La infantesa d’Albert Camus a ‘El primer home’ i ‘Camus. Solitario y solidario’
El primer home (Raig Verd) d’Albert Camus és un relat inacabat, mig novel·la mig autobiografia, sentit i detallista. Trobem detalls de la seua infantesa, igual que a Albert Camus. Solitario y solidario (Plataforma Editorial).
El primer home (Raig Verd, 2023) és l’última novel·la d’Albert Camus, la que portava a la bossa, en forma de manuscrit, quan va morir el 4 de gener del 1960 en accident de cotxe.
La novel·la té molt component autobiogràfic: explica la vida de Jacques Cormery, nascut a Algèria, fill d’una espanyola (la mare de Camus era menorquina) i d’un pare a qui no va conèixer perquè va morir a la Gran Guerra (com el pare de Camus).
Per tant, no és en absolut una biografia, però hi ha molts punts en comú, també de fons, com l’estima per la seva mare.
A El primer home traduït per Anna Casassas, Camus en fa una primera descripció: “La dona tenia la cara suau i regular, els cabells de l’espanyola ben ondulats i negres, un nasset recte, una mirada marró bonica i càlida. Però aquella cara tenia alguna cosa colpidora. No era només una mena de màscara que el cansament o alguna cosa similar li escrivia provisionalment a les faccions, no, més aviat un aire d’absència i de dolça distracció, com porten perpètuament alguns innocents, però que aquí aflorava fugitivament sobre la bellesa de les faccions”.
La filla de l’escriptor, Catherine Camus, va editar fa uns mesos Albert Camus. Solitario y solidario (Plataforma Editorial, 2022) un recorregut amb imatges i textos per la vida del seu pare. Al començament trobem fragments d’El primer home, precisament, i fotos de la seva mare, de la família Sintes, de Menorca, identificada com a “Catherine Sintès” i d’un germà seu, “l’oncle Étienne Sintès”, que, segons el peu de foto, “li va fer descobrir al jove Albert Camus el mar, la caça i la pesca”. Il·lustra aquesta etapa una altra foto del petit Albert al taller del seu tiet boter.
Els jardins reals i imaginats d’Antònia Vicens
El jardí d’Antònia Vicens és retratat als Paradisos suportables. Cases d’escriptors a Mallorca de Sebastià Portell (textos) i Laura Rosselló (fotos). L’escriptora ja n’havia imaginat un en un conte de Quasi un miracle.
El bellíssim recorregut per cases d’escriptors que fa Sebastià Portell a Paradisos suportables. Cases d’escriptors a Mallorca (Viena, 2023), amb fotografies de Laura Rosselló, acaba amb el capítol dedicat a Antònia Vicens i la seva caseta ubicada al barri del Terreno de Palma. Portell hi destaca un racó: “El jardí d’Antònia Vicens és un lloc tranquil, ofert a les sorpreses. El protegeix l’ombra de dos llimoners i el volta, com la resta de la casa, la verdor de l’heura. A una branca hi ha penjades unes balances que amb els anys han pres el color del rovell. I a sota, com una invitació a la conversa, una taula i quatre cadires blanques, de ferro, amb coixins de tela blaus. És un lloc perfecte per als animals: per aquí han corregut la moixeta Bruta (...) Aquesta sensibilitat pels animals i la natura, materialitzada en el jardí de la casa d’Antònia Vicens, té una especial presència al recull de poemes Fred als ulls (2015)”.
Però el jardí ja era al cap de l’Antònia Vicens. Al volum de la Magrana que recull tots els seus contes, Quasi un miracle, editat el setembre de 2022, trobem “Mirall brut”, un conte escrit onze anys abans de traslladar-se a aquesta casa. Al relat, amb elements surrealistes, també hi surt aquest jardí: “Veig aparèixer la casa, acostant-se amb força. De cop s’obre la porta que dona al jardí amb gladiols i geranis compartint quarterades de terra grassa amb teringues d’arbres fruiters. Cada migdia ell em solia esperar sota un magraner, assegut en una cadira blanca de vímet, llegint un llibre de filosofia o de teologia, ja que presumia d’envoltar els conceptes amb un dubtós misticisme. Al seu costat em sentia plena, satisfeta, cada instant era com una esquerda d’eternitat”.
El motor de gasogen, recordat per Imma Monsó i Andreu Claret
Els gasògens van convertir el carbó i la llenya en combustible de l’automoció en la postguerra. Ho recorden Monsó a La mestra i la Bèstia(Anagrama) i Claret a París érem nosaltres (Columna).
La protagonista de La mestra i la Bèstia té un veí que instal·la estranys dipòsits damunt dels cotxes. “El López —escriu Monsó— li va explicar que aquells dipòsits permetien que el vehicle funcionés gràcies a la combustió de llenya o de carbó. Gasògens, en deien. Li va explicar que en acabar la guerra civil faltava benzina, i que després de la guerra següent, la d’Europa, també faltava benzina, que els cupos de gasolina no arribaven a omplir els dipòsits...”. A París érem nosaltres, el protagonista organitza una immensa serra per fer combustible: “Així és com va començar una epopeia que acabaria mobilitzant més de set-cents llenyataires i carboners, tallant arbres a diferents indrets del sud de França i cremant-ne la fusta per alimentar motors de gasogen”.