, fa més de mig segle. Les cases són austeres i enfilen carrer enllà les unes molt enganxades a les altres. Als balcons hi ha roba estesa. La majoria de dones que ronden els carrers duen vel; a les teteries, els homes passen l’estona jugant al backgammon.
Mehmet Toprak regenta una botiga de queviures en un dels carrerons del barri; és un home menut amb un floc de cabells grisosos, barba incipient argentada i l’esquena encorbada. Té 82 anys. La família Toprak, com la d’Erdogan, també és originària de la regió del mar Negre. Toprak, de fet, coneix Erdogan des que el president era un nen. Orgullós, va veure com el seu veí es convertia en alcalde d’Istanbul i, després, en primer ministre i en president de Turquia. Durant anys, cada divendres anava a la mesquita per pregar per Erdogan, segons explica.
Ara, però, Toprak ja no vol saber res del cap de l’estat. “Erdogan ens ha deixat penjats”, afirma. “L’únic que l’importa és el poder, el país tant li fa.”
Erdogan fa gala dels seus orígens humils fins a dia d’avui. S’autodenomina “un home del poble”. Per a persones com Toprak, aquestes paraules s’assemblen cada cop més a una burla. I és que Erdogan resideix a Ankara en un palau amb més de mil habitacions; Toprak, en canvi, cada dia se’n va a la botigueta perquè la pensió no li basta per sobreviure. El preu dels aliments, de l’aigua i de l’electricitat ha pujat tant els últims anys que, segons Toprak, els seus cinc fills —adults— no arribarien a final de mes si ell no els ajudés.
Toprak no vol que publiquem el seu nom autèntic. A la Turquia d’Erdogan, qualsevol ciutadà pot ser detingut només per criticar el govern, segons explica. Toprak és un home devot. Tota la seva vida ha votat pel partit conservador i religiós d’Erdogan, l’AKP, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament. Ara ja l’han vist prou, afirma. A les eleccions presidencials i parlamentàries del 14 de maig va decidir no votar.
Erdogan fa més de vint anys que és al capdavant de la política turca, i encara s’hi allargarà més temps. Primer va fer de primer ministre i, des del 2014, ostenta el càrrec de president. Des del fundador de l’estat turc modern, Mustafa Kemal Atatürk, no hi ha hagut cap altre polític que hagi marcat tant el país com Erdogan. En les eleccions del 14 de maig va haver de bregar pel vot per primera vegada. La majoria d’enquestes indicaven que el candidat de l’oposició, Kemal Kiliçdaroglu, duia avantatge. Però el resultat va ser favorable a la continuïtat d’Erdogan.
Era el pitjor desenllaç possible per a molts observadors, que temen que Erdogan dugui el país pel camí de convertir-lo en dictadura. Podria imposar-se com a líder perpetu i abolir les eleccions.
Adiyaman: el poder fet ruïnes
El passat 6 de febrer, la casa d’İlknur Emine Demirbaş es va esfondrar i ho va perdre tot. Tot: els mobles, la vaixella, les joies. L’únic que va poder rescatar d’entre les ruïnes foren els seus tres periquitos.
Demirbaş té 46 anys i ara viu amb el seu home, Gökhan, i els seus dos fills adults en una tenda de campanya a Adiyaman, al sud-est d’Anatòlia. Ha cobert el terra de matalassos i de catifes i hi ha una estufa malmesa. Els periquitos són en un racó, dins la gàbia. “Són l’únic que ens queda”, explica Demirbaş.
Arran del terrible terratrèmol del febrer, a Turquia hi han mort més de 50.000 persones. A Síria, unes 8.000. Dos milions s’han quedat sense casa. Adiyaman està situat a la vora de l’epicentre. Tres mesos després de la tragèdia, sembla una ciutat fantasma. Moltes cases han quedat destruïdes o tan malmeses que els seus habitants no hi poden tornar i, com Demirbaş, passen la nit en tendes de campanya. Adyiaman tenia 300.000 habitants; després del terratrèmol, la meitat se n’ha anat, explica un periodista local.
