El 20 de novembre de 1936 era afusellat José Antonio Primo de Rivera a Alacant. Tenia només 33 anys i havia sigut capaç de desenvolupar tota una narrativa que estaria present durant dècades. El franquisme es va apropiar de la seua figura, i va fer del seu partit, Falange, l’única formació legal durant la dictadura. Però tot i el respecte simbòlic que el règim li va dedicar, el fet de convertir-lo en màrtir i en referent de la causa política amb què es justificava la dictadura, la relació entre franquistes i falangistes “purs” no sempre va ser senzilla.
Aquest dilluns, José Antonio –tal com ha passat a la posteritat– serà exhumat de l’antic Valle de los Caídos, ara rebatejat com a Valle de Cuelgamuros en virtut de la llei de memòria històrica. El trasllat del seu cos, que serà emportat al cementeri madrileny de San Isidro, no serà tan mediàtic com el de les restes del dictador Francisco Franco. Però visibilitzarà, previsiblement, les despulles del feixisme espanyol més primigeni i nostàlgic.
Orígens
José Antonio Primo de Rivera va fundar i dirigir la Falange Española a l’octubre de 1933. Aquest partit, d’ideologia feixista, no era el primer símptoma de l’arribada del feixisme a Espanya. Sense anar més lluny, Miguel Primo de Rivera, pare de José Antonio, va ser dictador a Espanya entre 1923 i 1930 –enguany, al setembre, es complirà el centenari del seu colp d’Estat– i mai no va dissimular la seua identificació amb la Itàlia de Mussolini. Mesos després de la fundació de la Falange Española, el partit es va dissoldre en virtut d’una coalició, convertida en partit polític, que era la Falange Española de las JONS, sigles que responen a les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Aquest altre partit, fundat a l’octubre del 1931 –abans de Falange, per tant– comptava amb històrics feixistes espanyols com ara Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma, els dos morts –com José Antonio– a inicis de la Guerra Civil.
Tots aquests dirigents polítics es van dedicar, durant l’època republicana, a protagonitzar episodis de violència política a través d’una estructura paramilitar i d’un llenguatge que justificava l’ús de les armes contra organitzacions d’esquerres, contra magistrats o fins i tot contra persones assenyalades per ser d’origen jueu. Per descomptat, el falangisme es va dedicar a conspirar, en la mesura de les seues possibilitats, contra el sistema polític de la República.
Franquisme
Encara durant la guerra, i ja amb José Antonio mort, la primigènia Falange, que ja havia incorporat les JONS, va absorbir encara més formacions que integrarien el partit únic de la dictadura. D’aquesta manera, el 1937 i a Salamanca –ciutat ocupada per l’exèrcit sublevat– el carlisme de la Comunión Tradicionalista, els monàrquics que van aplaudir la victòria franquista i els sublevats contra la República identificats amb el dictador van passar a formar part del partit únic del règim, conegut com a Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista, que va ser dissolt el 7 d’abril de 1977, tres dies abans de la legalització del Partit Comunista d’Espanya. Aquell partit únic durant la dictadura, amb la Sección Femenina, amb el Frente de Juventudes i amb el Sindicato Español Universitario –fundat precisament per José Antonio– formaria l’organigrama conegut popularment com Movimiento Nacional.
En ple conflicte, signat el Decret d’Unificació que aglutinava tots els partits en un d’únic, dirigents com Manuel Hedilla van ser reprasaliats pel franquisme per oposar-se a aquesta decisió. Narciso Perales i Eduardo Ezquer, distingts com “camises viejas”, també van ser detinguts per haver intentat organitzar una Falange alternativa, que finalment va ser fundada clandestinament al domicili del propagandista Emilio Rodríguez Tarduchy a finals de 1939 en connivència amb el partit de Hitler, que segons molts historiadors volien brindar suport orgànic.
