—Se’n recorda de quan va prendre consciència que el virus de la covid era quelcom molt greu?
—Sí, va ser quan tenguérem el primer cas a Balears (9 de febrer de 2020), que fou el segon a tot Espanya. Ja estàvem preocupats des d’abans per mor de totes les notícies que arribaven i que ens feien suposar que el virus acabaria per fer-se present aquí també, però, en detectar el primer cas i tot i no saber molt bé què podia passar exactament, tot d’una preparàrem la sanitat pública per reaccionar, si era necessari.
—El seu Govern va posar en marxa diferents mesures per intentar contenir el virus un mes abans que els altres governs, incloent-hi el de l’Estat. Per què aquesta diferència?
—És que tot d’una els nostres epidemiòlegs ens advertiren que el que venia era molt seriós i que podia ser extremadament greu. Per suposat, els férem cas. Vaig ordenar des del primer moment que l’objectiu essencial de tot l’operatiu de l’Administració que estàvem preparant havia de ser preservar la salut pública, salvar vides. Tota la resta de qüestions, incloent-hi l’econòmica, eren secundàries. El nostre sistema de salut pública, molt bo, va reaccionar de forma admirable.
—Però és de suposar que els epidemiòlegs devien dir el mateix per tot, per què la reacció del seu Govern va ser molt més ràpida que la dels altres, incloent-hi l’espanyol?
—Sempre m’ha interessat molt la sanitat pública [és farmacèutica de professió] i quan els especialistes ens advertiren que la situació era potencialment molt greu, tenguérem clar, tant la consellera [Patrícia Gómez, infermera] com jo, que era imprescindible posar en marxa de forma immediata tota l’administració sanitària per donar resposta al problema. Els nostres epidemiòlegs ens digueren què calia fer i hi confiàrem plenament. El criteri científic va ser el nostre nord des del primer moment. Des de tot d’una informàrem els partits, empresaris, sindicats... que la cosa era seriosa. I, com t’he dit abans, vaig dir a tothom que la prioritat essencial era salvar vides.
—Ningú no dubta que la ràpida reacció del seu Govern va salvar moltes més vides que les que salvaren els que reaccionaren molt més tard...
—Una sola vida ja hauria valgut la pena. Optàrem, amb total consciència, per salvar vides a costa, si era necessari, de l’economia. I així va passar: el 2020 ens enfonsàrem, el PIB va caure com mai havia passat i molt més que a qualsevol altra banda. Però tenien ben clar què calia fer. I mai amagarem res als empresaris, sindicats... Els diguérem que el que venia era terrible i que l’economia se’n ressentiria prou. Així va ser. També et vull dir una altra cosa: des del primer moment també ens posàrem a la feina per dissenyar com havíem de recuperar-nos del cop econòmic, així ho férem i posteriorment hem liderat la recuperació.
Del que estic més orgullosa és de la reacció general de la societat. Tots els partits, manco PP i Vox, es posaren a remar en la mateixa direcció, igual que sindicats i empresaris, no en parlem ja dels sanitaris... Tothom. Balears va tenir la menor letalitat de la pandèmia, i aquest èxit no és de ningú en concret, sinó de tota la societat en general.
—Amb el transcurs dels mesos la seva gestió, però, va ser fortament criticada per haver estat més dura que a altres bandes, per exemple amb l’ordre de tancar negocis com era el cas de bars i restaurants. Accepta que el Govern va fer qualque cosa malament?
—Segur que sí. Només s’equivoca qui fa coses. Jo sempre deia el mateix: hem de confiar en la ciència, en els experts. Si ens aconsellaven fer tal cosa, ho fèiem. Si em demanes si ara, sabent el que sé, prendria les mateixes decisions, aleshores et diré que a ben segur que alguna seria diferent. Però és que en aquells moments, t’ho dic sincerament, no teníem cap seguretat en res i havíem de prendre decisions; el que no podíem ni volíem era no fer res per por.
—Passem a l’avaluació que fa vostè del seu propi Govern...
—Hem fet una gran gestió i en circumstàncies molt difícils, com ara mateix hem parlat. Estic molt orgullosa de la feina feta per part de totes les conselleries. En aquests anys [des de 2015] hem recuperat drets per als ciutadans, milloràrem tot d’una (després del Govern del PP de José Ramón Bauzá) la sanitat pública, cosa que va ser essencial per tenir una bona reacció posteriorment davant la pandèmia, hem invertit molt en ensenyament, hem desplegat un ampli ventall de protecció social de la gent... I al mateix temps sempre hem estat pensant en el futur, en com respondre als reptes que se’ns aniran plantejant amb el temps. Amb un bon finançament europeu i espanyol —que ha estat més bo que mai, tot i que l’hem de millorar— hem pogut fer tot això. I tenim els plans estratègics per al futur immediat i, també, tenim la il·lusió de posar-los en pràctica, de seguir governant.
