Dave Marsh és, probablement, el periodista musical que més llibres ha escrit sobre Bruce Springsteen i possiblement qui més el coneix en directe. Editor de la revista Creem, col·laborador de Rolling Stone, The Village Voice i altres mitjans, Marsh va acompanyar Springsteen en diverses gires i coneix al detall la seua música, els seus músics i els seus fans en directe. En la gira europea posterior a The River (1980), Dave Marsh va detectar, per primera vegada, una consciència de classe: «A partir dels temes de l’àlbum Darkness on the edge of town, i encara més a través de cançons com «Independence Day», «Point Blank» i «The river», Bruce va començar a identificar-se amb els seus orígens de classe obrera».
Marsh creu que, en els concerts europeus, «potser assajava aquests arguments per exposar-los en el futur o per a ell mateix», arran de la lectura d’una biografia del predecessor de Bob Dylan: Woody Guthrie: a life, de Joe Klein. També feia poc que Springsteen cantava la més famosa cançó de Guthrie, un himne de l’esquerra dels Estats Units, This land is your land. «Fos com fos –continua Marsh–, Bruce va continuar parlant amb el seu accent nasal de Jersey, exterioritzant algunes de les reflexions més íntimes que mai havia articulat. Aquells comentaris no afectaven negativament la música i donaven més intensitat al missatge que transmetien els seus concerts. El punt culminant d’aquest procés va tenir lloc a Barcelona, el 21 d’abril de 1981».
La introducció de Marsh de la Barcelona d’aquell 1981 té detalls sorprenents que s’assemblen molt a la que va fer Springsteen a la seua autobiografia: «Espanya -relata Marsh- era un país democràtic des de 1975, any que va morir el seu dictador feixista, Francisco Franco. No obstant, cap estrella de rock americana havia actuat mai a Barcelona. I era l’únic concert que Bruce oferia al país. En el backstage del Palau d’Esports, on es va celebrar l’espectacle, em vaig trobar amb el personal dels serveis mèdics d’emergència, que eren de peu junta a una ambulància, una imatge freqüent en qualsevol concert multitudinari. Sorprenia, però, que aquests paramèdics vestien uniformes d’estil militar i duien armes al costat».
La versió de Springsteen a Born to run és aquesta: «Espanya, només uns anys després de la mort de Franco, no era el país que és actualment. Fins i tot el 1981, el lloc on tocàvem estava envoltat de policies armats amb metralletes». Els altres seus records són per l’afany dels fans a quedar-se qualsevol objecte de la banda «Part de l’equip va desaparèixer per la part del darrere de la nostra furgoneta, i a l’hotel, la nostra roba bruta va sortir caminant cap a la nit barcelonina per tornar mai més (...) Però les cares que vam veure entre el públic van ser de les més belles i apassionades de tot el planeta. Vam tocar per uns pocs milers però l’entusiasme que van mostrar va commoure la banda i va ser inoblidable. Hi tornaríem».
Springsteen recorda les cares. Dave Marsh fa una detallada descripció d’un concert que, finalment, qualifica com «el millor concert» de la seva vida: «A Bruce li havien advertit que no esperés massa entusiasme per part del públic de bon començament i de fet els fans van restar en silenci durant «Factory». Tanmateix, quan la banda va tocar les primeres notes de «Prove it all night», la multitud es va posar dempeus de sobte, i va començar a saltar, cantar, cridar i moure’s convulsivament. Va ser com un deliri col·lectiu, com si els anés la vida en cadascuna de les notes d’aquelles cançons. Cap al final de l’actuació, quan Bruce va interpretar «Badlands», les grades eren un veritable mar d’emocions, un fenomen més enllà de la simple diversió que proporciona el rock’n’roll».
Marsh afegeix que l’energia del públic va establir una sintonia amb el públic que va transcendir el simple entreteniment: «El més sorprenent no van ser només les onades que van provocar els temes més curts i més rockers de Bruce; cançons com «Point Blank», «Because the night» i «The river» transmetien una profunditat per a mi desconeguda i inimaginable fins que la vaig escoltar en companyia d’aquells catalans extasiats. En l’ambient s’apreciava un poderós sentiment de llibertat esclatant en l’aire, sobre aquell bogeria es podia sentir el profund anhel que sentien els barcelonins per un dret que els nord-americans donàvem per suposat, el desig d’assolir quelcom que m’ha costat molt temps de definir perquè a mi mai m’ha estat negat. Aquella nit, l’atmosfera era densa i aclaparadora, però no em vaig espantar. Estava massa ple d’amor».
L’última lliçó de Barcelona a Marsh i Springteen va ser la dels fans. Mai ningú els havia perseguit fins a l’hotel. «La casa discogràfica -recorda Marsh al llibre- va organitzar una festa després del concert, de manera que vam tornar molt tard a l’hotel on passava la nit la banda. Malgrat això, una petita multitud de fans esperava fora -un fet que, en aquella època, els E Streeters a penes havien experimentat. Mentre ens preparàvem per anar al llit, vam sentir un clam procedent del carrer. Eren els fans. Ja s’havia fet de dia quan ens van donar una serenata amb el «Hungry heart» i la resta d’himnes del catàleg de Bruce».
Marsh ha estat testimoni que l’idil·li continua, però mai no serà com en aquell concert del 1981: «Quan Bruce toca a Barcelona, els seus fans l’acomboien amb alguna variant d’aquella reacció, com es pot veure en el DVD del concert en directe que es va enregistrar a la ciutat el 2002. Encara li donen serenates nocturnes, però mai he tornat a veure un grup de fans que ho «demostrés tota la nit» com aquella multitud el 1981. Ni a Barcelona ni enlloc. Va ser el millor concert al que he assistit a la meva vida».