—A la novel·la explica la història recent de Rússia a través d’un assessor concret de Vladímir Putin. Per què va decidir explicar aquesta història en forma de novel·la?
—Vaig fer investigació per escriure aquesta novel·la com si es tractés d’un assaig. Moltes lectures, viatges, trobades amb gent ben informada..., però quan escrius un assaig tens un límit. Cal aturar-te en un moment donat mentre que jo tenia ganes d’entrar al cap d’aquest personatge. De manera paradoxal, crec que he escrit una novel·la no pas per allunyar-me de la realitat, sinó per acostar-me a aquesta realitat, però per una porta diferent. No és completament racional, sinó vinculada als sentiments, a la passió i a les emocions, que són molt importants en el joc de poder.
—Amb un assaig no hauria pogut explicar tantes coses?
—No. No és que una novel·la expliqui millor la política que un assaig. Però penso que la pot explicar d’una manera diferent. La gent pensa sovint que el poder és una cosa racional on hi ha un seguit de regles, un protocol, unes formes. La meva experiència, i la meva impressió, és que com més t’apropes al centre del poder, més t’apropes a una cosa força irracional, un centre de passió i de follia. Penso que també per aquesta raó la novel·la és una bona porta d’entrada per explicar aquesta realitat. A més a més, m’ha permès utilitzar la meva pròpia experiència com a assessor polític, cosa que no hauria pogut fer en un assaig.
—En el retrat del Tsar, en les reflexions sobre el poder, hi ha algunes sentències dignes d’El Príncep. És vostè un Maquiavel novel·lista del segle XXI?
—No gosaria pas comparar-me amb Maquiavel, però sí que penso —i és una de les bases de l’escriptura del llibre— que algunes dinàmiques del poder —els mecanismes de la Cort, per exemple, o l’encegament que atrapa les persones que exerceixen el poder— són fenòmens atemporals que es produeixen en totes les èpoques i a totes les latituds. El que canvia són els límits que posem al poder: les cultures polítiques són les que marquen la diferència. En l’actualitat, a Rússia no es posen gaires límits al poder, mentre que, a casa nostra, se’n posen més. Entre Maquiavel, l’època actual i el futur hi ha constants.
—Vostè volia fer un retrat del poder polític i les seues regles?
—L’objecte d’aquest llibre és, efectivament, la relació entre un príncep i un assessor, relacions que poden ser de dues menes. D’una banda, hi ha els consellers que volen ocupar l’espai del príncep i, per això mateix no són ben bé consellers. El veritable conseller té una relació diferent respecte al príncep. El príncep no guarda distància respecte a la seva acció, hi està ficat a fons i no es veu a si mateix. Precisament per això perd la seva lucidesa. El conseller ha de ser un antídot; ha de mantenir una distància. I precisament per això sovint entra en conflicte amb el príncep.
—En un moment escriu: “L’autèntic conseller pertany a una raça totalment diferent de la del poderós. En realitat és un gandul. Murmurades a l’orella del príncep, les seves paraules produeixen un impacte màxim sense que hagi de desplegar les fatigues de l’ascensió”. Vostè ha estat conseller de Matteo Renzi quan governava Itàlia. S’hi veu reflectit en aquest retrat?
—És veritat que quan he hagut de treballar amb líders polítics, mai m’he sentit gelós de la seva vida. Si estava uns dies de viatge oficial, després necessitava reposar durant tres dies perquè el ritme boig de la vida dels polítics és una cosa que no suporto a llarg termini. Per tant, aquest element de mandra hi és, en el meu cas. I la distància necessària també hi és. Ara bé, dit això, espero ser una persona menys cínica i tenir més escrúpols que el personatge del llibre.
—El protagonista, Vàdim Barànov, és, en realitat, l’exconseller de Putin Vladislav Surkov?
