La nit del 10 de maig de 1941, Rudolf Hess, lloctinent d’Adolf Hitler, pujava a un petit avió, un Messerschmidt 110, amb el qual s’enlairava des del camp d’aviació d’Augsburg-Haunstetten cap a Gran Bretanya. A la matinada següent, quan volava sobre la perpendicular aproximada del castell del duc de Hamilton, Sir Ivone Kirkpatrick, a Escòcia, es llançà amb paracaigudes i deixà que l’avió s’estavellés.
Va ser detingut per la policia local, a la qual demanà reunir-se amb aquest aristòcrata, que ocupava el càrrec de lord canceller —segon en importància— en el govern de Winston Churchill. I en efecte s’hi va reunir. Igual que amb els també aristòcrates lord Beaverbrook i Sir John Simon. Pel que es coneix, els demanà que el conduïssin davant del primer ministre i del rei Jordi V per negociar la pau entre els dos països. Els tres aristòcrates mai explicaren res del que parlaren amb el nazi. Churchill es negà a tenir en compre cap opció de pacte i refusà reunir-se amb Hess. Aquest, després de ser tancat breument a la Torre de Londres, va ser traslladat per ordre del premier a la mansió aristocràtica coneguda pel nom de Mytchett Place, on residí —sense poder sortir-ne ni rebre informacions de premsa i ràdio— durant tretze mesos.
La tardor passada, aquesta propietat es posà a la venda per 15 milions de lliures esterlines, segons publicà The Times, cosa que serví perquè la premsa londinenca rememorés aquell estrany episodi que protagonitzà Hess on es veren involucrats els tres aristòcrates citats, membres d’una classe social que en part simpatitzava amb el nazisme.
Aristocràcia pronazi
Un dels casos més destacats d’aristòcrata pronazi fou el del baronet Sir Edward Mosley, fundador de la Unió Britànica de Feixistes l’octubre de 1932, la qual va ser rebatejada el 1936 com la Unió Britànica de Feixistes i Nacionalsocialistes. Mosley tingué el suport entusiasta, entre d’altres parells socials, del bescompte de Rothermere, Harold Sidney Harmsworth, propietari —amb el seu germà Alfred— d’importants capçaleres populars com el Daily Mail i el Daily Mirror, que ajudaren a aplegar grans quantitats de seguidors de Mosley, fins a uns 50.000 en el moment de màxima esplendor del seu moviment.
Mosley va ser amant de la també aristòcrata pronazi Diane Mitford, filla del baró de Redesdale, David Bertram Ogilvy Freeman-Mitford, i posteriorment tots dos, després de divorciar-se de les parelles oficials respectives, es casaren. Diana era germana de la famosa Unity Valkirie Mitford, bojament enamorada d’Adolf Hitler, la qual, quan esclatà la Segona Guerra Mundial, fou obligada a partir d’Alemanya, es pegà un tret al cap, quedà en estat vegetatiu i morí al cap de nou anys.
No eren casos aïllats. Molts aristòcrates admiraven els nazis per haver evitat la revolució comunista, a la qual temien per sobre de tota altra consideració. Per damunt de tots destacava el rei Eduard VIII, monarca entre gener i desembre de 1936, el qual, com és prou conegut, renuncià a la corona formalment per l’amor a la divorciada nord-americana Wallis Simpson, però que després es va saber que era un convençut pronazi i que aquesta condició tingué molt a veure amb la renúncia per pressions polítiques. El 1937 acceptà una invitació a Berlín, on fou festejat pel dictador nazi i no tingué cap problema a ser fotografiat amb tots els jerarques de l’esvàstica i fent la salutació amb el braç aixecat.
Mitford i l’exmonarca no foren els únics aristòcrates que aquells anys visitaren Berlín. Edward Wood, bescompte de Halifax, també viatjà a la capital nazi amb l’objectiu d’explorar la possibilitat d’un acord de pau estable amb el Regne Unit. Wood es reuní durant tres hores amb Hitler, en el Berghof, la residència alpina del Führer. I en dies posteriors també conversà durant molt de temps amb Hermann Göring i amb Joseph Goebbels.
A cada visita d’un destacat aristòcrata britànic la propaganda nazi lloava els intents dels “bons” → fills del Regne Unit d’arrenglerar-se amb els suposats desitjos pacífics de Hitler. El dictador els prenia el pèl, per descomptat. Però es deixaren enganyar. Per exemple: Wood va escriure un memoràndum per al primer ministre, Neville Chamberlain, sobre com havien anat les seves reunions: “Estic segur que Hitler no vol la guerra”, i ell mateix valorava els seus viatges com “un gran èxit”.
Informes com aquest i d’altres per l’estil serviren perquè Chamberlain protagonitzés el que es va conèixer com la política de l’apaivagament de Hitler, una de les més vergonyoses de la història britànica, així reconeguda posteriorment, a pesar d’alguns intents de considerar-la com un intent de guanyar temps per preparar la guerra. Una tesi que no compta amb molts seguidors. Més aviat, es dona per fet que el cap del govern era un home que patia de l’emmirallament d’una part de l’alta classe anglesa cap a la decidida orientació anticomunista del dictador alemany.
A desgrat d’altres conservadors —com Churchill— que advertien que la política d’apaivagament era un error terrible, Chamberlain visità Berlín tres vegades entre el 15 i el 30 de setembre de 1938. A la fi, en l’últim intent, arribà a un acord amb el Führer, segons el qual Londres acceptava que Alemanya es quedés amb grans àrees de Txecoslovàquia a canvi de no envair tot el país i que els britànics no ajudessin la resistència txeca. En tornar a casa, el premier mostrà tot entusiasmat als periodistes que l’esperaven a peu d’avió un document —el pacte—, mentre assegurava que “és la pau per al nostre temps”. Sis mesos després Hitler incomplia l’acord i enviava el seu exèrcit cap a Praga. Al cap d’un altre mig any s’iniciava la Segona Guerra Mundial.
L’historiador Tim Bouverie, autor (2021) del llibre Apaivagar Hitler, declarava, en ocasió de la presentació de la seva obra, que ja “a la tardor de 1937” el cap nazi “digué als seus generals que preparessin” la guerra contra el Regne Unit i França. Al mateix temps que s’esdevenien els nombrosos viatges d’aristòcrates britànics — als quals titlla de “diplomàtics afeccionats”— a Alemanya que buscaven ajudar a fer quallar un acord de pau entre els dos països.
Bouverie no té pietat amb aquests personatges. Analitza que ja el 1936, quan Churchill clamava contra l’apaivagament, ningú amb dos dits de front podia suposar que funcionaria la idea de calmar les ànsies expansionistes de Hitler. I cita com a desbaratat partidari de l’acord el ja esmentat lord Rothermere, propietari del Daily Mail i del Daily Mirror, que després de ser convidat a un sopar amb alts jerarques nazis a Berlín, va escriure en les seves capçaleres que “no tenim raons per barallar-nos amb aquesta gent”. O els esforços de lord Halifax per fantasiejar amb un impossible pacte de no-agressió amb Hitler. Aquestes influències foren en part importants per explicar, diu l’autor, que Chamberlain —al contrari dels que asseguren que intentava guanyar temps— es convencés que era possible de bon de veres arribar a un acord amb Hitler per evitar la guerra.
Un desig impossible, però que era fervorosament impulsat per una part important de l’aristocràcia britànica que no dissimulava les seves simpaties nazis. •