Aquests dies de campanya electoral per les municipals i el corresponent bombardeig mediàtic només hi ha dues coses que em serveixen com a refugi: l’idealisme d’un clàssic com The West Wing (que en aquestes mateixes pàgines ja vaig definir com el paradís perfecte per fugir de la realitat política) i una comèdia que ajudi a prendre’s tot plegat amb una mica d’humor. Una de recent que en les últimes setmanes està assolint aquesta funció és White House Plumbers (Los lampistas de la Casa Blanca), una sèrie que s’ha estrenat recentment a HBO Max i que se centra en l’escàndol Watergate. Es veia a venir que tindríem més d’una sèrie centrada en aquest escàndol, ja que l’any passat es van complir 50 anys que va esclatar. Però potser perquè ja s’han fet diverses pel·lícules sobre el Watergate, les sèries que s’han estrenat són totes visions que proposen una aproximació diferent a la història. A Gaslit, que es va estrenar l’any passat a Amazon, s’explica la història d’un personatge perifèric de l’escàndol com Martha Mitchell, que va ser la dona de John Mitchell, aleshores fiscal general dels Estats Units, i peça clau del Watergate. El personatge va ser interpretat per Julia Roberts i la sèrie és molt recomanable i perfectament compatible amb el visionat de White House Plumbers.
En aquest cas el que és diferent és el tractament en clau de comèdia que, com deia al principi, la fa la sèrie perfecta per veure aquests dies i relativitzar les misèries polítiques de casa nostra amb una mica d’humor. El que fa White House Plumbers és subratllar de forma satírica l’equip d’individus als que se’ls va encarregar aturar les filtracions a la premsa dels paper del Pentàgon, que com bé sap el lector, demostraven que Richard Nixon havia mentit a la ciutadania, i al Congrés, sobre les accions dels Estats Units durant la Guerra del Vietnam. Per tant, es tractava de tapar les fuites (i d’aquí el sobrenom de “lampistes”). Com a lampistes van ser molt maldestres. Eren d’aquells que han de desembussar una canonada i acaben inundant el bany. La sèrie deixa clar des del principi que no es podia haver encarregat la missió a un grup de persones més inepte quan els veiem intentant entrar a la seu del comitè electoral demòcrata i fracassen estrepitosament. Tot seguit, un text que apareix en pantalla ens adverteix que era la segona vegada que ho intentaven i que en necessitarien cinc per aconseguir-ho.
A partir d’aquí, el retrat de la ineptitud dels personatges va sumant capes, fent l’efecte d’un cúmul de despropòsits que tard o d’hora els esclataran a la cara. És molt evident que al darrere de la sèrie hi ha Alex Gregory i Peter Huyck, que van ser guionistes de Veep, una comèdia política que feia un retrat del caràcter atrevit dels ignorants. Com a Veep, els personatges de White House Plumbers són també profundament ignorants i a més es creuen justament el contrari. Llueixen egos gegantins i es barallen entre ells per endur-se els mèrits d’una operació que acabarà sent un desastre. El que canvia més és el to: White House Plumbers dibuixa una sàtira fina on no sempre és evident que s’està exagerant la realitat. De fet, hi ha interpretacions on es manté una caricatura subtil, com la de Justin Theroux, i n’hi ha de passades de rosca, com la de Woody Harrelson. Això col·loca la sèrie entre dos tons que de vegades es molesten l’un a l’altre, com si fossin dos d’aquests lampistes que no es posen d’acord. Malgrat això, la història és en si mateixa tan absurda i la incompetència general tan hilarant, que és difícil que no se t’escapi el riure, sigui quin sigui el registre que empra la sèrie.
White House Plumbers
Creadors: Alex Gregory i Peter Huyck
Repartiment: Justin Theroux, Woody Harrelson
Minisèrie: 5 episodis
Plataforma: HBO Max