La quarta onada feminista, impulsada des de 2017 pel moviment #MeToo, ha servit per reactivar el moviment a favor de la igualtat entre homes i dones, i per evidenciar, també, les violències sexuals quotidianes a les quals som sotmeses les dones. També ha servit per recuperar figures pioneres en molts camps dels sabers. Nellie Bly (1864-1922) va ser una d’aquelles dones que van començar a obrir-se camí en un univers inqüestionablement dominat pels homes: el periodisme.
Figura inspiradora, Bly va entestar-se, des de ben jove, a ser periodista i ho va aconseguir fins a convertir-se en una de les figures més notòries de la incipient comunicació de masses que s’obria camí amb la fi del segle XIX. La justícia social fou la seua gran obsessió. Bly, que havia tingut una infantesa dura en la qual va prendre consciència de la posició subalterna que ocupaven les dones, concebia el periodisme com una arma de denúncia de les desigualtats socials. En els seus reportatges abordà les penoses condicions laborals dels obrers o el lucratiu negoci de les patents de medicament. Ho feu aplicant allò que, temps a venir, s’ha anomenat periodisme gonzo, és a dir, aquell periodisme en què el periodista o la periodista s’hi involucra directament.
Fou aquest periodisme immersiu la seua gran senya d’identitat i la que, de fet, la va catapultar a l’estrellat quan només comptava 23 anys. El 1887, Joseph Pulitzer, director del The New York World, mitjà on acabava de ser contractada, li va proposar que es fera passar per boja i es deixara internar en el Lunatic Asylum de l’illa de Blackwell, un lloc sinistre on anaven a parar les persones que aparentment tenien problemes psiquiàtrics.
Bly entomà el repte amb valentia. Ordí un parany perquè els metges certificaren la seua follia i queda enclaustrada en aquella illa situada en la part de l’East River de Nova York. A més del Lunatic Asylum, en aquell indret també hi havia una presó, un hospital per a incurables i una beneficència. En definitiva, el lumpen.
Durant els dies que va estar allí enclaustrada, interpretant el seu paper de guillada, Bly va alimentar-se del ranxo comú, va netejar-se amb aigua gèlida i va passar fred fins a posar-se blava per poder experimentar les mateixes calamitats que les internes. En definitiva, es mimetitzà amb elles. Els seus reportatges en el World tingueren un gran impacte sobre l’opinió pública, en un moment en què començava a qüestionar-se la funció i els mètodes dels manicomis.
Els escrits de la jove periodista, de fet, obriren el debat en canal. A finals d’aquell 1887, un consell ciutadà va votar a favor d’augmentar substancialment els fons destinats a l’atenció de les persones amb problemes mentals: l’assignació pressupostària del Departament d’Entitats Benèfiques i Correccionals Públics va augmentar d’1,5 a 2,4 milions de dòlars. Al Lunatic Asylum li correspongué una injecció extra de 50.000 dòlars.
Els reportatges de Bly agafaren tanta rellevància que es recopilaren a Ten days in a Mad-House. Aquelles peces de periodisme es poden llegir en català, gràcies a la publicació de Deu dies en un manicomi, una traducció editada per Afers a cura de la catedràtica de la Universitat de València i especialista en literatura nord-americana Carme Manuel. «Bly no només observa i acompanya els protagonistes dels esdeveniments, sinó que ella mateixa es transforma en una vertadera participant observadora», explica Manuel. De fet, es tracta del primer text de la famosa reportera nord-americana traduït a la nostra llengua.
Independència i periodisme
La consciència social de Bly cal cercar-la probablement en la seua biografia. Elizabeth Jane Cochran (nom real de Nellie Bly) va nàixer el 1864 en una família tocada per l’infortuni. Quan comptava només sis anys, el seu pare —que tenia deu fills, de dos matrimonis— va faltar i Elizabeth, els seus quatre germans i sa mare, quedaren en una situació econòmica precària. Probablement per això, sa mare va tornar a casar-se, dos anys més tard, amb un home alcohòlic de qui va acabar divorciant-se només cinc anys després. A les portes de l’adolescència, Elizabeth ja havia aprés unes quantes lliçons sobre com era d’important, per a una dona, mantenir la seua llibertat.
El 1880 tota la família es va traslladar a Pittsburgh, on va esdevenir una lectora contumaç del Pittsburg Dispatch. Fou allà que va llegir una carta al director on un pare demanava consell sobre què podia fer amb les seues cinc filles. Elizabeth no es va poder resistir i va escriure una carta on feia una oda a favor de l’autonomia i la formació de les dones. La rotunditat de les seues paraules cridaren l’atenció del director del Pittsburg Dispatch, que la invità a incorporar-se a la redacció.