—La dificultat de l’accés de l’habitatge s’ha convertit en aquests últims vuit anys segurament en el problema social més greu a les Illes. Tanmateix, em fa l’efecte que el seu Govern no ha pres consciència exacta de la magnitud del problema fins fa poc, un any, dos... i que per això ha reaccionat molt tard. És correcta la meva apreciació?
—No. Tenguérem consciència del problema des de tot d’una. De fet, ja l’any 2016 desenvolupàrem actuacions concretes per intentar influir positivament en un mercat molt desequilibrat. El que és vera és que ens trobàrem amb un mercat on l’Administració pública (durant el mandat de José Ramón Bauzá, 2011-2015) no hi havia fet res. O sigui, començàrem des de zero. I és molt complicat i lent posar en marxa tot l’aparell burocràtic que requereix actuar sobre el mercat immobiliari. Ho férem, però els resultats, en això, no es veuen de forma immediata. Ha de passar temps. Però insistesc: reaccionàrem tot d’una, agafàrem els plans que existien des dels temps del president Francesc Antich [president amb el Govern del segon Pacte de Progrés, entre 2007 i 2011, i, abans, també entre 1999 i 2003] i els posàrem en pràctica. Actuàrem tot d’una, però, com he dit, els resultats es torben en deixar-se notar, això és així. Ara, és ben clar que teníem plena consciència des del primer moment de la gravetat del problema social de l’habitatge.
—El problema persisteix i és prou més greu que era fa quatre o vuit anys...
—Com he dit, no és fàcil ni ràpid de solucionar. Les Balears, com altres zones europees de molta activitat econòmica, estan sotmetes a una altíssima pressió immobiliària fruit de l’atracció de mà d’obra, de l’especulació... de molts factors. Nosaltres actuam sobre allò que podem. I hem aconseguit fer 1.300 pisos protegits —el llogater no paga en cap cas més del 30% dels seus ingressos—, més dels que mai s’havien fet; hem aprovat nous preus per als promotors perquè puguin treure més habitatges taxats i protegits; hem seguit un concepte de desestigmatització dels pisos socials, sense fer guetos; hem fet habitatges amb molta atenció a la sostenibilitat i que donin feina a professionals de, diguem-ne, kilòmetre zero... I per totes aquestes raons ens han donat premis internacionals. Però és vera: cal fer molt més.
—Com què, per exemple?
—Treure al mercat més pisos socials, fer-ne més de protegits... Recentment, hem acordat nous preus (del metre quadrat construït d’habitatges de promoció pública), perquè els promotors en puguin fer a curt termini uns 14.000 amb preus taxats i de protecció. Els nostres eixos d’actuació són, sobretot, crear més habitatge social destinat a les rendes més baixes; i, a més: assolir pisos d’un preu màxim de 270.000 euros —amb un aval del Govern del 20% d’aquest preu perquè el comprador pugui aconseguir la hipoteca bancària— destinats a la classe mitjana; augmentar la fiscalitat als habitatges de més d’un milió d’euros i baixar-la als més modestos; assolir que els ajuntaments treguin sòl edificable al mercat, ajudar-los a construir i que ho facin directament ells, una fórmula que permet una execució molt ràpida; reduir almenys a la meitat els terminis burocràtics (per obtenir llicències) a través de la declaració d’interès autonòmic per a les promocions socials i de preu protegit; incentivar fiscalment als petits propietaris de pisos buits perquè els treguin al mercat...
—Una de les iniciatives més cridaneres ha estat la d’‘estudiar’ la possibilitat de limitar la venda d’immobles als ‘no residents’. Vostè creu de bon de veres que això és possible?
—Estam parlant d’un mandat que ens va fer (al Govern) el Parlament (ho aprovà a proposta de Més per Menorca): estudiar aquesta qüestió, com es podria fer, si és que és factible. Jo sempre he dit el mateix: es tracta d’una qüestió que ara per ara és impossible, perquè no la permet la normativa de la Unió Europea ni l’espanyola. Per tant, és obvi que, en cas que es pogués assolir l’objectiu, no seria aviat. No estam parlant de pocs anys. És una qüestió complexa que requereix, primer de tot, convèncer el Govern espanyol perquè l’accepti i, tot seguit, que després ell convenci la Comissió Europea perquè assumeixi que les illes mediterrànies —no només les Balears— tenim un problema social molt greu degut al fet que l’atracció econòmica, turística, demogràfica... en uns territoris tan petits ens suposa una pressió enorme sobre el mercat immobiliari, amb el resultat que molts residents no poden accedir a un habitatge. I que això, que és un problema social molt greu, mereix que la UE adopti una especificitat legal al respecte.