Demirbaş duu un jersei de punt i pantalons de xandall. No pot reprimir les llàgrimes. La fàbrica metal·lúrgica on treballava el seu home està aturada, explica. Quan el seu home va agafar una pneumònia, a l’hospital no hi havia cap llit lliure. “On s’ha ficat l’estat?”, pregunta Demirbaş.
El 2017, en implantar un sistema presidencial per referèndum, Erdogan va prometre que governaria amb eficiència. Ara, però, la tragèdia del terratrèmol ha descobert les febleses d’un estat unipersonal. Molts experts estan convençuts que moltes persones van morir perquè les constructores no havien fet cases preparades per resistir terratrèmols, que és el que estipulen les normatives. Els empresaris de la construcció són dels principals donants del partit AKP. De la mateixa manera, els equips de rescat van arribar tard a la regió perquè els responsables no movien cap dit tot esperant instruccions del president.
El govern ha anunciat que reconstruirà les cases derruïdes en el termini d’un any. “Un líder fa el que cal fer”, es llegia en un dels cartells electorals d’Erdogan a Adiyaman. Fins ara, però, les víctimes del terratrèmol han rebut ben poca ajuda, lamenta Demirbaş. “No tenim casa. No tenim feina. No sabem què fer”, conclou.
A les eleccions presidencials del 2018, Erdogan va aconseguir un 67% del vot a Adiyaman. Fou un dels seus principals feus electorals. El cataclisme del febrer bé li podia haver fet perdre el favor de la ciutadania, però no ha sigut així: Erdogan s’ha tornat a imposar.
Kayseri: la caiguda del tigre
Els últims anys, Erdogan ha ensorrat moltes de les coses que ell mateix havia construït. I això val, sobretot, per a l’economia. La repressió a què ha sotmès les veus crítiques amb el govern han foragitat els inversors. Turquia necessita capital per dur a terme nous projectes d’infraestructures. Erdogan va intentar frenar la caiguda tot abaixant els interessos, però això l’únic que ha fet ha sigut augmentar el problema.
A Turquia, la inflació ronda el 50%. En cap altre país del G20 —excepte l’Argentina— no és tan alta. Des del 2021, la lira turca ha perdut la meitat del seu valor respecte de l’euro.
Qui pateix les conseqüències de tot plegat són empresaris com el jove de 27 anys Muhammed Yilmaz. Fa cinc anys va agafar les regnes de la fusteria del seu pare, a la ciutat de Kayseri, a Anatòlia. Tenia molts plans: volia modernitzar l’empresa, vendre mobles a Europa. Ara, però, el taller està en silenci i les màquines aturades perquè els encàrrecs arriben a comptagotes. “No sé quant temps més podré aguantar”.
Yilmaz va créixer en temps del miracle econòmic de Turquia, els primers anys de la dècada del 2000. En arribar al govern el 2003, Erdogan va reformar profundament l’economia. Va invertir en la infraestructura i en el sistema sanitari del país i, d’aquesta manera, en els primers deu anys de mandat va aconseguir reduir a la meitat la bretxa que separava Turquia de la resta de països de l’OCDE en termes de benestar. Entre el 2003 i el 2012, la comunitat inversora va destinar uns 400.000 milions de dòlars a Turquia, més de deu vegades el que s’hi havia invertit els vint anys anteriors. El creixement econòmic de país va arribar a registrar una taxa anual del 10%.
En aquest context, Kayseri es va convertir en un símbol d’aquells temps de bonança. Es diu que és la ciutat on va néixer “el tigre d’Anatòlia”: els empresaris conservadors i musulmans que han fet fortuna sota el govern de l’AKP. En les dues dècades de govern d’Erdogan, la població local gairebé es va triplicar, fins a arribar a l’1,4 milions d’habitants. El pare d’Yilmaz feia mobles per a una nova classe mitjana que es podia permetre comprar-los. De fet, el negoci li anava tan bé que gairebé havia de rebutjar encàrrecs, explica el seu fill.
