Fer una sèrie sobre un mateix, això que actualment coneixem com a autoficció, està molt de moda. És un plantejament que sovint permet a personatges públics i també creadors oferir una versió de si mateixos exagerada i per això està molt vinculada a la comèdia. Es riuen d’ells mateixos i els seus defectes a través de l’autocaricatura i, en el procés, fan teràpia de les pròpies misèries que, si són compartides per l’espectador, condueix a una rialla col·lectiva que és sana. Però tot el concepte parteix de la caricatura. I és per això que m’ha semblat molt interessant el que fan les germanes Joana i Mireia Vilapuig a Selftape, sèrie estrenada recentment a Filmin. Elles no intenten presentar a l’espectador una versió exagerada de si mateixes, sinó que fan el contrari, i presenten una versió el màxim de veritable/sincera de si mateixes a partir de la ficció. Es posen una càmera al davant per contemplar la seva pròpia imatge (d’aquí el títol de la sèrie, que fa referència a un tipus de càsting molt habitual en la indústria del cinema i la televisió) i treballen per traslladar aquesta imatge a l’espectador d’una manera que no es busca l’exageració (l’èmfasi en el que és visible), sinó la profunditat (l’èmfasi en el que no és visible). I això, el que no es veu, és el que elles volen explicar. Podríem dir que no entreguen a l’espectador una fotografia, sinó una radiografia.
La ficció que hi ha a la sèrie, hi és per explorar en aquesta direcció, que és interna, i conseqüència d’un treball que totes dues han fet, aprofundint en la seva relació com a germanes i en la manera com veuen el seu ofici i la indústria que l’envolta, que són els dos grans subjectes de Selftape. El primer fa la història universal, el segon fa la història reveladora. Són dos temes que es barregen, ja que no es pot destriar l’interès de totes dues per la interpretació i la seva relació com a germanes, i aquest també és el nus de tot plegat. La relació entre elles és intensa i és la part de la sèrie que acumula la càrrega dramàtica, mentre que en el retrat de la indústria és on hi trobem les escenes més incòmodes. En la seva voluntat per retratar el que no es veu, mostren la cara més desagradable de l’ofici: la sexualització de les actrius, inclús en edats primerenques; l’objectificació d’una indústria que t’entronitza a la mateixa velocitat que t’arracona, l’humiliació a la qual se’ls pot arribar a sotmetre en nom d’una pretesa voluntat artística. I també dels mitjans de comunicació, en particular de com es van sentir tractades elles quan van assolir l’èxit amb Polseres Vermelles, sent molt joves.
L’ús d’imatges d’arxiu, tant de gravacions familiars com documents televisius recents, crea un contrast amb el present dels personatges que ajuda a explicar-los molt bé i dona suport a les excel·lents interpretacions de les dues actrius, que aconsegueixen expressar-se especialment bé sense el suport de diàlegs. Selftape no deixa de ser, també, una reivindicació del seu talent com a actrius. Podríem dir que han fet la sèrie que voldrien protagonitzar en un moment en el que no trobaven feina. La honestedat respecte a aquesta situació, que és l’origen del projecte, i a l’hora d’explicar la inestabilitat de l’ofici, és molt valenta quan sovint es continua venent el glamur, ara encara més a través de les xarxes socials, d’una professió que pot ser molt precària. Les dues trames principals acaben convergint en un final gairebé catàrtic que ens pot fer pensar que és possible imposar-se a la indústria, però elles mateixes han explicat que el final té més de fantasia que de realitat.
Selftape
Creadores: Mireia Vilapuig, Joana Vilapuig
Repartiment: Mireia Vilapuig, Joana Vilapuig
Guió: Mireia Vilapuig, Joana Vilapuig, Ivan Mercadé, Carlos Robisco i Clara Esparrach
Minisèrie: 6 episodis
Plataforma: Filmin