Una cineasta i la seva mare tornen a l’antiga residència familiar, on la progenitora hi va viure els anys d’infantesa i que ara és un hotel. No sembla haver-hi gaire hostes, però sí un munt de miralls i d’imatges que indiquen porcions de la realitat. Construïda de manera circular —de taxi que arriba a taxi que se’n va, com aquells carruatges que podrien portar algun Jonathan Harker—, l’última pel·lícula de Joanna Hogg, The Eternal Daughter situa l’acció en una mansió encantada, amb tota la càrrega que suposa: presències inquietants, boira endèmica, els xerrics persistents de la fusta, insomni, un vent que no para d’udolar i les notes d’una flauta com a partitura.
El pes de les imatges —i de la imatgeria clàssica— és un dels molts enganys on ens veurem empesos, en una pel·lícula on tot està concebut per fer-nos dubtar, com el fet que els dos personatges principals, mare i filla, estiguin interpretats per Tilda Swinton. Alhora, això esdevé un tancament de cicle fílmic: a les dues pel·lícules anteriors de Hogg, The Souvenir (2019)i The Souvenir. Part II (2021) la mare també es diu Rosalind, i la directora de cinema Julie, que és interpretada, al seu torn, per Honor Swinton Byrne, la filla de Swinton a la vida real. Un altre pas de rosca, que diria Henry James i que neguitejaria existencialment Ingmar Bergman, en un retop metacinematogràfic on mare i filla semblen les protagonistes d’un conte gòtic, però on el terror és només un codi. Perquè, en realitat, aquest aniversari que volen celebrar no deixa de ser la ritualització de la por que governa la vida, entre retrets i culpes, plors i dependències; en una trama on present, passat i futur es barregen.
The Eternal Daughter va sobre la manera de ser filla i de ser mare. Sobre els records, els dols i les pròpies vivències que alimenten la voracitat artística. Sobre com recreem tot això en una obra, un fragment de temps perdut en la immensitat de la boira. Menuda i particular en la seva manera de construir l’engany —i nosaltres com a còmplices—, ni és prou contundent en l’emoció per ser un drama, ni prou afilada per provocar calfreds. Per molt que Swinton no deixi de fingir que s’espanta, amb tot el mèrit de fer creïble cada pla d’actuacions doblades i diàlegs amb ella mateixa, entre passejades per llargs passadissos i curioses escenes de taula, amb l’aparició de bacallans, bròquil o sopa de remolatxa. Una autorevelació que juga a l’absurd, però que conté la mirada, somnàmbula i al·lucinada, de qui busca els fantasmes del passat, per molt mal que facin.
The Eternal Daughter
Direcció i guió: Joanna Hogg
Fotografia: Ed Rutherford
Regne Unit, 2022
Durada: 96 minuts
Repartiment: Tilda Swinton, Joseph Mydell, Carly-Sophia Davies, August Joshi.
Intriga