100.000 persones omplien els carrers de València. Maria del Mar Bonet tancava una actuació musical històrica en què també havien participat Lluís Llach i Carles Santos, entre d’altres. Enric Valor protagonitzava un dels seus últims actes. El 25 d’Abril del 1995 no era una Diada qualsevol. Havia de ser, i va ser, la demostració de força d’un moviment davant el que havia de venir. Aquell 25 d’Abril es va celebrar el dissabte 6 de maig. I les eleccions estaven convocades per al dia 28, tal com ocorrerà enguany.
Finalment, el candidat del Partit Popular, Eduardo Zaplana, es va imposar fregant la majoria absoluta amb 42 diputats en unes Corts que en tenien 89, 10 escons menys que actualment. Els cinc representants d’Unió Valenciana li van garantir la governabilitat. Era l’inici d’una etapa temuda, previsible davant el desgast dels socialistes, que portaven 13 anys al Consell de manera ininterrompuda. Per contra, ningú no esperava que la dreta es perpetuara durant tants anys en el poder.
La manifestació del 25 d’Abril d’aquell any va demostrar, tal com pretenia, que hi havia un altre país possible, contrari a aquella involució. La força no estava a les urnes, però sí al carrer. Enguany, les eleccions del 28 de maig poden obrir, novament, les portes de la Generalitat Valenciana al Partit Popular, que hauria de governar amb la ultradreta de Vox. Els moments són distints, però també tenen coincidències.
Agustí Cerdà
Agustí Cerdà era el gerent d’Acció Cultural el 1995. Més tard esdevindria dirigent d’Esquerra Republicana del País Valencià i diputat al Congrés. El 1995, quan Cerdà tenia 30 anys, va intentar aturar el desenllaç electoral que finalment es va produir: la victòria del PP. Però a ell el moment actual no li recorda al de 1995. “Són contextos diferents. Entre altres coses perquè ara sabem què significa tindre vint anys al PP governant, i en aquell moment no sabíem què podia suposar. Quan el PP va guanyar sabíem que no era una bona notícia, però no esperàvem el deteriorament del país que hi va haver. Ara ens trobem davant una altra realitat, a la qual s’afegeix la certesa que el PP no governaria amb el blaverisme d’Unió Valenciana, sinó amb la ultradreta de Vox, que és encara pitjor”, diu. “En algun moment s’ha d’aprendre de les experiències, i tot i que els governs del Botànic han sigut molt decebedors perquè n’esperàvem més, pensar en el PP i Vox a la Generalitat és una altra història”.
Gustau Muñoz
L’entitat que es va crear per a canalitzar tota aquella mobilització poble a poble i ciutat a ciutat va ser el Bloc de Progrés Jaume I. Un dels seus impulsors va ser l’assagista, professor, editor i traductor Gustau Muñoz. Ell també és dels que pensa que la realitat actual és incomparable amb la del 1995. A banda de no refiar-se de les enquestes, Muñoz argumenta que a hores d’ara “hi ha un lideratge fort a la Generalitat, exercit pel president Ximo Puig; i un alcalde en plena forma a València, Joan Ribó”, quan en aquell moment al cap i casal ja governava la seua antecessora, Rita Barberá. A més, Muñoz també apunta que hi ha “un candidat expansiu de Compromís, Joan Baldoví” i, d’altra banda, considera que el candidat del PP, Carlos Mazón, “voldria ser com Zaplana però no hi arriba”. L’assagista es mostra convençut que “els valencians no oblidaran fàcilment la corrupció, el malbaratament i la vergonya de l’època del PP”. Admet, alhora, que “el vent de ponent que bufa sobreescalfat des de Madrid és el problema, com també ho és la desmobilització d’un cert electorat progressista-valencianista, que alguns inconscientment atien”. Segons Muñoz, aquest és “l’ideal de la dreta i l’extrema dreta: el seu electorat súper mobilitzat i l’altre desencisat i passiu”.
L’escriptor també identifica els problemes que ha d’encarar l’esquerra durant aquesta campanya. “Hi ha la seqüela de la inflació, problemes d’habitatge, precarietat, un malestar social difús però gran i la rèmora constant dels qui odien el país”. Considera que “és clar que amb el PP i Vox tot aniria pitjor, i el missatge seria que hi ha molt per fer, que encara es pot i s’ha de fer millor, hi ha idees i ganes i sobretot honestedat. La suposada alternativa seria tornar a les tenebres”.
Jordi Vayà
L’alcoià Jordi Vayà era una de les persones que treballava en Acció Cultural el 1995 i un dels qui més es va implicar, per tant, en la celebració d’aquella manifestació del 6 de maig d’aquell any. Concretament, Vayà era promotor del Bloc de Progrés Jaume I a les comarques del sud. Lamenta que enguany la manifestació no s’haja fet el 6 de maig, que torna a caure en dissabte. “Hauria sigut una oportunitat per a rememorar aquella data”, explica, alhora que recorda que el 22 d’abril és una data complicada per a molts valencians pel pont de la Santa Faç a Alacant i per les festes de Moros i Cristians a Alcoi i a Banyeres de Mariola, que arrosseguen molts visitants. Tot i les coincidències, Vayà també entén que el moment polític “és molt diferent”. “Veníem de molts anys de lermisme”, en referència al president de la Generalitat, Joan Lerma, que va governar entre 1982 i 1995. “El PP tenia per primera vegada una opció clara de govern, i el PSPV arrossegava un desgast molt gran”. Aquest professor de secundària també apunta que els governs d’aquell moment “eren molt menys plurals que no ara”, i que els votants més indecisos amb un partit concret en poden triar un altre del mateix espai. En canvi, “es dona la mateixa possibilitat que l’any 1995, que és que la dreta guanye les eleccions tant al País Valencià com a l’Estat espanyol”, on hi haurà eleccions a final d’aquest any. En aquell moment, la victòria de Zaplana va anar seguida de la de José María Aznar un any més tard, i el PP aspira a repetir el mateix efecte dòmino, tal com han expressat públicament els dirigents del partit.
Joan F. Mira
Per últim, qui era president d’Acció Cultural el 1995, Joan Francesc Mira, valora la manifestació del 1995 “per qüestions de presència pública i participació”, motius que segons ell obligaven a organitzar aquell acte multitudinari. Dubta, en tot cas, que les manifestacions com aquella tinguen transcendència electoral i que interpel·len tota la societat. “Ni la dreta ni l’esquerra acostumen a utilitzar les manifestacions massives com a instrument electoral, almenys de manera prioritària”, reflexiona. Pel que fa al moment actual i al de 1995, Joan Francesc Mira entén que “són èpoques molt diferents”. “No sé si ens trobem a la vespra d’un canvi de tendència general i d’un predomini de la dreta, però és possible, que no probable, que estiguem a les portes de la pèrdua del predomini polític per part de l’esquerra”. Segons Mira, aquesta tendència “no la canviarà una manifestació que té molt de valor, sí, però que no crec que tinga traducció electoral”.