A milers d’habitants del cap i casal, el cinturó de ferro ideològic i minvant de Rita Barberà, els degué recórrer un calfred diumenge a la nit en pensar que un senyor nascut a Manresa l’any 1947, antic coordinador del Partit Comunista del País Valencià (PC-PV) i, més tard, d’Esquerra Unida, podia convertir-se en el seu nou alcalde. Ecologista convençut, amant de desplaçar-se en bicicleta per la ciutat, de tarannà dialogant i integrador, Ribó s’enrolà en Compromís després del convuls trencament patit per Esquerra Unida. Uns i altres l’encertaren plenament. En el seu primer round com a cap de llista de la coalició per a l’Ajuntament de València, l’any 2011, tragué un magnífic resultat: un 9,23% dels vots i tres regidors. De bregar contra Eduardo Zaplana com a síndic d’Esquerra Unida, passà a ser un dels malsons de Rita Barberà. Sense grans escarafalls. Diuen en el seu entorn que era això tot just el que treia de polleguera la dirigent popular. Ara, si els pactes no disposen el contrari, l’alcaldessa que semblava eterna –24 anys en el càrrec– li haurà de passar la vara.
I això que moltes de les enquestes prèvies publicades insistien en la idea que Barberà perdria suport electoral de manera significativa però tindria l’oportunitat de conservar el govern gràcies als bons resultats de Ciutadans (C’s). El domini del bloc ideològic de centre-dreta era una hipòtesi a la qual s’aferraven el PP i el seu entorn mediàtic amb les urpes. Amb tot, el cap de llista de C’s, Fernando Giner, no va dir en cap moment que en els seus plans hi haguera un suport automàtic a Barberà. No hi haurà oportunitat de comprovar-ho: la brutal caiguda del PP, que tenia 20 regidors i 53,71% dels vots el 2011 i ara veu el seu suport reduït a la meitat –25,72% dels vots i 10 representants, per a una pèrdua de 100.000 vots– fa que la suma amb els 6 regidors de C’s –formació que ha obtingut un gran resultat, amb el 15,38% dels vots– no arribe als 17 edils necessaris per governar. Barberà, lògicament, tampoc no serà la cap de l’oposició. Una retirada abrupta.
El gran protagonista d’aquest tomb ha estat Compromís, que estigué en alguns moments de la nit fins i tot disputant el primer lloc al PP com a força més votada, uns resultats fora de tots els pronòstics i enquestes. Els 9 regidors de la formació de Ribó, sumats als 5 del PSPV-PSOE de Joan Calabuig –un altre dels perdedors dels comicis– i els 3 de València en Comú, la marca de Podem a València ciutat (9,81% dels vots), encapçalada per un altre polític emergent, Jordi Peris, sí que donen aquesta majoria de 17. Un canvi pendent, això sí, dels possibles pactes a tres entre aquestes formacions. En tot cas, el liderat de Ribó en el procés està fora de tot dubte: Compromís ha guanyat en 9 dels 19 districtes de la ciutat. Alguns responsables de Compromís no donaven crèdit quan els periodistes els informaven d’aquesta circumstància addicional.
Ni tan sols ha estat necessari que Esquerra Unida, la gran perjudicada de l’ascens de Compromís i Podem –també per les seues pròpies errades– haja estat representada per desbancar la dreta del poder, com s’havia especulat. L’enorme desgast sobretot de la darrera legislatura patit per Barberà, el seu tarannà autoritari en temes com la prolongació del Cabanyal, els casos de corrupció que han anat esquitxant la seua gestió, com ara Nóos, el seu gust pel luxe i la desconnexió de la realitat de la gent que revela l’anomenat RitaLeaks de factures sumptuoses a càrrec de l’erari públic, destapat per Compromís, o episodis tan desafortunats com el de la Crida, amb el seu maltractament etílic i barroer de la llengua del País Valencià, han reblat els claus en el seu taüt polític. El seu comiat la nit electoral, reconeixent la derrota però proposant un “pacte d’Estat contra el radicalisme”, denoten la dificultat extrema per descodificar la nova realitat, el canvi sociològic en clau de modernitat. L’emergència d’una realitat paral·lela, urbana i amb pulsions renovadores en matèria econòmica, social i cultural, refractària a la caspa capitalina.
La nòmina de perdedors
Rita Barberà era, la nit electoral, la imatge de la derrota: enfonsada, recolzada en un sol·lícit Alberto Fabra amb el qual no ha tingut una bona relació. Potser rumiant que hauria d’haver abandonat a temps. Però no és l’única gran perdedora dels comicis. Joan Calabuig, el cap de llista d’una formació, el PSPV-PSOE, que arribà a governar València amb majoria absoluta, és ara un partit irrellevant al cap i casal, la quarta força per darrere fins i tot de C’s. Tan sols 57.850 vots, el 14,05%.
La manca de carisma de Calabuig, una persona afable, de bon tracte amb les bases, però incapaç de connectar amb els nous votants, la seua oposició dubitativa a Barberà, amb llacunes com la del Cabanyal, i una precipitada posada en escena que confonia moderació amb un precipitat perfil institucional, d’alcalde in pectore, expliquen el desastre. L’aposta de Ximo Puig, en clau de lermisme tardà, ha estat un fracàs.
Molt dolorosa és també la davallada d’Esquerra Unida, amb un 4,71% dels vots que resulta insuficient per accedir a l’Ajuntament. Amadeu Sanchis, la persona que aconseguí recuperar la representació per a la seua formació a València, ha estat arrossegat pel tsunami de Podem i el creixement de Compromís. Ha estat, més o menys, en els números autonòmics de la formació d’Ignacio Blanco. Un trist consol. Un dels motors del canvi no hi podrà participar.