Cinc anys i mig després del referèndum de l’1 d’octubre, l’ambient polític català s’ha enrarit i molt. A les portes d’unes eleccions municipals i de diversos comicis autonòmics que podrien ser l’antesala d’un canvi a Moncloa a finals d’any, a Catalunya el govern monocolor d’Esquerra Republicana resisteix en estricta minoria, condicionat per la contrarietat d’alguns pactes amb els partits del Govern espanyol i per les limitacions que depara la conjuntura. Mentre l’independentisme consolida la seua divisió, Junts es reformula aparentment allunyat de Waterloo i la CUP no és aliena a la desorientació generalitzada.
Mentrestant, Pedro Sánchez i el Govern espanyol s’allunyen de possibles imatges d’entesa amb l’independentisme català. El soroll electoral fa augmentar la distància interposada. L’espai de Podem, distorsionat per la irrupció de Yolanda Díaz com a candidata, ha deixat de costat l’afer català que tant de pes va tindre en el moment de la fundació i del creixement del partit morat.
Enmig d’aquesta paràlisi, el president català, Pere Aragonès, ha decidit moure fitxa perquè el conflicte polític entre en noves vies de resolució i no caiga en el punt mort en què el vol deixar el Govern espanyol. Al setembre del 2022 va plantejar “un acord que identifiqui com i quan podrem tornar a exercir el dret a decidir. Com han fet el Canadà i el Quebec”. La proposta, que va ser rebutjada pel Parlament català, tenia dos elements clau: una solució no unilateral i un precedent internacional que justificava el plantejament.
Amb aquests principis, el president català ha nomenat un comitè d’experts que han de definir l’Acord de Claredat per traslladar-lo al Govern espanyol, que ja ha deixat clar que no en vol saber res. Els integrants del comitè han rebut cinc preguntes a partir de les quals hauran d’elaborar un plantejament adreçat a obtindre un vistiplau del govern estatal que es preveu poc menys que impossible. Entre les preguntes hi ha el dubte sobre quins actors polítics o institucionals han d’actuar per a resoldre el conflicte polític, quina mena de referèndum “o altres mecanismes anàlegs” es poden posar sobre la taula o quines característiques n’hauria de tindre perquè compte amb la màxima legitimat possible.
Precedents
Com s’ha dit, l’Acord de Claredat s’inspira explícitament en el que es va plantejar al Quebec l’any 2000. Curiosament, en aquell moment la proposta no procedia del territori que pretenia independitzar-se –el Quebec–, sinó de l’Estat que el volia retenir –el Canadà. La Clarity Act, Loi sur la clarté réferendaire en francès, va sorgir després que el Quebec realitzara dos referèndums unilaterals –el 1980 i el 1995– que el Tribunal Suprem del Canadà va considerar il·legals. Tot i el no reconeixement de les votacions, és evident que l’actitud del poder canadenc no va ser, ni de bon tros, comparable a la del poder espanyol.
La llei canadenca era la resposta del govern d’aquest estat per a evitar, precisament, la disgregació territorial
La llei canadenca era la resposta del govern d’aquest estat per a evitar, precisament, la disgregació territorial. El referèndum del Quebec de 1995 havia acabat amb un empat tècnic –el no a la independència es va imposar per la mínima– i havia estat condicionat per una pregunta a la papereta que alguns van considerar ambigua. D’aquesta manera, el govern del Canadà va establir per llei que si un govern regional vol fer un referèndum d’autodeterminació, cal que abans pacte les condicions d’aquesta votació amb el govern central per tal que els principis queden clars. Qui determina la “claredat” de la pregunta en el referèndum és la Cambra dels Comuns, el parlament estatal, que pot obligar a reformular-la tantes vegades com vulga. Aquesta cambra pot, també, establir el percentatge mínim perquè el resultat de la votació siga vinculant, que pot ser molt més alt que el del 50%.
La proposta canadenca va sorgir del seu primer ministre, el liberal Jean Chrétien, qui va exercir com a màxim dirigent polític entre 1993 i 2003 i qui es va posicionar obertament en contra de la secessió del Quebec, la província en què precisament va nàixer el 1934. Felix Mathieu, doctor en Ciència Política per la Universitat del Quebec –ubicada a Montreal–, fa una mirada anterior a la Clarity Act. Recorda que la Reference Re Secession of Quebec del 1998 va ser una sentència de la Cort Suprema del Canadà “generalment ben rebuda tant pels separatistes com pels qui volien la unitat del Canadà”. Aquella sentència fixava que la secessió unilateral del Quebec no era possible, però que “l’expressió clara per part d’un territori del desig d’assolir la secessió obliguen recíprocament les parts de la Confederació a negociar reformes constitucionals per a satisfer el desig expressat”.
