La Companyia Catalana formada per almogàvers —és a dir, per soldats de fortuna— i capitanejada per Roger de Flor, és, al cap i a la fi, el cas extrem de l’expansionisme català a la Mediterrània, però no va ser pas, en origen, la conseqüència d’un pla reial organitzat d’antuvi, tot i que els monarques catalans, afanyant-se a contribuir a la victòria, van intentar ben aviat utilitzar-la, desviar-la en profit dels seus interessos i fer-la seva.
És una de les conclusions del report, publicat per Rafael Dalmau Editor, de l’acció de La Companyia Catalana a Orient, basat en fonts documentals coetànies o poc posteriors, catalanes o no, com les fonts diplomàtiques pacientment recollides durant dècades per Antoni Rubió i Lluch.
Els autors, Agnès Vinas, professora, a Perpinyà, de literatura francesa, grega i llatina, i Robert Vinas, historiador medieval, farceixen el volum, generosament il·lustrat, amb un gran nombre de textos i, sobretot, comparen la versió interessadament catalana de Ramon Muntaner amb la d’altres historiadors no catalans.
La intrusió, a partir del 1303, de la Companyia Catalana a Grècia i Orient, precedida pels comerciats de Barcelona, obligats a buscar noves rutes després de la caiguda de Sant Joan d’Acre en un espai ja dominat per italians, genovesos i venecians, va ser també la d’una empresa privada —privada, però militar— que tenia per finalitat produir beneficis individuals als que hi participaven, i, per què no, una via de promoció inesperada per als seus líders.
Roger de Flor, a més, no va pas iniciar la seva acció bo i seguint el manament de cap monarca. Tria Orient, diuen els dos estudiosos, per realitzar les seves ambicions personals. Certament, comanda catalans i aragonesos, però no és ni una cosa ni l’altra, i no hi ha cap monarca català que sigui el seu senyor natural. A Occident no l’espera cap futur brillant; continua sent un aventurer i un soldat de fortuna i ha d’aprofitar el moment per portar a Anatòlia els homes que es deixen seduir encara pel seu carisma.
Les zones fosques del seu comportament, la poca fiabilitat de la seva conducta, podrien estar al darrere del seu assassinat, un dels fets que provoca més discrepàncies entre Ramon Muntaner i l’historiador coetani bizantí Geórgios Paquimeres, la font bizantina més important sobre la Companyia Catalana, complementària de la de Muntaner i, en mols aspectes, oposada.
Si per a Muntaner es tracta d’una traïció intolerable per part d’un príncep gelós i hipòcrita, que vulnera les lleis sagrades de l’hospitalitat, per a Paquimeres el desig de venjança no és del príncep sinó dels alans.
Encara avui, més de set segles més tard, els historiadors, recorden Agnès i Robert Vinas, continuen fent-se preguntes que no poden respondre. Per a alguns, es tracta d’una emboscada, per a d’altres, un esclat que Miquel no va ser capaç de controlar i que l’emperador Andrònic no va ordenar.
Per als dos estudiosos, el fet és que Roger de Flor va subestimar el pes de la desconfiança del coemperador i del desig de revenja de les tropes que l’envoltaven, grecs i alans junts, cansats dels abusos dels almogàvers.
“La historiografia catalana, seguint Muntaner —escriuen— en qualsevol cas s’ha quedat per unanimitat amb la tesi de l’emboscada, des de Francesc de Montcada al segle XVII fins a l’actualitat, i presenta clarament els fets d’Adrianòpolis com un assassinat programat, els emperadors com a botxins i els catalans com a víctimes”.
Importants conseqüències
L’acció de la Companyia Catalana, tot i el tràgic desenllaç, va tenir conseqüències importants, tant a Orient com a Occident, apunten els dos estudiosos. A Orient, principalment va revelar la gran feblesa de l’Imperi bizantí. Fins i tot va contribuir de diverses maneres a desmembrar-lo.
La capital, Constantinoble, va quedar aïllada de la resta de l’Imperi durant dos anys, fins al punt que l’autoritat de l’emperador no arribava a la zona de Tràcia malgrat ser tan propera. Mentre els almogàvers la devastaven, les regions d’Àsia Menor encara sota el poder de l’Imperi es van revoltar. Les ciutats d’Àsia Menor es van convertir en presa fàcil per als turcs tan aviat com els catalans es van retirar d’Anatòlia. Així, la Companyia, que havia vingut a ajudar l’Imperi, es va acabar afeblint en obrir la porta a l’atac dels turcs d’Àsia Menor, i també a les reclamacions dels eslaus dels Balcans.
Tot i que Orient va ser-ne l’escenari, l’acció de la Companyia ha de relacionar-se, consideren, amb els problemes polítics, econòmics i religiosos dels poders occidentals, tant si es tracta de les monarquies catalana i francesa, de les repúbliques italianes, de Gènova i Venècia, com també del Papat.
“Concretament —escriuen— posa en evidència les seves pràctiques diplomàtiques i polítiques quan els seus interessos es veuen amenaçats a Orient. No hi ha cap regla en aquest joc complicat, no hi ha cap aliança duradora, no hi ha moral, i la religió mateixa sovint és només un pretext. La Companyia ho va entendre perfectament: fidel a qui la paga, mentre cobri, no dubta a aliar-se fins i tot amb els turcs quan li convé”.
Per als dos estudiosos, la Companyia va tenir una influència molt clara en la història del catolicisme, en accentuar encara més la vella desconfiança dels bizantins cap als llatins i l’Església de Roma, fet que “va contribuir a obrir una bretxa entre totes dues Esglésies”.
Després del pas de la Companyia i la seva aliança amb Carles de Valois contra l’Imperi, “el somni del Papat d’unir les dues Esglésies utilitzant el sabre dels francs, angevins o valesos va quedar definitivament destruït”, diuen.
Què en queda, de la presència catalana a Grècia?, es pregunten els dos estudiosos. Durant el periple que la va dur de l’Àsia Menor fins a les portes d’Atenes, la Companyia Catalana va destruir més que no pas construir: les ruïnes dels castells on els seus membres van viure durant gairebé vuitanta anys són els escassos vestigis de la seva presència a Grècia.