La batalla de Barcelona l’ha guanyat Ada Colau i la seva llista Barcelona en Comú, que ha obtingut 11 regidors de 41, un resultat ajustat que farà molt complexa la governabilitat de l’Ajuntament i exigirà dots diplomàtics a l’ex-portaveu de la PAH.
El candidat de CiU, el fins ara alcalde Xavier Trias, ja ha oferit una “oposició constructiva” que Colau ha agraït, però la legislatura promet enfrontaments dialèctics molt tensos pel que fa a matèries com ara el paper preponderant del turisme en l’economia barcelonina, la política d’habitatge o els usos que es puguin donar a propietats municipals. La futura alcaldessa podria tenir el suport teòric de la CUP i ERC en polítiques d’habitatge però trobar l’oposició de tots dos –i de CiU– en qüestions nacionals mentre Ciutadans aprofita per no revelar cap altre principi polític del seu ideari que no sigui la unió contra la corrupció i la unitat d’Espanya. El PSC, que ha perdut en dues eleccions vint punts percentuals (del 29%, el 2007, al 9%, el 2015) ha fet el discurs de la por contra Colau alhora que defensa un model de turisme semblant al de BCN en Comú, a pesar que el model turístic barceloní és Made in PSC.
En la qüestió nacional, Ada Colau ha estat tota la campanya tèbia. No es posa al costat del Sí a la independència –tot i anar de bracet de l’independentista Procés Constituent de la monja Forcades– però promet un referèndum per decidir si l’ajuntament ha d’incorporar-se a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència). En les seves primeres declaracions, Colau va dir que volia ser l’alcaldessa “de la capital de Catalunya, un poble que ha de poder decidir en llibertat la seva relació amb l’Estat”. Un brindis al dret a decidir incolor i inodor?
L’Ajuntament de Barcelona ha quedat molt fragmentat amb cinc regidors per Ciutadans, cinc per ERC-MES, quatre pel PSC, tres pel PP i tres per la CUP.
Per la seva banda, Colau ha afirmat que vol governar i Trias que no l’hi impedirà. La líder de Barcelona en Comú ho expressava així: “Amb alegria i humilitat, vull ser l’alcaldessa de Barcelona, l’alcaldessa al servei de tota la gent, dels 73 barris de Barcelona, perquè mai més no hi hagi ciutadans de primera i de segona en aquesta ciutat”.
La revolució va per barris
Per districtes, Barcelona en Comú ha obtingut el percentatge més alt de vots a Ciutat Vella (35 per cent) i Nou Barris (33,7%), tot i que, en nombres absoluts, els districtes que li aporten més vots són Sant Martí (30.000) i l’Eixample (25.000).
En la seva compareixença després de fer-se públiques les dades, Colau va afirmar que la seva victòria havia estat una batalla del poble contra els gegants: “Ens han difamat i ens han calumniat, però amb compromís, esperança i il·lusió hem demostrat que sí que es podia guanyar. Aquesta ha estat la victòria de David contra Goliat. Hem d’estar molt orgulloses del procés que hem fet en molt poc temps. Hem aixecat una candidatura que ha guanyat Barcelona per a la seva gent”.
En to suau però arguments d’arenga èpica, Colau va dir que és tot Barcelona qui ha guanyat amb la seva victòria: “Ens volien resignats. Hem demostrat que sí que hi havia alternativa. El principal problema era la desafecció. S’havia instal·lat la desesperança i la gent comuna ens hem organitzat i hem demostrat que sí que hi havia alternativa.”
Segons Colau, la seva victòria és la primera d’un “procés col·lectiu imparable” que, afirma, s’estendrà més enllà de la Península Ibèrica: “Això és una revolució imparable a Catalunya, a tot l’Estat i esperem que al sud d’Europa”.
Tots guanyen excepte PP i PSC
El partit Ciutadans ha aconseguit ser la tercera força més votada a Barcelona, tot i que aconsegueix el mateix nombre de regidors que ERC. Els districtes on Ciutadans obté més percentatge de vots són els de Sarrià-Sant Gervasi (15,5%) i les Corts (14%).
Tot i això, CiU ha continuat com a força més votada en aquests dos districtes (Sarrià i les Corts), a més de l’Eixample i Gràcia. El de Sants-Montjuïc ha estat l’únic que CiU ha perdut respecte a les eleccions de 2011.
Esquerra ha igualat el seu millor resultat en vint anys, ja que ha obtingut cinc regidors, com el 2003. Alfred Bosch no serà aritmèticament necessari per governar Barcelona ni ha esdevingut la segona força com en altres ciutats, però esdevé tan decisiva com Ciutadans.
El PP s’ha enfonsat en el consistori gràcies, en bona mesura, a la seva ex-regidora Carina Mejías -que ara lidera Ciutadans. En percentatge de vots, el partit que presentava Alberto Fernández Díaz per cinquena vegada –amb una candidatura, entremig, a la presidència de la Generalitat– ha passat del 17 per cent dels vots al 8 per cent.
El PSC va obtenir menys del 10 per cent dels vots quan el 2011 havia aconseguit el 22 per cent. La seva candidatura cau a menys de la meitat dels vots que va obtenir en tots els districtes. La caiguda és especialment sensible allà on guanyava: Sant Andreu (del 28% al 11%), Nou Barris (del 34,% al 16%) o Ciutat Vella (del 23% al 11%). Amb quatre regidors, el PSC passa a ser cinquena força política del consistori, només per damunt del PP i la CUP.
Pel que fa a les diputacions provincials, CiU és la primera força a totes quatre; té majoria absoluta a les de Girona i Lleida i pot fer fàcilment majoria amb ERC a Barcelona i Tarragona.