En canvi, Mathieu recorda que la Clarity Act de l’any 2000 “va ser molt malament rebuda pels ciutadans del Quebec, també pels qui creien en el federalisme”. Mentre que amb la Reference Re Secession la Cort “va identificar un camí legítim perquè el Quebec, o qualsevol altra província, eventualment se separara”, la Llei de Claredat “matisa la sentència anterior, la deixa en suspens i ho fa beneficiant el centre i perjudicant el Quebec, establint una relació de dominació institucional en aquest sentit”.
El politòleg fa aquesta afirmació perquè recorda que la Llei de Claredat permet la cambra baixa del Canadà “determinar per si mateixa si una pregunta del referèndum és o no és clara abans de la votació”. També afirma que la Llei de Claredat pot considerar “clara” només “una pregunta relativa a la secessió, i pot dificultar un referèndum amb una tercera via”. Alhora, el parlament pot determinar que el percentatge de vot favorable a la independència siga més alt que el 50% i “Ottawa pot anular el vot a favor de la secessió si considera que s’han violat aspectes de la Llei de Claredat”. Per tot això, Mathieu suggereix que “potser el govern català s’hauria d’inspirar, més bé, en la llei de 1998 molt més que en la de Claredat”.
Des de la Universitat d’Ottawa, el professor François Rocher admet que la Clarity Act del 2000 “va ser ben rebuda, però la seua conseqüència pràctica i jurídica va ser tancar les portes a una possible independència del Quebec. És una mena de política judicial de contenció”.
Actualitat
Els politòlegs quebequesos també subratllen la dificultat que la proposta catalana prospere. “Madrid sempre s’ha negat a considerar la legitimitat democràtica de Catalunya per a fer un referèndum. Un reconeixement similar a la Llei de Claredat seria un pas, però dubte que el govern espanyol proporcione les condicions polítiques i legals perquè Catalunya duga a terme tal exercici de forma autònoma i sense impediments”, diu Rocher. Mathieu també veu amb escepticisme aquesta opció. “La Constitució espanyola estableix la competència exclusiva de l’Estat per a autoritzar la convocatòria de consultes a títol de referèndum, i l’actuació del Tribunal Constitucional des de la sentència del 2010 contra l’Estatut suggereix el rebuig de qualsevol possibilitat que Catalunya se separe de l’ordre constitucional espanyol sense autorització prèvia de Madrid, autorització que és difícil d’imaginar”. Aquest politòleg conclou, també, que “l’ambigüitat” que pot comportar la proposta tampoc beneficiaria Catalunya, ateses les interpretacions restrictives que els últims anys s’han fet des del poder espanyol. “La Llei de Claredat pot ser una bona idea per a aclarir la situació, però cal acceptar la possibilitat que l’equilibri de poder que se’n derive no beneficie Catalunya, sinó que consolide la posició de lideratge de Madrid, tal com va passar al Canadà contra el Quebec”.
Per a Núria Franco, precisament, l’avantatge de la proposta catalana és que va més enllà del referèndum com a única opció
Però no tothom veu negativament la proposta. Núria Franco, investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya i de l’Aberystwyth University de Gal·les, contextualitza que “el Govern espanyol no ha buscat una via democràtica a una proposta democràtica com la catalana, sinó que espera que es desunfli, i si el Govern català és independentista té l’obligació de fer propostes”. Franco recorda, també, que “el problema de l’encaix de Catalunya en Espanya és un camí llarg que ha deixat enrere moltes propostes rebutjades, però el problema persisteix i la Llei de Claredat podria permetre un acord sobre els termes d’un referèndum o d’altres qüestions que el Comitè d’Experts haurà de treballar”.
Per a Franco, precisament, l’avantatge de la proposta catalana és que va més enllà del referèndum com a única opció. “Evidentment que el referèndum és la millor opció, però cal recordar que en països com ara Escòcia el referèndum ha arribat després d’un procés deliberatiu llarg en què els actors han sigut preguntats sobre l’acomodament d’Escòcia dins el Regne Unit valorant distintes opcions. El referèndum va ser el punt d’arribada d’un procés molt llarg de reflexió”, apunta. Com a inconvenient en l’Acord de Claredat, la politòloga assenyala que el Govern “podria haver fet una proposta més amplia interpel·lant més entitats, institucions i persones”, si bé no discuteix “que els experts tenen suficient legitimitat intel·lectual com per elaborar la proposta”.
Amb consens o sense, l’Acord de Claredat és l’enèsima proposta del govern català davant un Estat que no sembla disposat a abandonar l’immobilisme.