Un rei que va ser llençat a la paperera de la història amb la pitjor reputació possible. Una dona en un moment vital complex que segueix una intuïció, de manera obsessiva. I un aparcament. Són els tres ingredients que activen tota la maquinària de l’última pel·lícula de Stephen Frears, The Lost King. un drama tragicòmic que se centra en les petiteses de la quotidianitat amb humor i un toc fantàstic. Oportunament estrenada el cap de setmana de la coronació de Carles III, explica la història (real, amb les pertinents llicències per exigències del guió) de la descoberta, l’any 2012, de les restes del rei Ricard III, en un aparcament per a funcionaris de Leicester.
L'últim rei de la dinastia dels Plantagenet, vençut en la cèlebre batalla de Bosworth, caricaturitzat com a monstre per qui el succeí i convertit en un dèspota assedegat de poder a la tragèdia de Shakespeare que porta el seu nom, va passar cinc-cents anys d’ostracisme, amb una sepultura desconeguda i impròpia. Fins que una historiadora aficionada, Phillippa Langley (interpretada per Sally Hawkins), hi posa la banya. Mirada amb recel pel sector universitari i amb la família desconcertada en primera instància, ella seguirà aquests “feelings” que donen sentit a una vida inestable, malgrat que no semblin tenir solta ni volta (les visions fantasmals, les converses amb el monarca mort, una “R” a la calçada que marca el lloc on reposa el cadàver…).
Com si res, de manera fantasiosa i aparentment desconnectada de la concreció del nostre dia a dia, Frears ens mostra algunes coses de nosaltres, que també actuem així molt més sovint de l'esperat, sense cap altra justificació que tenir un pressentiment. No som excèntrics, també, en la resolució de conflictes, en les fites que ens marquem, en la recerca d’una raó voluble i massa inconsistent? Al capdavall, la lluita de qualsevol persona passa per mantenir-se fidel a les pròpies conviccions, per convèncer-se del camí que ha imaginat i que el fa únic, original. Hawkins es mostra esplèndida en la construcció d’aquest personatge poc convencional, fràgil i estrany, a punt de la trencadissa, tot i que mai no es trenca, secundada per un magnífic Steve Coogan (que també en signa el guió) en el paper de l’exmarit. El resultat n’és una pel·lícula petita i entretinguda, sense pretensions d’alta volada, amb repunts de crítica institucional, però amb un regust d’optimisme i alguna precisa espurna emotiva.
The Lost King
Direcció: Stephen Frears
Guió: Steve Coogan, Jeff Pope
Fotografia: Zac Nicholson
Música: Alexandre Desplat
Regne Unit, 2022
Durada: 108 minuts
Repartiment: Sally Hawkins, Steve Coogan, James Fleet, Sinead MacInnes, John-Paul Hurley, Jessica Hardwick, Phoebe Pryce, Alasdair Hankinson, Glenna Morrison.
Drama