—Ell és la base inicial. És un personatge molt especial en l’entorn de Putin. Força gris. En un entorn amb gent que havia estat al KGB o homes de negocis bastant foscos, Surkov és una persona que realment va freqüentar l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Moscou, que té pòsters americans a la paret del seu despatx i que ha escrit novel·les amb pseudònim. Ell considera la seva feina gairebé com si fos una obra d’art contemporani. Em sembla que això és un punt de partida sorprenent i em semblava una mirada interessant al teatre polític de Putin. Però, en la novel·la, després m’he allunyat molt de Surkov: m’he inventat una vida familiar i personal del personatge. Els fets que apareixen són reals, però jo atribueixo al meu personatge accions i fets polítics que van fer altres consellers de Putin. Per exemple, dels Jocs Olímpics de Sotxi, no se’n va encarregar Surkov.
—El personatge que volia retratar més fidelment era Putin?
—No, el retrat que més m’interessava és el del diàleg entre els dos personatges. De manera una mica abstracta diria que volia parlar del triangle entre el poder, la violència i la cultura. Aquests tres temes, i com es creuen, és el que més m’interessa. Ara bé, per descomptat Putin té un paper protagonista. Al llibre hi ha personatges que mantenen el seu nom i d’altres que no. Cada vegada que un personatge manté el seu nom, com Putin o Berezovski o Setxin, el que explica el llibre es basa en la realitat, i només els diàlegs són inventats. La impressió que jo m’he fet de Putin escrivint el llibre és que, en el fons, coincideix en l’home que descrivia Elias Canetti al seu llibre sobre el poder: és una persona que vol, abans que res, sobreviure. I, per sobreviure, està disposat a matar tothom, incloses les persones que l’envolten. En aquest personatge també hi ha altres elements: ideologia, conviccions personals, diners... En el fons és un animal de poder.
—Com ha conegut la política russa? Directament, per contactes, per lectures?
—Una barreja de tot. Tot parteix d’una sensació. La primera vegada que vaig anar a Moscou vaig tenir la sensació que era el lloc on senties més la garra del poder. Més que en altres llocs on el poder és més fort. A Pequín el poder és més fort que a Moscou. Tanmateix, a Pequín sents menys aquesta presència del poder. A Moscou és present, fins i tot físicament. Amb el Kremlin al centre de la ciutat; tota l’arquitectura de Stalin al voltant... Això em va impactar molt. I ja fa quinze anys d’això. Això em va fer por, però també em va atreure. A partir d’aquell moment vaig intentar entendre com funcionava aquest sistema i m’he documentat a la manera clàssica: he llegit molt, he parlat amb molta gent, he passat temps allà. Però no soc un especialista en Rússia.
—A la novel·la hi ha un personatge occidental que fa de narrador principal. Ell viatja a Moscou i allí l’assessor de Putin, Vàdim Barànov, li explica en primera persona el seu passat. Per què ha elegit aquesta opció i no un relat directe de Barànov?
—Hi ha una versió del meu llibre que és, directament, un monòleg de Barànov. I vaig dubtar molt de temps entre aquella versió i aquesta. Després, efectivament, vaig pensar que hi necessitava un mediador. De fet, s’està fent una pel·lícula arran del llibre i Emmanuel Carrère n’ha fet el guió. Doncs ell també ha decidit mantenir el mediador occidental.
—Això li fa més fàcil incloure les crítiques que Rússia fa a Occident que, d’una altra manera, potser no haurien estat tan directes?
—Sí, efectivament. Barànov està parlant sempre amb algú i és important considerar que, encara que doni la sensació que es confessa —perquè és de nit, ja no està al poder i sembla que està explicant-se amb sinceritat—, en realitat no és així. Està manipulant algú. Justament el seu relat està en relació amb un occidental i, en aquest sentit, s’aprecia que hi ha coses que vol dir, n’hi ha que només suggereix i n’hi ha d’altres que amaga.
—Està d’acord amb moltes de les crítiques que Barànov fa a la política occidental?
