No seria pas la primera vegada que hi ha una reconfiguració de l’ordre mundial i el multimilionari Nandan Nilekani és un dels que n’estira i empeny els límits. Ell i la seva empresa han viscut l’ascens en primera persona i, en el seu parer, el miracle es tornarà a repetir molt aviat. Aquest cop, però, per a tot el país. “Fa molt temps que no he viscut una eufòria com l’actual”, afirma.
Nilekani té 67 anys; està assegut en una sala de reunions a la seu de la seva fundació, a Bangalore. Aquí dins s’hi està tranquil i fresc. A fora, els cotxes i les motos serpentegen pels carrers. En vint anys, la població d’aquesta metròpolis del sud de l’Índia s’ha duplicat fins a arribar a uns 13 milions d’habitants. No hi ha empresa tecnològica que no hi tingui una oficina. Dotzenes d’edificis resplendents s’erigeixen entre palmeres. Bangalore és l’encarnació de l’externalització empresarial i de la globalització. Empreses informàtiques, call centers… centenars de milers de llocs de treball que van esfumar-se d’Europa i dels Estats Units a la dècada dels noranta i que van reaparèixer aquí.
I qui se’n va beneficiar foren persones com Nandan Nilekani. Fa més de 40 anys, ell i diversos col·legues van destinar 250 dòlars a fundar Infosys. Avui, l’empresa dona feina a més de 340.000 persones i genera uns ingressos que ronden els 18 mil milions de dòlars. Un dels cofundadors és el sogre de l’actual primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak.
L’equilibri mundial s’ha reordenat i a Nova Delhi s’ho miren amb satisfacció. No paren d’arribar caps d’estat i alts directius empresarials que venen a trucar-los a la porta, sobretot ara que Rússia ha envaït Ucraïna i que la Xina es dedica a fer demostracions de força. Ara que es parla d’una possible segona Guerra Freda, el “Primer Món” vol parlar de tu a tu amb el que antany anomenava el “Tercer Món”.
Tanmateix, hi ha una pregunta que plana com una ombra: l’Índia pot convertir-se en el que la Xina ha sigut durant molt de temps, el motor de l’economia mundial? Pot ser una autèntica alternativa democràtica? Aquest país, que encara és pobre, pot convertir-se en un de ric? Potser fins i tot en una superpotència?
Les coses es mouen, això és segur. Mentre l’economia mundial trontolla, l’Índia es manté ferma. Segons l’FMI, la contribució que el país farà aquest any al creixement global serà d’un 15%.
A més a més, no podem oblidar que el 14 d’abril l’Índia va superar la Xina com a país més poblat del món. La data és un càlcul aproximat fet per les Nacions Unides, com també ho és la xifra d’habitants: 1.425.775.850 indis. Tres vegades més que la població de tota la Unió Europea; més que els habitants que viuen a l’Amèrica del Nord i del Sud juntes. Gairebé un de cada cinc habitants del planeta.
I la població de l’Índia és jove, més jove que la xinesa. I els salaris són relativament baixos. El potencial és ingent.
Molts creuen que a l’Índia li ha arribat el gran moment. El país està embolcallat en una aura d’optimisme. “No hi ha dubte que l’Índia serà una de les economies que creixeran més ràpid durant els propers deu anys”, va explicar fa poc el politòleg Kishore Mahbubani, de Singapur. “No sé com ho ha aconseguit, el primer ministre Modi, però ha desvetllat el gegant dorment.” La banca d’inversions Morgan Stanley fins i tot creu que hem entrat en la dècada de l’Índia. El multimilionari Nandar Nilekani és de la mateixa opinió: “Totes les peces encaixen.”
Tanmateix, a la ciutat de Bangalore —on Nilekani s’ha fet ric— és fàcil ser optimista. Si bé en aquesta capital tecnològica també hi ha pobresa, corrupció i caos viari, la ciutat permet albirar el que podria esdevenir l’Índia del futur. La taxa de naixements és similar a la de l’Europa occidental. Els joves, homes i dones, passen els dissabtes a la tarda en cafeteries on poden demanar cervesa del blat i on les màquines de cafè xiulen com fan les de Berlín.