En aquests moments el que feim és preparar-nos per iniciar l’explicació davant del Govern espanyol i, al mateix temps, pressionam en el si dels òrgans de la UE que acullen les regions i illes perquè assumeixin que existeix el problema citat. Però hem de tenir ben clar que els que haurien de decidir el canvi legal que permetés limitar la compra als no residents haurien de ser els diferents estats i, per tant, primer hem de convèncer el nostre. Després, si ho assolim, caldrà que ell actuï davant la Comissió perquè aquesta transmeti a cada estat el mateix. No cal insistir, me pareix, com de difícil i llarg que serà el procés.
—Vostè s’ha referit en alguna ocasió a la “superpoblació” que pateixen les Balears. I més que en patiran si les projeccions demogràfiques es compleixen —sempre solen quedar curtes, per cert—, perquè auguren uns 300.000 nous habitants per al 2037 —en relació amb els de 2022—, el 80% dels quals immigrats. Això tendria un impacte enorme en tots els àmbits, per exemple en l’habitatge: 240.000 nous immigrats significaria la necessitat de fer uns 70.000 habitatges nous, o sigui una mitjana d’uns 4.600 cada any, quan ara ja tenim un dèficit acumulat d’uns 20.000 habitatges —entre totes les tipologies— i vostè ha reconegut que només n’han fet 1.300 protegits en vuit anys... Com es pot assumir aquest repte demogràfic?
—El demogràfic sens dubte és un dels grans reptes que les Balears tenim plantejats. Com he dit abans, tant nosaltres com altres ciutats i regions europees —Madrid, París, Berlín, Barcelona...—, també amb molt de desenvolupament econòmic, patim el mateix problema del creixement demogràfic, amb les conseqüències conegudes, una de les quals —entre moltes altres: consum d’aigua, de recursos en general...— és la dificultat de l’accés a l’habitatge. Aquesta és la nostra realitat sobre la qual hem d’actuar, dins dels marges de les nostres possibilitats.
—I sobre què exactament s’ha d’actuar?
—Sobre els planejaments urbanístics, que prevegin, per exemple, el creixement en altura i no tant en extensió; que les noves edificacions tenguin un sentit social; que no es puguin fer per tot urbanitzacions de xalets adossats o aïllats, o cases de luxe... En resum: hem de ser capaços d’entendre que no podem créixer de manera infinita. No és possible. N’hem de ser conscients. No pot ser.
—I ara ve la pregunta conseqüent i òbvia: quanta gent poden encabir com a màxim les Balears?
—No tenc la resposta. No sé quina és la xifra. El que cal és que els experts econòmics, urbanistes, demògrafs... ens ajudin a determinar com hem de créixer, on i fins a quant. Però el que està clar és que no podem seguir creixent infinitament. Que ningú s’ho pensi. No pot passar.
—El 2015 l’esquerra balear deia presentar-se a les eleccions per canviar el model economicoturístic. Vuit anys després, poc o res s’ha fet pel que fa a canviar el sistema productiu.
—Jo sempre he parlat de millorar el nostre motor econòmic que és el turisme. No d’altres coses. El que volem és augmentar la qualitat del model turístic. Per exemple, allargant la temporada, que ho estam fent, perquè això suposa repartir millor la feina que es fa en el sector, o sigui que n’hi hagi durant més mesos a l’any, cosa que afavoreix els treballadors. Això és una manera de millorar el model. I ho estam fent. El mateix passa amb la millora de les destinacions que impulsam, la qual cosa suposa lluitar contra el turisme d’excessos. I així en molts d’altres aspectes. Aquest és el nostre objectiu: millorar el model turístic. Això, és ver, implica acotar les places turístiques i ho estam fent amb la moratòria de noves que suposa que no se’n poden fer més, amb la idea que quan s’acabi [la moratòria] no sigui possible que es facin les previstes; per tant, que no augmenti el nombre de places. I, després, l’objectiu és que es vagin reduint.
—Quantes places s’haurien de reduir, al seu parer?