Fa deu anys, Erdogan va prometre que convertiria Turquia en una de les deu economies més potents del món abans del 2023. En realitat, el país ha passat de ser la dissetena economia més potent del món, a ser la dinovena. Els ingressos per càpita han caigut dels 11.300 als 9.600 dòlars, en comptes de pujar fins als 25.000, tal com havia promès Erdogan.
L’encariment del cost de la vida és una autèntica catàstrofe especialment per a empresaris com Yilmaz, que depenen de les importacions de material de l’estranger. Entre altres coses, compra metall procedent de Rússia i fusta de Bulgària. A dia d’avui, per un panell de fusta ha de pagar ben bé vuit vegades més del que pagava cinc anys enrere, 1.200 lires, uns 60 euros. Abans, si venia una cadira per 70 lires, ben bé la meitat eren beneficis. Avui, si arriba a una desena part, ja fa prou. Yilmaz, a més, aviat serà pare. No sap pas com se suposa que ha d’alimentar la família. Ara mateix els seus ingressos gairebé no basten ni per pagar el lloguer.
Durant la campanya electoral, Erdogan anunciava subvencions multimilionàries per pagar l’energia. A principis d’any, el seu govern va augmentar el salari mínim en un 55% i els salaris dels funcionaris en un 30%. L’any passat, el banc central va vendre divises per un valor mínim de 100.000 milions de dòlars amb l’objectiu de reforçar la lira. Tot plegat hauria de servir, en el millor dels casos, per estabilitzar l’economia turca, encara que sigui temporalment. El que caldria, però, és corregir els baixos tipus d’interès i reforçar l’estat de dret.
En un feu electoral de l’AKP com Kayseri, Erdogan va perdre la seua majoria el diumenge dia 14 de maig. Yilmaz, sense anar més lluny, va votar l’oposició. I és que és sobretot el jovent qui ha deixat de confiar en el govern. Segons una enquesta del 2021, gairebé tres quartes parts dels turcs entre 18 i 25 anys abandonarien el país si poguessin.
Istanbul: la generació Erdogan posa el crit al cel
Per als seus pares, Erdogan és un heroi, explica Eda Erdemir. El defensor dels musulmans, el pare de la nació. “L’adoren com si fos un Déu.” Ella, però, creu que el president és un problema. “Ha robat al país. Ens ha robat la llibertat.”
Erdemir seu en un cafè en un centre comercial d’Istanbul. Davant seu, damunt la taula, hi ha un batut de vainilla i maduixa. És el ramadà. Erdemir, però, no fa dejú. Duu els cabells arrissats tenyits de ros, texans, els llavis pintats i arracades a les orelles.
La jove, de 22 anys, és de la ciutat de Çorum, a la regió del mar Negre. El seu pare és imam i la seva mare, mestressa de casa. Van criar-la seguint preceptes religiosos i la van enviar a una escola religiosa imam hatip. Tenir contacte amb nois era totalment tabú, explica.
Quan tenia 14 anys van comprar-li un telèfon mòbil i va tenir accés a la xarxa. En aquell moment, Erdemir va començar a qüestionar les normes de la família. A les xarxes socials com Instagram o Facebook va descobrir un món que, segons explica, era molt diferent del seu. Un món en què els nois i les noies quedaven junts, on la gent coneixia altres cultures. “Jo també volia tenir una vida com aquella”, continua.
Erdemir va anar-se distanciant dels seus pares. Quan tenia 16 anys va voler-se treure el vel, cosa que va causar una autèntica disputa familiar. Amb 18 va mudar-se a Istanbul per estudiar. Avui és traductora en una clínica especialitzada en transplantaments capil·lars. El contacte que té amb els seus pares és esporàdic.
Bona part del jovent de l’edat d’Erdemir ha tingut experiències similars a la seva. El país està passant per una autèntica transformació social. Si bé és cert que Turquia fa més de vint anys que està governada per un partit islamista i conservador, l’AKP, un estudi de l’institut d’estudis d’opinió Konda fet el 2018 indica que la religió ha perdut pes en el si de la societat turca. Si l’any 2008 el 55% dels enquestats s’identificaven com a religiosos, deu anys més tard la xifra ha baixat al 51%.
