La dramatúrgia irlandesa acostuma a ser molt ben rebuda a l’escena catalana. Hi ha afinitats evidents entre el poble irlandès i el català. No únicament per raons polítiques. Des d’una visió satírica, les obres de procedència irlandesa que ens han arribat sondegen l’ànima profunda d’Irlanda, el punt de grotesc i tel·lúric que tenen els pobles mil·lenaris, colonitzats i combatius. En el fons de les comunitats rurals d’antany hi havia una violència més o menys explícita que s’ha anat diluint amb les transformacions d’aquestes darreres dècades. En el llogarret més petit hi arriben les notícies del món.
La calavera de Connemara de Martin McDonagh, sota la direcció d’Iván Morales, capta la vessant més grotesca i violenta de la vida rural, aïllada i empobrida, de la costa oest irlandesa a les acaballes dels anys noranta del segle passat. La peça forma part de The Leenane Trilogy, de la qual vam poder veure, amb una excel·lent interpretació, La reina de bellesa de Leenane (Teatre Villarroel, 1998). L’adaptació que se n’ha fet sembla que accentua els aspectes més grotescos, hilarants i exagerats de l’original fins al punt que el muntatge es converteix en una bretolada que no treu cap a res.
El protagonista principal de La calavera de Connemara és Mick Dowd (Pol López), un home solitari i enigmàtic que deixa escolar les hores bevent sense aturador i enyorant la seva dona Oona, morta set anys enrere. L’única companyia de què gaudeix es limita a Maryjohnny Rafferty (Marta Millà), una veïna ludòpata amb qui fa petar la xerrada cada nit, i Thomas Hanlon (Xavi Sáez), un policia local que emula el detectiu Colombo. Cada tardor, durant uns dies, Mick Dowd fa un parèntesi en el tedi de la seva vida i s’encarrega de desenterrar els cadàvers del cementiri de Connemara per poder disposar d’espai per als morts que han de venir. Per aquesta feina tan sinistra, tindrà per primer cop del suport inestimable de Mairtin Hanlon (Xavi Sáez), un xicot tan eixelebrat com babau.
Un dels enigmes que recorre l’obra és les causes de la mort d’Oona, la dona de Mick Dowd, que va patir un accident automobilístic en estranyes circumstàncies. L’exhumació del seu cadàver fa reviure els fets i obliga Mick Dowd a explicar-se davant dels seus convilatans. Si la versió del text emfasitza el to de comèdia negra molt passada de voltes, la interpretació ho afavoreix encara més: tant la del personatge central, molt deixatada i exagerada, com la de Mairtin Hanlon, carregadíssima d’histrionisme testosterònic. Més creïble resulta, en canvi, el paper de Maryjohnny Rafferty, una típica bruixa xafardera de poble.
Amb públic a banda i banda, l’espai escènic —obra de Marc Salicrú— recrea les textures rurals de la Irlanda profunda i la tenebror del cementiri de Connemara. A més d’un tètric humor negre de traç gruixut, el muntatge es rabeja en la truculència i la violència tarantinesques per escandalitzar el públic i provocar-ne la riallada més inconscient. La crueltat esdevé, així, una exhibició necrofílica sense suc ni bruc, que abusa del tòpic i la caricatura fins a desfigurar-ne la crítica de fons. Ni les enèrgiques i contundents cançons de la dublinesa Sinéad O’Connor ajuden a fer interessant la proposta. Ni el filtre de la sàtira refina la hipèrbole. Ni rastre tampoc de la crueltat antropològica que trobàvem en La reina de bellesa de Leenane.