Aquí es poden trobar pares i mares que gairebé no saben llegir ni escriure, però que han enviat la filla a estudiar Enginyeria, Informàtica o Matemàtiques. Res de Literatura i Filosofia, sinó carreres que els progenitors més ambiciosos saben que tenen futur.
En altres indrets del país, tanmateix, la situació no és tan bonica. Hi ha molts pobles on la gent encara prepara el menjar en cuines de llenya i on encara han de passar per camins que queden totalment enfangats durant la temporada de pluges. Llocs on gairebé tots els infants van a l’escola, però on la qualitat de les instal·lacions estatals sovint és deficient.
Nilekani es reclina a la cadira i somriu. És conscient de les reserves i de l’escepticisme de molts estrangers. Ell mateix destina bona part de la seva fortuna a iniciatives que millorin l’educació dels nens i les nenes del país.
Aquest any es preveu que l’economia de l’Índia creixi ben bé un 6%. Només hi ha una altra gran potència econòmica capaç d’obtenir xifres millors: l’Aràbia Saudita. El mes de setembre, l’Índia serà el país amfitrió de la cimera del G20 i el món sencer els fitarà amb atenció altra vegada.
Ara són molts els que truquen a la porta de Nilekani perquè els expliqui com funciona el país. No només ha viscut la transformació de l’Índia, sinó que hi ha contribuït activament. Per encàrrec del govern, es va encarregar, d’“Aadhaar” —el fonament—, un projecte de dimensions colossals: un document d’identificació revolucionari que fa posar els pèls de punta als defensors de la privacitat de dades. Gairebé tots els ciutadans indis disposen actualment d’una targeteta de plàstic on s’emmagatzemen les empremtes dactilars i altres dades biomètriques. Ha sigut la primera vegada que s’han identificat milions de persones gràcies a això.
Sense document d’identitat, moltes persones van passar temps sense poder obrir un compte bancari. Avui, la majoria d’adults del país en tenen un. També serveix per poder transferir directament les ajudes socials. D’aquesta manera, l’estat s’estalvia burocràcia i els beneficiaris reben més diners perquè no han de passar pels intermediaris que es dedicaven a omplir-se les butxaques amb els diners que els passaven per davant.
Nilekani també va contribuir a crear un sistema de pagament que ell anomena “les vies del món digital modern”. Gràcies a aquest sistema, avui dia els indis poden transferir diners d’un telèfon a un altre en pocs segons… i sense pagar cap mena de comissió.
Per a Nilekani, la tecnologia és la clau per resoldre els principals problemes de la humanitat. “Sempre em faig la mateixa pregunta: com podem aprofitar la tecnologia per fer avançar l’Índia? Com podem millorar la vida de les persones?” En aquest sentit, s’assembla al primer ministre Modi.
Per a Modi, la digitalització també és una eina potent per aconseguir un dels seus principals objectius: erradicar la pobresa. El govern hi ha treballat molt. De fet, durant els últims 20 anys, més de 400 milions d’indis han sortit de la pobresa.
A Modi li agrada fer veure que tot plegat ha sigut gràcies a ell. De fet, ell mateix reflecteix l’esperança que tot és possible, ja que prové d’una de les castes inferiors. El seu pare es dedicava a vendre te a l’estació d’una petita ciutat a l’oest de l’Índia. Avui, Modi té més poder del que han tingut la majoria dels primers ministres que l’han precedit. Durant la campanya electoral va fer gala del gran diàmetre del seu pit (142 centímetres). També és el primer primer ministre nascut després de la independència del país. A més, quan viatja a l’estranger prefereix parlar hindi que anglès, i amb això envia un missatge de valentia a la població: es pot estar orgullós dels orígens d’un mateix.
Per tot això, Modi té molts admiradors. El seu partit, el BJP, té majoria absoluta al parlament i és probable que torni a guanyar les eleccions parlamentàries de l’any que ve.
El primer ministre ha convençut el país que ell és l’únic que pot menar l’Índia al lloc que li pertoca: el d’una gloriosa potència comercial. El lloc que ocupava abans que vinguessin els britànics i explotessin el país durant gairebé 200 anys. És la promesa que la ignomínia que van haver de viure ben aviat quedarà relegada al passat i l’Índia recuperarà allò que tan anhela: el reconeixement.