—Un cop més et diré que és una línia molt fina. No diria que hi estic d’acord; diria que he intentat entrar i seguir la lògica del raonament del rus d’una manera creïble i no caricaturesca. És a dir, no tenia ganes de fer un retrat d’un rus dolent que digués no sé quina bogeria. Jo he aplicat la meva pròpia lògica al raonament que fa Barànov i que em sembla que explica d’una manera molt creïble com alguns punts de partida et poden portar a certes conclusions. Jo soc una mica menys net que Barànov. Per exemple, ell diu que els russos necessiten ser governats per un poder fort perquè sempre ha estat així; jo soc menys determinista. Efectivament, hi ha una certa recurrència —això ha estat així diverses vegades—, però no sempre s’ha de repetir necessàriament d’aquesta manera.
—A la novel·la no entra l’etapa final de la guerra d’Ucraïna, però hi ha un moment que el protagonista fa una reflexió que els occidentals sovint oblidem: que Ucraïna “és la pàtria de Khrusxov i de Bréjnev, la seu de la nostra flota militar”. Occident va calcular malament la importància d’Ucraïna per a Rússia?
—Sí. Crec que hem subestimat la reacció, inclosa la reacció emocional, que provocaria l’apropament de països de l’antic bloc soviètic —i sobretot d’Ucraïna— a Europa occidental i l’OTAN. També penso que, sobretot, des del costat americà, hi ha manipulacions, un joc de poder que s’ha portat massa lluny. Però Putin només veu això: només veu la influència americana, la manipulació, però no veu l’aspiració democràtica d’un poble. Mai no veu res espontani, només veu el vessant de manipulació que es produeix. I és aquí on ell també s’ha equivocat, perquè ha interpretat malament la situació i la realitat d’Ucraïna l’any passat.
—Tornem a la novel·la: el personatge de la Ksènia també es correspon amb un personatge real o era un contrapunt que l’interessava per dibuixar més el personatge?
—Ksènia és molt important a la novel·la perquè la novel·la explica una realitat molt negra: molt cínica, molt corrupta, molt brutal. La mateixa Ksènia és un personatge com a poc ambigu. En part, és negatiu, corrupte, traeix en Barànov, etc., però una de les idees del llibre és que hi ha una forma de puresa i de bellesa en els sentiments que uneixen les persones i que pot nàixer d’haver travessat la foscor i la corrupció. No és la puresa del cim de la muntanya, amb un aire pur que mai ha estat corrupte. És una puresa que neix del fet d’haver travessat el mal, la foscor. I la relació entre Barànov i Ksènia representa això. També és una cosa que pot fer una novel·la i un assaig, no. Agafar una matèria negra i extreure’n una cosa bonica. Jo li he dedicat el llibre a la meva filla, que té dos anys, i espero que, quan el pugui llegir, en un futur, pugui extreure una mica de llum.
—Vostè ha estat assessor polític de Matteo Renzi quan era primer ministre de la república italiana. L’arribada al poder de Giorgia Meloni també és un mal presagi del futur?
—Com et pots imaginar, no soc precisament entusiasta. Itàlia és un laboratori polític que produeix des de fa anys experiments polítics de tota mena i aquest n’és un de nou —fins a cert punt. Tinc un amic politòleg que es diu Gilles Gressani que parla del tecnosobiranisme. Al contrari que Salvini i altres partits antieuropeus, Meloni ha adoptat una línia que no qüestiona acords amb la UE, l’OTAN, etc., mentre que, a l’interior, fa una política identitària, nacionalista, tradicionalista molt radical. Ella ajunta aquells dos nivells, que són molt contradictoris, i no sé si es poden mantenir molt de temps.
—Precisament, fa un parell de setmanes Pedro Sánchez va visitar Itàlia i va exhibir bona sintonia amb Meloni. Això és normalitzar l’extrema dreta?
—Sí, però és ella mateixa que es normalitza. És una estratègia per la qual, per primera vegada, l’extrema dreta integra exigències i limitacions tècniques i tecnocràtiques en comptes de fer agitació de la rebel·lió contra tot això. El seu primer viatge ha estat a Brussel·les. S’ha trobat amb Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea. Demana una política sobre immigració, criminalitat, dret i justícia molt radical i violenta, però mantenint bones relacions amb els seus veïns europeus. És molt inquietant i maquiavèl·lic.