—No ho sé, no et puc dir un nombre exacte, perquè dependrà de molts factors. Però ha de quedar clar que les hem de reduir. No podem pensar que hem de seguir creixent en quantitat de turistes. És impossible. Ens hem de posar d’acord tots —empresaris, sindicats, administracions...— i remar en la mateixa direcció, com ja ho hem fet en moltes altres ocasions, per fixar quin és l’objectiu a assolir. Hem de millorar el turisme en benefici de tots. Això implica, entre altres coses, que el turisme ens ha d’ajudar a diversificar l’economia. Hem d’apostar per l’economia verda, l’economia blava; per exemple, hem aconseguit augmentar moltíssim els llocs de feina relacionats amb les energies renovables, hem imposat a la Llei del turisme que el 3% del producte que s’ofereix als turistes sigui local... Aquest és el camí.
—Si no m’ha dit el nombre d’habitants que poden encabir les Balears ni el nombre de places turístiques que caldria rebaixar, supòs que tampoc em dirà quants de turistes podem rebre com a màxim?
—(Riu.) És el mateix cas. No et puc dir una xifra perquè no existeix, ara per ara. Però tothom ha de tenir clar que no podem seguir creixent. Per això des del govern hem actuat sobre els habitatges vacacionals, perquè no pot ser que per tot hi hagi oferta turística. Els turistes han de dormir allà on està fixat que dormin, no per tot.
—Respecte al turisme i al debat sobre la hipòtesi del canvi de model, fa poques setmanes el grup ecologista Terraferida anuncià que deixa en suspens la seva activitat davant la insensibilitat del Govern en relació amb el famós canvi esmentat. O sigui: que els acusa de parlar-ne molt, però de no fer cap passa pràctica
—Em sap greu que una entitat així deixi d’actuar, és una pèrdua. Però no puc donar per bona la crítica. Hem fet molts passes, hem aprovat noves proteccions territorials, hem aprovat una llei de benestar de les generacions futures... en fi, no, no puc donar per bona aquesta crítica, de cap manera.
—Canviem d’àmbit. El catalanisme social es queixa amargament sobre el que considera insuficient impuls del Govern a la plena normalització del català. Què en pensa?
—Respect totes les crítiques. Només faltaria. Però hem estat un Govern molt seriós i rigorós en defensa del català des del primer moment. Això està ben clar. Ara bé, per suposat sempre es podria haver fet més, clar.
—Com explica que el pressupost de la Direcció General de Política Lingüística sigui actualment una quarta part del que era durant el Govern del primer Pacte de Progrés, entre 1999 i 2003, tal com assegurà Lluís Apesteguia, candidat de Més per Mallorca, en la recent entrevista publicada en aquest setmanari?
—Sincerament... aquesta dada... no sé si... Bé, si ell ho diu... Jo no tenc aquesta informació en aquest moment i no te la puc confirmar ni desmentir, però sí que et puc dir que estic segura que els pressupostos es fan en funció dels projectes que cadascú (cada direcció general i cada conselleria del Govern) presenta i que Política Lingüística sempre (des de 2015) ha estat responsabilitat de Més.
—El febrer de 2016 vostè es va reunir a Palma amb el president valencià, Ximo Puig, i tots dos acordaren fer una mena de front comú per exigir una ràpida reforma del finançament autonòmic. Han passat els anys, no pocs, i seguim igual.
—Compartim els dos governs la necessitat d’una reforma i, per tant, que hi hagi un nou finançament autonòmic més just. Així ho vàrem dir aquell dia i així ho hem reclamat sempre des d’aleshores. I sí, és vera que no hem assolit l’objectiu. Hem avançat, s’han fet estudis, hem plantejat posicions..., però no s’ha pogut arribar a un acord, està a la vista.
—I per què no ha estat possible, segons vostè?
—Crec que el problema és polític. Per aconseguir l’objectiu, per una banda, s’haurà de posar d’acord el Govern d’Espanya amb les desset comunitats autònomes, per un altre costat hauran de pactar entre si les comunitats —i això requerirà que no hi hagi diferències insalvables— i, en tercer lloc, també s’hauran de posar d’acord els partits que l’han d’aprovar. Són moltes variables que s’han de produir al mateix temps. Comprenc que no és fàcil. Però és vera el que dius: no s’ha arribat a un acord i han passat prou anys. En la meva opinió ja hi hauria d’haver hagut un acord i tenc clar que és un repte immediat per al pròxim mandat.
—En aquest problema polític inclou la qüestió catalana i el fet que el Govern de la Generalitat no entri en les negociacions multilaterals?