Modi té la ferma creença que l’Índia està bastida amb els valors d’una antiga civilització hindú. De fet, Modi és un nacionalista hindú. Per a ell, l’Índia és, per davant de tot, la terra dels hindús. Les minories musulmanes i cristianes també s’hi poden estar, però només si s’adapten a les regles de la majoria.
Modi fins i tot aprofita la presidència del G20 com a altaveu per proclamar el seu relat sobre el renaixement de la nació. Arreu es poden veure cartells amb el seu rostre acompanyat de grans xifres, de grans èxits. És clar que no tots aquests números reflecteixen la veritat, de la mateixa manera que no totes les iniciatives són idea seva. Tanmateix, ell té l’habilitat de posar-les en pràctica.
“El govern de Modi té traça per comerciar”, explica Nilekani. No és l’únic que ho pensa. Modi no ha sigut qui ha aprovat reformes decisives, però durant els nou anys al capdavant del govern ha esperonat molt el país.
N’hi ha prou d’observar els ports i les carreteres que s’han construït, segons Nilekani. Arreu hi ha camions i piconadores. S’han construït autopistes que feia anys que estaven projectades. Trens d’alta velocitat. Connexions que es construiran als 80 aeroports del país.
El govern té l’economia ben controlada. Preveu que la combinació de noves infraestructures físiques i digitals potenciï enormement el creixement. I tampoc no podem oblidar una cosa: “La gran fortalesa de l’Índia és el punt feble de la Xina.” Actualment moltes empreses volen diversificar les cadenes de subministrament. Ha aterrat Apple i en seguiran d’altres. “Tot encaixa, aquest cop es farà realitat.”
A dues hores de cotxe a l’est de Bangalore hi ha la zona industrial de Narasapura. La carretera que hi duu té dos carrils, però res no impedeix que els indis hi circulin com si en tingués quatre. També hi ha obres per tot arreu. Camions, piconadores. Finalment, la carretera fa una corba i entra a la zona industrial. Aquí és on hi ha la planta de Wistron, un dels principals proveïdors taiwanesos d’Apple. Segons càlculs del banc nord-americà J.P. Morgan, d’aquí a dos anys el 25% dels telèfons d’Apple podrien fabricar-se a l’Índia. L’empresa taiwanesa Foxconn ja ha anunciat la construcció d’una gran planta industrial. El “made in China” es convertirà en “made in India”.
A l’Índia, el sectors tecnològic i farmacèutic són molt potents, però el país mai no ha sigut la fàbrica del món. Si bé les empreses estrangeres consideraven el país un estat democràtic, preferien no produir-hi res. Les infraestructures eren massa deficients i la burocràcia, massa enrevessada.
Tanmateix, avui dia l’Índia ha passat a ser considerat un soci fiable i la Xina, un d’imprevisible. Allà, els confinaments van ser estrictes i el cap de l’estat s’ha fet coronar com a governant etern del país i considera que Rússia és el seu millor amic. En aquest context, moltes empreses de sobte frissen per trobar llocs als quals traslladar les plantes que tenen a la Xina. “Mai no m’havia reunit amb tants directius d’empreses alemanyes com en els últims sis mesos”, explica Rajesh Nath, que treballa per a la filial índia de l’Associació de Fabricants de Maquinària i d’Equipament d’Alemanya. “I em dedico a aquesta feina des de fa 23 anys.”
El govern ha destinat milers de milions a un programa de subvencions amb l’objectiu d’atreure empreses que vulguin fabricar semiconductors, bateries o telèfons mòbils a l’Índia. Fins i tot els economistes més crítics troben que és un bon pla. Cada mes un milió d’indis entra al mercat laboral i necessiten urgentment feines millors de les que els pot oferir el país ara per ara.
Asha CS, una jove amb cua de cavall i auriculars a les orelles, està asseguda en un autorickshaw al final de la carretera que entra a la fàbrica. El sol pica fort. Un pastor mena el ramat de cabres per davant la planta. Asha té 25 anys i observa els autobusos que surten del perímetre de la fàbrica. Estan plens d’homes i dones joves que surten de treballar. Ella té l’esperança de poder viatjar ben aviat en un d’aquests autocars tan bonics de seients encoixinats.