S’esperava que la bretxa generacional fos decisiva per a les eleccions. Els joves d’entre 18 i 25 anys eren un 12% dels votants. Segons una enquesta preelectoral, només el 18% de tots ells volien votar l’AKP. Possiblement si Erdogan no ha superat el 50% dels vots es deu en bona part al vot jove.
Eda Erdemir coneix la Turquia d’abans d’Erdogan únicament arran del que li havien explicat els seus pares. Eren temps en què la Turquia fundada per Mustafa Kemal Atatürk el 1923 havia estat gairebé sempre governada per les elits seculars que menystenien la població de les zones rurals, profundament religiosa.
Erdogan va ser capaç de frenar la inèrcia política. Va conferir més drets als musulmans devots, i també els va donar més visibilitat: es va revocar la prohibició de dur vel a la universitat; a Anatòlia va sorgir una nova classe mitjana conservadora.
Encara avui, molta gent de la generació dels pares i dels avis d’Erdemir atribueixen aquestes fites a Erdogan. Tal com ells ho veuen, el president els va retornar la dignitat. En canvi, desconfien profundament de l’oposició, el CHP, el partit de Kemal Kiliçdaroglu, i la consideren antireligiosa.
Özer Sencar, director de l’institut d’estudis d’opinió Metropoll, ja pronosticava que Erdogan podia comptar tranquil·lament amb el suport d’una tercera part dels votants. Per a milions de persones, Erdogan és un home que ha fet de Turquia un país fort, un home que parla de tu a tu amb Vladímir Putin, que ven drons arreu del món i que participa en conflictes armats, ja sigui a Síria o a Somàlia. Els cartells electorals de l’AKP duien l’eslògan “El segle de Turquia”.
Si bé es cert que molts partidaris de l’AKP perceben que el seu nivell de vida ha empitjorat durant els últims anys, no consideren que Erdogan en sigui el responsable. En culpabilitzen els suposats enemics de Turquia: Occident, el PKK kurd, el moviment Gülem. Això és el que els ha inculcat la propaganda governamental durant anys i panys.
Per a Erdemir i molta altra gent de la seva generació, els privilegis amb els quals han crescut són inqüestionables. En canvi, el que sí que veuen són els desavantatges del règim d’Erdogan. Per a Erdemir, Erdogan els ha limitat els drets, fins i tot va manar a la policia que apallissés els manifestants que defensaven el parc Gezi d’Istanbul l’any 2013, i dos anys enrere va abandonar la convenció europea per a la protecció de les dones.
Erdogan no només té la intenció de governar Turquia, sinó de modelar-la segons la seva voluntat. Vol impulsar una “generació pia”, segons va prometre als seus seguidors. Després de més de dues dècades de govern de l’AKP ha arribat el moment de fer balanç: la urbanització, la digitalització i la globalització han permeat més la societat turca que la política del govern.
Erdogan domina la imatge que Turquia projecta al món, però sota el seu mandat ha crescut una generació urbana i interconnectada que no vol que li diguin com ha de viure ni què ha de pensar. Una generació que Erdogan ni coneix, ni tampoc entén.
Istanbul: una finestra cap al futur
Hi ha un espai on es manifesten les preguntes, les preocupacions, els temors i les esperances reals de la ciutadania: el programa “Mevzular Açık Mikrofon”, que en català vindria a significar “Micròfon obert”. Actualment és un dels programes més populars on es tracten temes de política.
Hi sol haver un sol convidat, un polític important (fins a dia d’avui hi ha anat una sola política) o el president d’algun partit, que ha de respondre les preguntes del públic. En aquest programa, els espectadors —que no són partidaris del convidat— fan preguntes crítiques a la persona en qüestió. És clar que un programa així no es pot pas veure per televisió, ja que avui dia no hi ha cap canal que s’atreveixi a emetre’l; es pot trobar a YouTube.
