És un cas únic. Yolanda Díaz es presenta com a futura «presidenta del Govern» sense que ningú l’hagi triada com a candidata. Ni en eleccions directes d’una militància electora que ningú sap quina hauria de ser ni, tampoc, a través del sistema de decisió orgànic tradicional dels partits, perquè, que es conegui, el seu, que és o era el Partit Comunista d’Espanya, no ha dit res al respecte ni molt manco l’ha designada.
L’única «investidura» com a candidata que ha rebut Díaz fou la personal de Pablo Iglesias, que la designà com a succesora seva per encapçalar les futures lllistes d’Unides Podem -sense que cap organ de la formació morada ni de la coalició intervingués- i que, curiosament, quan ella s’ha llançat en efecte a complir el mandat expressat per la sobirna voluntat de l’ex vicepresident del Govern, ell se li ha tirat a la jugular perquè ella no vol sotmetre’s a primàries.
Tot plegat és una demostració de cesarisme antidemocràtic difícil de digerir. Però sembla que a ningú de l’esquerra yolandista i socialista -amb perdó per la redundància- li preocupa en el més mínim que Díaz protagonitzi l’operació més personalista de la política espanyola d’ençà Adolfo Suárez. Mai ningú altre, en aquests últims quasi cinquanta anys, s’havia atrevit a tant. És el menyspreu del principi de la particpació de la base -ridiculitzada a través del famós «procés d’escolta», a través del qual ningú sap què ni a qui va escoltar, o oïr tan sols- en l’elecció -directa o indirecta- del líder i candidat. És el cessarisme antidemocràtic en el seu estadi més pur: Yolanda Díaz és la madona i senyora de Sumar perquè ella s’ha elegit a si mateixa -bé, o ho ha fet Pedro Sánchez, que pel cas és el mateix-, ha creat la seva plataforma de promoció personal -que no és un partit- i, no contenta amb això, pretén donar lliçons als dirigents de Podem que la critiquen perquè no es vol sotmetre a primàries.
El fenomen és molt trist des del punt de vista democràtic. Sobretot perquè, com s’ha dit, no hi ha paral·lelisme excepte el cas de Suárez, en l’Espanya predemocràtica. Com se sap aquest ex falangista, un pur professional de la política sense ideologia ni escrúpols, arribà a la presidència del Govern el juliol de 1976 nomenat per Juan Carlos de Borbón, aleshores rei espanyol investit per la dictadura. Enmig del procés per convocar les primeres eleccions a Corts, que es van celebrar el 15 de juny de 1977, les forces polítiques que es creaven i/o sortien de la clandestinitat es preparaven per concórrer a les urnes. A la primaria d’aquell any se succeïren les reunions de la dreta més moderada per formar una sola candidatura. Entre d’altres, hi participaren el Partit Popular Demòcrata Cristià, la Unió Demòcrata Cristiana, la Federació de Partits Demòcrates i Liberals i el Partit Popular -no confondre amb l’actual, el qual no prové d’aquest sinó d’Aliança Popular, liderada per Manuel Fraga, que no participa en l'operació- que tenia en Pío Cabanillas i José María de Areilza el tàndem dirigent, els polítics de més prestigi en el centredreta en aquell moment. Un dels dos pareixia destinat -i talment ho deia la premsa liberal de Madrid- a dirigir la futura plataforma. Ningú contemplava que Suárez, essent president no electe, designat per la voluntat del rei, amb una biografia tan grisa com tenia, volgués anar més enllà de ser el pilot del procés de transició entre la dictadura i el futur primer govern elegit per un Congrés democràtic. Ningú ho contemplava excepte ell mateix i el seu protector, Borbón. I, en efecte, el president del Govern va ser teledirigit des de la corona i finalment es col·locà al capdavant -apartant Cabanillas i Areilza- d’aquella constal·lació de formacions de centre i dreta que es digué la Unió del Centre Democràtic (UCD), una aliança que guanyà les eleccions amb Suárez al front el 1977 i 1979, en minoria. Cabanillas acceptà ser ministre de Cultura, però Areilza, davant la humiliació soferta, abandonà la política. Aquella UCD mai no va passar de ser poca cosa més que la plataforma personal de Suárez.
Des d’aquella operació no s’havia tornat veure un cas semblant de cessarisme. Fins que Díaz l’ha superat, i de molt. Perquè Suárez almanco creà el seu moviment sobre alguns partits -tot s’ha de dir, d’escassa realitat orgànica, poca cosa més que noms- mentre que el yolandisme és un invent que es presenta com a quelcom absolutament personal, sense la concurrència de cap partit. I a aquests efecte que la Moncloa -com en el seu moment va fer la Zarzuela en el cas de Suárez- hi tingui molt a veure, no li resta gens de cessarisme, al moviment, més aviat tot el contrari.