Hi havia nits en què sentíem els udols dels xacals en la foscor. Un plany aspre i agut que sonava com si fossin riallades a la llunyania. Com si en algun racó s’estigués celebrant una revetlla. Al desert de Nimruz, al sud-oest; als marges de les serres de Nuristan, als confins orientals del país.
De festa no n’hi havia cap. Aquella mena de fata morgana acústica tenia, però, un component simbòlic. A mesura que anava descobrint l’Afganistan, cada cop em semblava més un indret on desgranar les visions i les quimeres de la realitat es fa difícil. I no només avui, sinó també deu o vint anys enrere. Tanmateix, quan els talibans van aconseguir la victòria l’agost del 2021 va obrir-se una porta a la qual ben pocs van parar atenció enmig del drama i del caos de la retirada de les últimes tropes estrangeres. De sobte, es podia viatjar arreu. De sobte, podíem explorar tots els racons de l’Afganistan. Per primer cop en vint anys.
Fins aleshores, qui no abandonava la bombolla de Kabul probablement no era conscient que l’Afganistan s’anava estrenyent al nostre voltant. Durant tres anys, entre el 2008 i el 2011, vaig viure a la capital afganesa i ja en aquell moment el país s’encongia a poc a poc. Cada cop es podia viatjar a menys províncies i es podien transitar menys carreteres sense córrer el risc de ser víctima d’un atemptat o d’un segrest. L’estiu del 2021, unes quantes setmanes abans de la caiguda, Kabul s’havia convertit en una ciutat-estat. L’única manera d’arribar a la resta de ciutats del país —excepte una— era amb un vol intern.
Però a què es dedicaven els afganesos que habitaven la resta del territori? En què pensaven i què volien? De cop i volta hi podíem anar, podíem partir i viatjar i viatjar… fins que aquest temps tan valuós en què teníem llibertat de moviment es tornés a exhaurir. Fins que els talibans tornessin a impedir l’entrada als periodistes, tal com estan fent últimament.
El setembre del 2021 vam emprendre un viatge que va durar mesos. Un viatge que ens va dur a les ermes muntanyes rocalloses del centre de l’Afganistan, vam creuar els deserts meridionals, vam visitar Kunduz, els aiguamolls septentrionals del riu Panj i les muntanyes del Nuristan, on els boscos curulls de llegendes alberguen ancians que encara conserven les estàtues dels deus preislàmics que van heretar dels seus ancestres; pobles que van passar anys impedint l’avenç de les tropes jihadistes d’al-Qaida i de l’Estat islàmic. Arreu vam trobar benevolència i generositat, com també valentia i cobdícia, creences conspiranoiques i enveges corrosives. Els encontres que vam viure foren tan diversos com els paisatges que vam admirar: carenes pedregoses, valls verdes i esponeroses, deserts resplendents i boscs de cedres. Un canvi constant entre els extrems.
L’Afganistan era un país sumit en la confusió. D’una banda, els subjugats no sabien què els passaria. De l’altra, els vencedors havien ocupat Kabul a una velocitat tan inusitadament alta (perquè no hi havia ningú que es defensés) que fins i tot els líders talibans a l’exili no sabien què estava passant dins del país. No sabien com formar un govern funcional i estable després d’aquella victòria sobtada.
Ens vam trobar amb talibans que, amb un somriure lànguid, s’oferien per dur-nos l’equipatge. Altres se’ns encaraven i ens amenaçaven d’engarjolar-nos si publicàvem fotografies on sortissin. Alguns comandants locals ens van tenir tancats durant hores només perquè tenien el poder de fer-ho. I totes aquestes facetes van anar conformant el retrat contradictori dels nous governants del país: una mescla de voluntat fèrria de poder, d’obsessió per controlar-ho tot i de falta de planificació per veure què eren capaços de fer amb el poder que havien conquerit.
Els talibans perceben la resta del món tal com ho fan perquè van passar ben bé dues dècades en guerra amb una bona part d’aquest món. A principis d’abril, l’antic ambaixador dels Estats Units a Kabul, Ronald E. Neumann, va escriure que els líders talibans simplement no entenen quin és l’objectiu del govern nord-americà quan afirma que els drets de les dones són una condició indispensable per poder negociar. “Les exigències perquè millori la situació de les dones és un camí directe perquè millorin les relacions o bé l’únic que estem fent és intentar debilitar-los tot creant conflictes interns dins del moviment?”
Un cop, viatjant per les seques regions de l’oest del país, vam estar-nos a casa d’un terratinent que havia donat suport als talibans durant molts anys. El senyor de la casa ens va estar parlant de la complexitat de la situació: “N’hi va haver prou amb un cop de vent perquè l’antic govern caigués. Arran d’això, la situació dins del lideratge dels talibans cada cop és més tensa. Els que afirmen que Déu ens durà a la victòria cada cop s’han fet més forts. Mireu què va passar a Kabul, diuen. No volen ni sentir parlar de col·laborar amb la resta del món, ni del fet que necessitem ajuda de fora. La victòria els ha pujat al cap.”
A Kabul, en parlar amb els líders del nou govern, com amb el portaveu oficial en càrrec de ministre, no fan més que xerrar i evocar paraules buides una rere l’altra, tal com feia el govern anterior. En encontres fortuïts carretera enllà, a les províncies, vam topar amb comandants sorruts que ens volien fer pregar a la mesquita, però també amb homes que (sense que els ho preguntéssim) enaltien l’educació per a tothom i la seva responsabilitat envers les persones. Tanmateix, tots ells, fins i tot els de ment més oberta, afirmaven amb orgull i una certa inquietud alhora que la unitat del moviment és decisiva. Que tot se n’anirà en orris si es fragmenten i que l’Afganistan quedarà sumit de nou en una guerra civil.