—Sí, també. Tenc, he tengut i vull seguir tenint una bona relació amb el Govern català. I sempre li he demanat que s’impliqui en les qüestions multilaterals. Si no, tot serà més difícil per a tots aquells que lluitam, cadascú a la seva manera, perquè el centre tengui present tota la perifèria. En aquesta lluita és imprescindible que Catalunya hi sigui.
—Creu que la situació canviarà?
—Sí, ho crec. Jo respect, tot i no compartir-ho, que hi hagi gent que vulgui la independència. Però el meu plantejament és que, mentrestant, és molt millor que aquesta gent s’impliqui en el multilateralisme. Crec que és bo d’entendre el perquè. I soc optimista al respecte. Ajuda a ser-ho el fet que el president Pedro Sánchez ha obert el diàleg amb el Govern de la Generalitat.
—El Règim Especial de Balears (REB) que s’ha assolit no convenç alguns partits, com el PI, a altres els pareix insuficient... A vostè la satisfà?
—L’aprovació del REB al final de la legislatura passada [fou aprovat per decret del Govern estatal el febrer de 2019] va suposar que Balears té més recursos que mai provinents del Govern espanyol. Això és molt importat i cal valorar-ho. Posteriorment, es va aprovar la part fiscal (el gener d’enguany es posà en pràctica, amb els Pressupostos Generals de l’Estat) tal com s’havia dit que passaria. En conjunt, estam davant d’un volum d’inversions a Balears per part del Govern central com mai no havia passat.
—Parlem d’eleccions. Es veu pactant amb el PI per poder seguir governant?
—Sempre he aplicat la política del diàleg amb tothom. I amb el PI també, per suposat. No puc saber què passarà el 28 de maig a les urnes —evidentment desitj el màxim suport possible per al Partit Socialista—, així que em resulta difícil parlar de possibles pactes. El que sí que et puc dir és que em sent còmoda amb els partits d’esquerra. El Govern està cohesionat, hem pogut fer bona feina i ha funcionat tot prou bé. Per comparar: a Madrid, on governa la dreta, no han pogut aprovar cap pressupost...
—Li he demanat si es veu pactant amb el PI, no només dialogant...
—[Riu.] Crec que no serà necessari. Pens que l’esquerra seguirà governant.
—Fins ara les enquestes no ho auguren.
—D’enquestes, n’hi ha moltes
—També en té el PSIB?
—[Riu.] N’hi ha moltes per tot. Ja duc prou temps en política, i l’experiència em fa pensar que la gent és conscient del que hem fet en el Govern i estic convençuda que no vol tornar enrere. Confiï molt amb la gent d’aquesta terra.
—I si no torna a ser presidenta del Govern balear, aleshores serà senadora, com els seus dos immediats antecessors?
—[Segueix rient.] No em creuràs, però t’assegur que no m’he plantejat en cap moment no ser presidenta. Lluitaré per ser-ho fins al darrer segon.
—En aquesta legislatura, Més per Menorca ha estat fora del seu Govern i podria ser que Més per Mallorca seguís el mateix exemple —si es repeteix el Govern d’esquerres— a partir d’enguany. I això per no parlar que si el Govern necessita el PI serà difícil que aquest partit es pugui entendre amb Unides Podem. Per tot plegat, es veu governant en minoria?
—Crec que, en aquests anys, tots [els partits] hem après molt. I tothom sap que nosaltres [el PSIB-PSOE] som la força majoritària [de l’esquerra] i que ho tornaren a ser el dia 28. I sí, vull ser presidenta, en tot cas, inclús en minoria. Però també et dic que estic segura que hi haurà pacte satisfactori per a tothom.
—Què li suggereix la possibilitat d’un Govern del PP amb la influència o presència de Vox?
—Me pareix que seria tan dur com que deixaria el Govern de [José Ramón] Bauzá com una mena de broma, en el sentit que el que vendria seria molt pitjor. Estic segura que provocaria inestabilitat social, econòmica, que retallaria drets... La gent de les illes Balears no s’ho mereix i estic convençuda que no passarà, que no serà possible.
—Si torna a ser investida, serà el seu darrer mandat presidencial?
—M’agrada molt la política autonòmica. Em sent orgullosa de ser la primera dona presidenta que han tingut aquestes Illes. T’ho dic de bon de veres: no m’he plantejat què passarà d’aquí a quatre anys. T’ho assegur: no hi pens gens ni mica.
—M’està dient que no ha pensat ni una vegada, ni per un instant, deixar enrere un llegat de dotze anys consecutius de Govern d’esquerres a Balears i marxar a buscar nous horitzons polítics?
—Fins ara no. El que em preocupa i en el que estic centrada és ser presidenta fins a l’any 2027 i després... ja ho veurem.