A Asha CS li agradaria treballar per Wistron. La cantina de la fàbrica està neta i les sales estan climatitzades, no com a casa seva, on els monsons mai no duen prou aigua pels camps i les collites, i on els diners no els arriben a finals de mes. Té l’esperança que l’entrevista que acaba de fer hagi anat bé. “He buscat per tot arreu. No he trobat cap altra feina.” I ha de pagar el lloguer de la casa i els deutes que ha contret. Té dos nens petits que voldria enviar a estudiar a una escola privada. Per a ella, la promesa d’un futur millor mora darrere de les portes negres de la planta.
Amb tot, no tothom està convençut que tots els indis es beneficiïn d’aquest boom. “El declivi de la Xina no necessàriament implica l’ascens de l’Índia”, van advertir els economistes Arvind Subramanian i Josh Felman el passat desembre en un article publicat a la revista Foreign Affairs. Certament hi ha factors que apunten en aquesta direcció, però veuen que hi ha “software bugs”, errors en el sistema.
Hi continua havent moltes empreses estrangeres que no acaben de veure clar establir-se a l’Índia perquè, entre altres coses, el govern afavoreix el que anomena “national campions”, campions nacionals: un grupet de corporacions índies a les quals se solen adjudicar curiosament sovint els concursos més importants. A més a més, malgrat que ja hagin passat 30 anys des que es va liberalitzar l’economia, l’Índia continua tenint una certa tendència a l’aïllament: els aranzels són relativament alts i fa anys que es malda per firmar un acord de lliure comerç amb la Unió Europea.
Han passat gairebé 76 anys des que l’Índia va independitzar-se i va deixar de ser una colònia britànica. Aquell 15 d’agost del 1947, el moment en què l’Índia va obrir-se “a la vida i a la llibertat”, molts eren del parer que la nova república no tenia cap futur. Era massa pobra, hi convivien masses religions, masses ètnies, ni tan sols eren capaços de posar-se d’acord en quina llengua volien parlar. Per a Winston Churchill, l’Índia “és una nació en la mateixa mesura que ho és l’equador”. Un constructe ridícul que tenia els dies comptats.
A dia d’avui, l’economia índia ha passat per davant de la britànica. Les empreses del sector de l’acer són de les més grans del món. Un de cada dos infants arreu del món rebrà, com a mínim un cop a la vida, una vacuna fabricada a l’Índia. A més, l’Índia ha exportat Bollywood i té una diàspora excepcionalment brillant. La història de dues de les grans empreses tecnològiques, Google i Microsoft, l’han escrita fills de famílies índies de classe mitjana i ben aviat un altre indi, Ajay Banga, assumirà la presidència del Banc Mundial.
En cap cas, però, no podem deixar-nos encegar per les il·lusions. L’economista i escriptor Niranjan Rajadhyaksha creu que és realista que “durant la propera dècada” l’economia índia “registri un creixement anual de ben bé un 6,5%”. És un creixement important, si bé no és com el de la Xina, on l’economia havia registrat repetidament un creixement de més del 10%.
Sigui com sigui, tot això són bones notícies per a Occident, ja que significaria que l’Índia es podria convertir en la tercera economia més important del món d’aquí a pocs anys. Continuaria molt per darrere dels Estats Units i de la Xina, però seria un tercer pol en un ordre mundial multipolar. Seria pes pesant i les seves accions tindrien conseqüències.
En aquest sentit, durant els últims anys l’Índia cada cop s’ha escorat més cap a l’oest, però és improbable que s’acabi convertint en un aliat d’Occident i no acaben de compartir els mateixos valors. Nova Delhi actua de manera pragmàtica; busca socis, no pas amics. L’Índia no és una nació que somiï annexionar-se illes o destronar els Estats Units. De fet, igual que als Estats Units, també li inquieta la idea que la Xina pugui acabar dominant l’Àsia.
Ben mirat, l’ascens de l’Índia podria ben acabar beneficiant l’Occident i garantint, així, la seva preponderància.
Traducció de Laura Obradors