L’oposició falangista al franquisme va continuar durant la dictadura. Dionisio Ridruejo va ser un dels més actius en aquest sentit. També Manuel Cepeda, exmilitar que va girar l’esquena a Franco en un acte oficial. Entre els arguments per a oposar-se a la dictadura hi havia l’obertura del règim, beneïda pel president nord-americà Dwight D. Eisenhower. Més tard, ja als seixanta, el periodista gallec Ceferino Maestú, fundador del Frente de Estudiantes Sindicalistas, va veure censurades les seues publicacions per part del franquisme després que el seu grup discutira els principis de la dictadura des d’una perspectiva joseantoniana.
Transició i actualitat
La mort del dictador i la posterior Transició no només va activar l’esquerra. Tot l’espectre de la dreta també va voler influir-hi, i els més nostàlgics del feixisme van mirar de fer d’aquest període polític una oportunitat a aprofitar. El 1976 es refundava, si es vol dir així, la Falange Española de las JONS, que s’autoerigia com la formació hereva dels postulats de José Antonio. Els mètodes eren idèntics, amb violència als carrers i atemptats de tota mena per a impedir l’arribada de la democràcia. Si molts franquistes històrics s’assimilarien amb la UCD i amb el nou sistema imminent, d’altres es negaven a fer el pas.
El més curiós és que no només aquesta formació, que encara hui es manté viva –la dirigeix Norberto Pico Sanabria–, reivindicava el llegat de José Antonio. A la seua ombra va sorgir la Falange Española de las Jons (A), amb A d’Auténtica, que seria l’adjectiu que distingiria els més puristes devots del fundador de la primera Falange i que renegaven de la fusió amb la resta de formacions integrades pel franquisme al partit únic. Aquest partit es va fundar al maig del 1976 i es va dissoldre al 1980. I comptava, com s’ha vist, amb precedents clars sorgits durant la Guerra Civil.
Avui, aquesta expressió estrictament minoritària està organitzada en la Falange Auténtica des que aquest partit es fundara al 2002 com una escissió de La Falange. Tot i que els motius de la separació van ser més bé orgànics, el referent polític que va justificar la creació d’una nova Falange va ser José Antonio Primo de Rivera, de qui diuen respectar-ne els principis i el llegat. Curiosament, aquest partit renegava de la reunificació de l’extrema dreta a nivell europeu i mirava de sumar-se a manifestacions multitudinàries i transversals, com les que es feien contra ETA a inicis d’aquest segle. El seu discurs, en algun punt social i fins i tot ecologista, contrasta amb el d’altres formacions del mateix espectre.
A hores d’ara hi ha tres falanges. La Falange Española de las JONS, creada el 1976, evoca el partit únic que va forjar Franco amb la unió de distintes formacions. Des del 2018, aquest partit està integrat en la marca ADÑ Identidad Española, que suma altres formacions ultradretanes com Democracia Nacional o Alternativa Española, hereva de la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Pel que fa a La Falange, aquest altre partit també està dins d’ADÑ. Va ser fundat el 1999 com una escissió de l’anterior Falange citada, la de las JONS, tot i que ambdós partits s’han retrobat en una mateixa marca. Falange Auténtica, pel seu compte, mira de marcar perfil propi en un espectre radicalment minoritari i radicalment extremista.
La irrupció de Vox ha deteriorat encara més les nul·les expectatives falangistes en les eleccions estatals. El partit de Santiago Abascal ha concentrat el vot de l’extrema dreta fins al punt que Falange Auténtica i Falange Española de las JONS van traure poc més de 600 vots en tot l’Estat al novembre del 2019. Dels resultats de la Falange Auténtica, la que més es reivindica com a joseantoniana, no se’n tenen dades. En tot cas, la figura del fundador de Falange és reivindicada per tots aquests espais. També per Vox, qui a través de Macarena Olona, candidata a les eleccions andaluses de l’any passat, va emetre un discurs clarament copiat de José Antonio Primo de Rivera. El partit d’Abascal també compta amb nombrosos exfalangistes a les seues files. El més destacat és el català Jorge Buxadé, vicepresident de la formació. I Javier Ortega Smith mai no ha amagat l'admiració que té pel fundador de Falange.