El crític i assagista Magí Albert Cassanyes (Sitges, 1893-1956), especialista en el pensament màgic, proclama al diari La Publicitat del 23 de maig de 1934 que el popular estudi de G.W. Surya sobre els rosacreus moderns, acabat de publicar, no ha atès “l’equilibri excepcional entre la ficció novel·lesca i la ideologia ocultista”, realitzat per l’anglès sir Edward Bulwer-Lytton (1803-1873) amb la novel·la Zanoni (sí, l’ocultisme era, és, una ideologia!).
Al segle anterior, l’historiador Josep Coroleu (Barcelona, 1839-1895) ja va dir a les pàgines de La Ilustración, del 28 de juliol del 1889, revista editada a Barcelona i dirigida al mercat hispanoamericà, que Bulwer-Lytton hi dibuixa magistralment el paper que van tenir les societats secretes, en concret la dels Rosa-Creu, en la gestació de la Revolució francesa, tot i que, més que la Revolució francesa, l’autor hi reporta el combat de la secta per les Llums i la Raó, per l’extensió del pensament cristià lliure, d’origen platònic, acció, cal recordar, que influiria en la pèrdua del monopoli que el catolicisme i el protestantisme tenien de l’espiritualitat al món occidental.
L’enigmàtic personatge anomenat Zanoni patirà el terror de la Revolució francesa i s’oposa al concepte d’Igualtat —està d’acord, naturalment, amb els altres dos, Fraternitat i Llibertat— perquè sap que els homes no poden ser iguals, oblidant-se, aquí, que el mot volia dir, bàsicament, igualtat dels homes davant de la llei.
La novel·la Zanoni, publicada el 1842, és, malgrat els elogis apassionats de Cassanyes i Coroleu, una feixuga novel·la “d’idees” de més de cinc-centes pàgines que demana un esforç semblant al que cal per treure l’entrellat dels misteris de la fraternitat dels rosacreus —les seves doctrines i poders han estat només molt parcialment investigats, diu Bulwer-Lytton— perquè, com adverteix el llibreter de vell que ha facilitat el manuscrit a l’autor, “és una novel·la i no és una novel·la”, que conté una veritat, però que serà vista com una extravagància pels qui no l’entendran.
El traductor Joaquim Mallafrè es va afegir fa temps en privat a la breu història catalana de la recepció encomiàstica de l’obra i es va posar a traduir-la durant uns quants anys, a hores perdudes. Gràcies a aquest encaterinament, i a la magnífica tasca cultural de l’editorial Adesiara, podem ara disposar-ne de la versió catalana, amb un agraïment complementari, que el traductor sigui qui és, de pedra picada: aquelles hores ja no hauran estat perdudes.
Mallafrè n’havia llegit una versió castellana als tretze o catorze anys i l’havia emocionat pel que té de novel·la d’aventures, de sentimentalisme romàntic i d’idealisme esotèric. En traduir-la, de gran, ha vist, diu en el pròleg, que, vistos alguns best-sellers actuals, no podem deixar d’admirar el coneixement i el domini de la matèria de Bulwer-Lytton, a més de la seva capacitat escenogràfica i la varietat de temes i registres, virtuts que contribueixen a mantenir l’atenció del lector.
Això darrer potser és discutible —un bon editor hauria obligat ara l’autor a reduir o refer molts fragments— però el que no van discutir els rosacreus mateixos va ser el domini de la matèria, fins al punt que una de les seves fraternitats van erigir-lo Rosa-Creu d’honor. L’autor de l’altra novel·la més famosa sobre els rosacreus, Le Comte de Gabalis, ou Entretiens sur les sciences secretes, (1671) de Nicolas-Pierre-Henri de Montfaucon, Abbé de Villars, no va tenir la mateixa sort: va ser assassinat pel to burlesc de l’obra, segons explica Bulwer-Lytton, el qual en cita molts fragments. Ara, en la història de la problemàtica i difícil història dels rosacreus, dividits en nombroses societats, o en la història general de l’esoterisme, la novel·la de Bulwer-Lytton, tot i que no es tracta de cap manual, ocupa un lloc de privilegi, i ha exercit una influència considerable en la divulgació del pensament rosacreu i en la fama de la secta, societat d’abast, però, molt més reduït que la dels francmaçons, simpatitzants seus, cal dir-ho, fins al punt d’adoptar-ne conceptes i símbols, com el fet d’anomenar “Príncep Rosa-Creu” el grau maçònic número 18.