“Volíem crear un espai en el qual tothom pugui expressar-se lliurement, fer les preguntes que cregui convenients”, explica Oguzhan Ugur, el presentador del programa. L’entrevista es fa en un despatx de la seva productora, BaBaLa TV, situat en un complex immobiliari enorme i mig deixat amb la façana d’un color lila llampant. L’equip de la productora és jove, molts fumen a la feina; en un racó hi ha una taula de billar i en un altre, una taula de reunions.
Després de cada emissió, el programa es converteix en tema de conversa a la xarxa. El públic que atreu és sobretot jove. Ugur, de 39 anys, explica l’èxit que ha tingut de la manera següent: “Sentíem que hi havia la necessitat d’alguna cosa així. A la resta de programes, tot està pautat i va segons el guió. [Els polítics] només surten en els programes de televisió que els són afins. I només responen les preguntes dels seus partidaris, i de tal manera que ells són els únics que se’n beneficien. Nosaltres ens vam plantejar: val, però això és el que pensa la gent?”
A ca l’Ugur, els espectadors poden agafar el micròfon i fer preguntes. Un sol programa pot arribar a durar sis hores o fins i tot més, i el moderador afirma que no es retalla cap pregunta en el procés d’edició.
Ugur —samarreta negra, pantalons de xandall negres, vambes i barba de deu dies— va estudiar Art a la universitat. El seu pare havia tingut un càrrec important a l’aparell de seguretat de l’estat, fins i tot havia arribat a interrogar l’antic líder del PKK, Abdullah Öcalan.
Per al jovent, Ugur representa tot allò que manca a la classe dominant: és guai, afirma que no se li pot fer xantatge perquè no té intenció d’ocupar cap càrrec, és actiu a les xarxes socials tal com ho és la població més jove, és divertit, no es pren gaire seriosament a si mateix, mostra les seccions del programa que no han acabat de sortir rodones… i el més important: ha creat un espai en el qual la gent pot expressar el que pensa.
No fa pas gaire Muharrem Ince es va deixar entrevistar. El mateix Ince que havia format part del CHP de l’opositor Kiliçdaroglu –qui aspirava a guanyar les eleccions– i que s’ha presentat amb el Partit de la Pàtria, fundat per ell mateix, que no ha arribat a sumar el 0,5% dels vots. A Ince li van preguntar si no trobava que el seu comportament era poc lleial.
Un polític de l’AKP d’Erdogan va haver d’explicar en aquest mateix programa si el seu partit havia imposat “una hegemonia de la por” arreu del país de manera deliberada o bé si havia sigut fruit de les circumstàncies.
En aquest programa, tanmateix, les coses no sempre transcorren amb calma, educació i bon humor. De tant en tant hi ha algú incapaç de controlar els impulsos i la ràbia. En aquest sentit, el plató esdevé un reflex prou real de la Turquia del present. Un mirall, en paraules d’Ugur. Per a ell, el més bonic és veure la resplendor als ulls del jovent que ja ha hagut de passar per tantes coses. Un intent de cop d’estat, la pandèmia, la inflació, catàstrofes naturals. Aquí “els nostres polítics els reconeixen com a interlocutors. Això és el que més m’agrada”, afirma Ugur.
En un dels programes més recents, kurds i turcs es van discutir. Sembla ser que parlaven d’Atatürk, el primer president de la República de Turquia, i d’una de les seves cites més conegudes: “Benaurat és aquell que pot dir: soc turc!”. Dos joves kurds van haver d’abandonar el plató. Tanmateix, Ugur va anar-los a buscar, va parlar amb ells damunt l’escenari i va calmar la situació. Van tornar les rialles.
Alguns pretenien que, després de les eleccions, Turquia s’assemblés una mica més al plató d’aquest programa. La victòria d’Erdogan i el seu previsible triomf en segona volta el pròxim dia 28 de maig ha espatllat aquesta esperança.