Dit i fet. Convertida en Nellie Bly (nom manllevat d’una cançó de Stephen Foster), no tardaria ni un any a desplaçar-se a Mèxic, com a corresponsal, una responsabilitat que l’allunyava de les tasques tedioses en seccions intranscendents que, en aquells temps, corresponien a les dones. A la tornada de l’aventura mexicana, Bly es desplaçà a Nova York on va entrar en contacte amb Joseph Pulitzer. El seu World vivia un moment dolç. “Pulitzer —explica Carme Manuel— volia que els reportatges del World foren històries plenes d’emoció que captaren l’atenció d’uns lectors de les classes socials més desfavorides amb un llenguatge planer i directe que poguera arribar a aquelles capes de la població immigrant que encara no el dominaven”.
Parlar dels seus problemes va esdevindre una prioritat i per a això Bly tenia sensibilitat, com va demostrar en aquella primera encomanda al Lunatic Asylum. Ho va explicar en primera persona, sense amagar-se’n, en un to que vorejava el sensacionalisme, però que resultava efectiu.
No fou, de fet, el primer periodista que utilitza el mètode immersiu per fer emergir les misèries del sistema d’atenció a la salut mental. Quinze anys abans, el periodista Julius Chambers s’havia fet passar per boig per ingressar en el Bloomingdale Insane Asylum de Nova York. A Mad World and Its Inhabitants en fou el resultat.
L’interés pel que passava de portes endins dels manicomis feia algunes dècades que espurnejava. Des de principis del segle hi havia “el convenciment cada vegada més arrelat que els manicomis funcionaven com a centres d’internament forçat, en especial per a les dones”, explica Manuel. Moltes dones que contravenien la norma social, de fet, acabaren enclaustrades per ordre dels seus pares o esposos. És aquest, també, un temps en què es qüestiona quins han de ser els criteris per delimitar l’estat d’alienació mental. Els reportatges de Bly van contribuir a alimentar aquell debat. I no només això. El seu exemple, la demostració que una dona era capaç de fer la seua feina tan bé com un home, va esperonar altres col·legues. En els anys que seguiren, periodistes com Eva McDonald o Ione Quinby utilitzaren el periodisme immersiu per parlar de les malalties laborals de les treballadores d’una bugaderia o de les pràctiques avortistes d’alguns metges, respectivament. N’hi hagué moltes més. Per a totes elles, Bly fou un referent, l’ariet que va trencar aquell sostre de vidre. “En una època en què a les dones rarament se’ls atorgava un paper protagonista dins la premsa —exposa Carme Manuel— el nom de Bly va acompanyar totes les seues cròniques com a personatge principal”.
Polvoritzar Philleas Fogg
La publicació dels reportatges sobre el Lunatic Asylum van convertir Bly en una reportera molt reconeguda. La seua notorietat encara augmentà quan el 1889 Joseph Pulitzer va posar en les seues mans un nou repte: fer la volta al món en menys temps del que havien emprat els personatges ficticis de Phileas Fogg i Jean Passepartout.
La idea inicial de Pulitzer, renovador de l’estil periodístic cap a un to més sensacionalista, era encomanar la dita tasca a un home. Considerava que seria un repte massa feixuc per a una dona i que, per la seua condició, hauria de dur massa baguls per transportar la seua vestimenta. Nellie, que aleshores comptava 25 anys, s’hi postulà i el seu atreviment va convèncer Pulitzer. El 14 de novembre de 1889, des del port Hoboken de Nova Jersey, la jove periodista partí en vaixell cap a Londres. Duia amb ella a penes un abric, una muda de roba interior i un pot de crema facial. I moltes ganes d’aventura, clar.
L’expectació que es va generar era gran, més encara quan es va saber que la revista Cosmopolitan havia enviat una altra periodista, Elizabeth Bisland, a complir la mateixa missió, però en sentit contrari. El World, immers en la seua batalla per convertir-se en un mitjà massiu, s’encarregà d’alimentar l’expectativa de la comunitat lectora. Es creà, a tal efecte, la Nellie Bly Guessing Contest, un concurs on la gent podia apostar quant de temps empraria a fer aquella volta al globus terraqüi. Hi participà gent de tots els Estats Units. Quan va emprendre la darrera etapa del seu viatge, en el tren que unia San Francisco amb Nova Jersey, una multitud l’esperava al carrer. El cronòmetre finalment s’aturà en 72 dies, sis hores, onze minuts i catorze segons. Havia recorregut 40.070 quilòmetres. Bly havia fet caure tots els prejudicis sobre els perills que amenaçaven una dona viatjant en solitari.
La crònica de Bly del seu viatge es va publicar en quatre entregues en el World i després va ser reimpresa al llibre Nellie Bly’s Book: Around the World in Seventy-Two Days. “El viatge de Bly la va convertir, de la periodista famosa que ja era, en icona estatunidenca, un emblema de la intrepidesa i la imaginació en un món modern encreuat per vaixells de vapor i vies fèrries transcontinentals”, escriu Jean Marie Lutes en les notes introductòries de La vuelta al mundo en 72 días y otros escritos, publicat per Capitán Swing.