Aquesta obsessió per no posar en perill la unitat potser explica per què els talibans no cedeixen ni un xic malgrat la pressió que reben de l’exterior perquè canviïn de rumb. Encara que el traçat els dugui a l’aïllament i a la pobresa. L’obediència incondicional a l’emir suprem fou un mitjà essencial per mantenir unit el moviment durant tots els anys de conflicte i és la pedra angular de la concepció inclement que tenen de l’islam.
Actualment, de motius per segar tots els vincles amb l’emirat talibà de l’Afganistan i per tallar les ajudes financeres i la cooperació, els líders talibans n’ofereixen cada dos per tres. Decret rere decret. Malgrat les promeses inicials, les nenes no poden anar a l’escola un cop fan dotze anys; les dones tampoc no poden anar a la universitat, ni treballar, ni tampoc poden sortir i passar una estona al parc.
No sembla que hi hagi cap motiu perquè la comunitat internacional ofereixi suport a un règim com aquest, que aprofita la seva victòria contra els “ocupants infidels” per extirpar a les dones la possibilitat d’educar-se i de ser independents.
El que sí que hi ha, però, és un problema.
Ja des d’abans de l’abrupte derrocament del govern de la república —corrupte, inepte i nodrit de milers de milions de dòlars provinents d’Occident—, l’Afganistan era un país pobre. En aquell context, tres quartes parts del pressupost del país provenien de l’estranger. I tan bon punt els nous governants van entrar a Kabul, aquests recursos es van esfumar de cop i volta.
Des d’aleshores, no hi ha ningú ni a Washington, ni a Londres, ni a Berlín, ni a Tòquio, ni tampoc a Moscou ni a Riad que vulgui tenir tractes amb els pàries polítics de Kabul. Cap estat del món ha reconegut el govern talibà de l’Afganistan malgrat que, a dia d’avui, ja governen la totalitat del territori. Alhora, però, els mateixos països s’han passat l’últim any i mig finançant el Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides per proveir d’aliments bàsics aproximadament la meitat de la població afganesa.
Es podria considerar que els talibans han pres 43 milions de persones com a ostatges: la població de tot el país. Una població que és quatre vegades superior a la de fa 40 anys. Els països veïns, sobretot el Pakistan, ha tancat amb pany i clau les fronteres. Aquest cop no hi haurà una fugida massiva com la que hi hagué durant l’ocupació soviètica i la guerra civil que la va seguir.
Tampoc no es farà canviar de parer als talibans amb amenaces militars, ja que no hi ha cap potència al món que tingui ganes d’envair l’Afganistan. Als talibans, doncs, no els cal disposar de cap arma nuclear per sentir-se inexpugnables. El record que en tenen els seus oponents ja fa el fet.
En aquest context, quina mena de tracte hem de tenir amb aquests segrestadors? A nivell internacional, sembla que la divisa és no tenir-n’hi de cap mena. Al mateix temps, les aportacions dels països donants al Programa Mundial d’Aliments ha disminuït d’una manera dramàtica: “Per motius econòmics, hem reduït la xifra de persones beneficiàries de 13 a 5 milions”, va advertir Hsiao-Wei Lee, directora del programa a l’Afganistan. “Som l’última salvació que els queda, sobretot per a les vídues, les mares que encara donen el pit, els infants i els ancians. La desnutrició està arribant a nivells de rècord.”
Amb tot, més enllà del dogma de la unitat, no sembla pas que hi hagi una obediència cega arreu del país. Hi ha províncies senceres on les nenes encara poden anar a l’escola, alguns ministres i part dels líders talibans consideren que tancar les escoles és un greu error. Un dels principals defensors d’aquesta corrent és el ministre de l’Interior, Sirajuddin Haqqani. Se l’acusa d’haver orquestrat diversos atemptats terroristes i els Estats Units ofereix una recompensa de fins a 10 milions de dòlars a qui el capturi. Un altre és el ministre de Defensa, el mul·là Yaqoob, fill d’un dels fundadors del moviment talibà, el mul·là Omar. Qui hauria dit que justament dos homes com ells defensarien l’escolarització de les nenes, però com a mínim volen el correcte.
Per tot això, diverses persones coneixedores de la situació a l’Afganistan, com ara Neumann, defensen la necessitat d’adoptar una altra actitud: menys amenaces públiques i més compromís a nivell local en projectes que el 2021 ja estaven ben encarrilats. Projectes d’infraestructures hídriques, elèctriques, preses, carreteres. Tot el que pugui ajudar al país a deixar de dependre de l’almoina dels altres.
Quant a la qüestió de l’escolarització de les nenes, cal recordar que durant el govern talibà dels anys 90, les negociacions d’alt nivell tampoc no van ser fructíferes. Tanmateix, a les províncies hi hagué administracions locals, religiosos i fins i tot comandants talibans que van lluitar perquè s’obrissin escoles femenines. El camí per arribar-hi és tortuós i, a nivell polític, els governs occidentals certament quedaran exposats a la crítica.
A finals del 2001, un cop l’exèrcit dels Estats Units va haver derrocat el govern talibà en poques setmanes, hi hagué molts experts que van defensar la necessitat d’incloure els talibans a les negociacions de Bonn i de Kabul. Calia fer net i començar de nou de tal manera que es poguessin prevenir amb temps els conflictes del futur. Els vencedors del moment, però, van rebutjar la idea. En aquell moment, a Washington es deia que els talibans havien quedat derrotats.
Avui tornen a governar i de motius per no voler-hi tenir cap mena de tracte n’hi ha molts.
Tanmateix, hi ha un bon motiu per no tornar-los a ignorar: és l’única manera d’evitar una catàstrofe de dimensions superiors.
Traducció de Laura Obradors